Els qui expliquen que la primera nit és la pitjor, no tenen ni puta idea de què collons parlen. Parlo de la primera nit de debò; la del primer cop que trepitges una presó com a condemnat. Vens del judici on t’han deixat a l’altura de la merda abans d’entaforar-te en aquest forat o arribes d’haver rebut un parell d’hòsties a la comissaria per provar d’escapar de la bòfia. Tens els nervis a flor de pell i els records del dia i l’adrenalina dels collons et tenen com una moto. Aquella nit, potser plores: de pena, de ràbia, de nervis… Però no és pas la pitjor. Per mi va ser la cinquena, d’altres companys parlen de la tercera, la sisena; alguns comenten que van passar ben bé quinze dies abans que tot els va caure al damunt. La pitjor nit és aquella quan descobreixes que tot i la fortor dels pets i el soroll dels roncs dels teus veïns de cel·la, tot i el mal d’esquena pel matalàs vell i ple de bonys, comences a pensar que no hi ha per tant, que podries estar molt pitjor. És llavors que t’adones que la vida no té gaire valor, la teva la que menys, perquè és indiferent on siguis i que tinguis o no llibertat, només ets un petit gra de sorra en una platja oblidada.
La rutina és una eina més per tenir-nos mig adormits constantment. Cada dia és idèntic a l’anterior però amb programes de tele diferents. Les notícies fa anys que no canvien, almenys per la gent com jo que no importa gaire als governs, ni als governats. Els concursos semblen fer les mateixes preguntes setmana rere setmana. Les pel·lícules són impossibles de veure amb tants anuncis de coses que no comprarem aquí dins tal com no les compràvem fora. Fins i tot el futbol acaba sent repetitiu, els mateixos paios cada setmana amb els seus pentinats ridículs i les seves discussions estúpides. Hi ha dies que m’adormo pensant que és un dia de la setmana en particular només per descobrir en llevar-me que el mateix dia s’està repetint o que no tinc pajolera idea de quin dia visc.
La violència és una constant a la vida de la presó. Almenys la possibilitat d’aquesta. El respecte és la cosa que més valoren molts d’aquí dins: els funcionaris perquè han de fer-la servir quan algú trenca la disciplina i els presos amb poder sobre altres presos per mantenir-se dalt de tot. I el problema no són les baralles o les pallisses, no n’hi ha tantes com les pel·lícules volen fer creure. L’autèntic maldecap ve de saber que ja estàs pagant per ser víctima d’una violència que ben poca gent condemna: la indiferència. Creixes sense oportunitats, reben en tot moment els insults i els cops d’una societat que no et vol, que no et necessita. Vius, més ben dit, malvius com pots en les parts més oblidades, allà on només hi pot viure qui no té enlloc més on fer-ho. Els indiferents, els qui t’acabaran acusant, jutjant i condemnant, només et veuen quan et volen fer pagar l’audàcia de no haver mort mentre et feies gran. Aquesta és la violència que fa més mal, saber que mai s’aturaran els cops.
Els fantasmes són una certesa de cada nit. Els funcionaris no els poden veure, suposo que perquè viuen en un pla d’existència completament diferent al nostre. El pes de les parets de la cel·la deu conferir-nos la capacitat de veure aquells que han patit i mort envoltats del fred ciment. Era el meu tercer mes a la cangrí quan vaig veure la meva primera aparició. Un dels meus companys de cel·la devia veure la cara d’ensurt que vaig posar perquè va tocar-me lleument un genoll i va explicar-me el que veia.
—Tranquilo, tete. Es el Eusebio, el gitano maricón.
L’Eusebio havia estat a la mateixa cel·la que nosaltres unes dècades abans. L’havien detingut en una festa organitzada per un col·lectiu de defensa dels drets dels homosexuals. En van detenir uns quants d’aquella festa, però en veure que ell era gitano, els policies s’hi van acarnissar. Va morir a la infermeria, uns dies després de la vintena pallissa, víctima del fetge trencat amb la porra d’un dels goril·les. Però podria haver mort en una baralla, amb un pinxo clavat al pit. De sida com molts ho havien fet. O de sobredosi, de la merda adulterada que era l’única cosa que ens podem permetre aquí dins. Morir a la presó és relativament fàcil. Molts ja són morts i ni se n’adonen i no parlo dels fantasmes. Hi ha molts presos que caminen allà on els toca anar, però els seus ulls han perdut completament la brillantor i són vius exclusivament perquè encara respiren i mengen a les hores que els duen al menjador.
La religió esdevé força important quan fa un temps que ets tancat. Ni que sigui perquè així ocupes els diumenges al matí amb quelcom diferent. I perquè un cop has vist els espectres d’antics presos, saps que hi ha alguna cosa després de la mort. La putada és que per molts de nosaltres, aquells qui morim entre aquestes tristes i fosques parets, la condemna s’allarga més enllà de la fi. Ens quedem aquí, darrere els barrots, esperant una llibertat que mai no acaba d’arribar. Estudiant els canvis que a poc a poc, molt lentament, es van introduint en el sistema penitenciari. Suposo que quan la societat sigui més justa i ja no calguin més presons, enderrocaran aquests edificis i, potser, quedarem lliures.