Aquest estiu ens l’hem trobada acabada. Des que fa anys venim a estiuejar al poble de la Marta, la meva dona, sempre ha estat allà, a l’altra banda de la plaça; una casa de dues plantes a mig reconstruir. Aquest estiu però, les finestres estaven senceres i tancades i la porta d’entrada era nova, una peça metàl·lica amb pinta de ser sòlida i segura. Després de desfer les maletes hem baixat al bar de la plaça a fer un entrepà i posar-nos al dia de les xafarderies del poble. En Nando, l’amo del bar, ha sortit de darrere la barra per saludar-nos amb tota l’efusivitat que els temps actuals permeten; la tarda era molt tranquil·la i ha vingut a seure a la nostra taula a prendre el cafè amb nosaltres.
—Què? Ja heu vist la casa, oi?
—Sí —contesto—, ha estat tota una sorpresa.
—Han aprofitat mentre durava el confinament. Mentre tots érem a casa tancats, sentíem els cops, els xerrics i la fressa dels operaris. Els amos són una parella de millonetis francesos.
—Francesos?
—Això diu en Jaume. És l’únic que hi ha parlat perquè el van contractar per supervisar les obres.
—I què explica?
—Poca cosa. Només hi ha parlat per telèfon. De fet, només ha parlat amb l’home. Ha pagat la casa, trinco, trinco i les obres igual.
—No ha esbrinat a què es dediquen?
—Ell no, però la Teresina sí —diu l’home arronsant les espatlles—. Ha buscat per les internets per veure que en podia trobar. Ell és un empresari moderadament important de Marsella, exportacions de licors i vins, sobretot a la Xina. Ella era escriptora.
—Era? —demana la Marta.
—Va morir fa mig any. No se sap de què.
—Pobre home. Té fills?
—Sembla que sí, però la Teresina no n’ha trobat pas cap informació.
—Pobre home —repeteix la Marta estrenyent-me la mà.
Ens quedem tots tres una estona callats, pensant.
—Voleu res més? —demana de sobte en Nando— Tinc una ratafia casolana de primera.
La Marta s’aixeca posant-me una mà a l’espatlla.
—Potser en Pep. Jo vaig a mirar d’omplir la nevera.
—T’acompanyo.
—No cal. Si se t’acut alguna cosa que ens faci falta, m’envies un missatge.
Quan ens quedem sols, en Nando treu una ampolla i dos gotets.
—Realment aquesta casa sembla que estigui maleïda.
—I doncs? —demano abans de prendre un glop.
—Les dones que hi viuen o hi han de viure acostumen a acabar malament —M’acaba d’omplir el got—. Què et sembla la ratafia?
—Boníssima. L’has feta tu?
—No. És cosa del meu cunyat. Alguna cosa bona havia de tenir el malparit.
Quan deixem de riure, torno a demanar-li per la casa.
—Ve de ben lluny, de poc després d’acabada la guerra. Hi havia una família de calerons que va anar comprant terres a tort i a dret per tots els voltants del poble. Els Dalmau es deien. Havien viscut de feia generacions aquí. Quan va passar tot plegat, només en quedava el darrer hereu. Va marxar a la capital després del què va passar.
En Nando buida el got i torna a omplir-nos-els.
—Tot va començar amb el Pere. Tot un terratinent de l’època.
1943
La panxa se li posava pel mig cada cop que provava de fer res. La criada, una noia del poble de nom Martina que de petites havien jugat molt, li deia que ho deixés, que ja se n’encarregava ella. Però l’Antònia no podia deixar de sentir la veu d’en Pere «Estàs prenyada, no pas malalta» que deia sempre abans d’explicar-li que sa mare havia estat treballant al camp fins al dia de parir-lo. De tota manera, li venia de gust fer coses. No volia sortir de casa per res, la gent del poble la mirava i apartava l’esguard quan ella els tornava la mirada. No gosaven dir-li res directament, els Dalmau donaven feina a bona part de la gent del poble, però havia sentit algun «puta» i algun «adultera» mentre encara tenia valor per sortir a caminar. El pitjor és que no els podia culpar. Ella mateixa se sentia bruta. Tot havia començat com una aventura estúpida, el senyor Pere Dalmau tirant-li floretes a la pubilla de la família d’uns amics, per esdevenir el malparlar de tot el poble quan el mateix senyor, havia repudiat a la seva esposa per acollir a casa, l’amant embarassada. El pitjor era trobar-se amb algú de la família de la dona rebutjada; eren gairebé veïns i era inevitable ensopegar amb ells pel poble.
De puntetes, amb la panxa sobre el marbre de la cuina, va provar de baixar la cassola de terrissa. Tenia antull de menjar arròs amb conill. Esbufegant de l’esforç, va deixar caure amb massa força la cassola que es va esmicolar. Un tros de fang cuit va tallar-li la mà esquerra.
—Senyoreta Antònia, què fa? —va dir la Martina— Verge Santa! Si s’ha tallat.
La noia va saltar i li va embolicar la mà amb un mocador net que va treure de la butxaca.
—Em venia de gust fer un arròs.
—Però ha de vigilar. Perquè no m’ho ha demanat?
L’Antònia va mirar a la seva antiga companya de jocs que ara li parlava de vostè. I va pensar a dir-li que de vegades la veia mirar-la amb cara de fàstic. Era conscient que la noia pensava com la resta del poble. Que la culpa que el poderós Pere Dalmau hagués despatxat a la seva infèrtil dona de trenta-cinc anys per la conilleta que s’havia prenyat a la primera era seva. Per alguna cosa és Eva la mare de tots els pecats, perquè va temptar Adam a trencar la confiança de Déu.
—No volia molestar. Ja fas prou fent la teva feina a més de la meva.
—No digui aquestes coses, senyoreta, estic aquí per això precisament.
Sense poder-ho evitar, l’Antònia va començar a plorar. La Martina no va parar de parlar mentre li curava la mà però no va sentir res d’allò que li deia, massa enfeinada a escoltar els retrets muts que veia en els ulls de la noia.
Aquell vespre, quan va respondre a la pregunta que en Pere li féu sobre la mà ferida, va haver d’aguantar les ganes de tornar a plorar. Sabia que no podia esperar la simpatia de l’home. Des que havia vingut a viure a casa seva només havia rebut fredor per part seva, tanta que fins i tot havia demanat de tornar amb els seus pares. Però no li ho havien permès. El seu pare la mirava trista mentre la mare li explicava, fermament, que el millor per ella i la criatura era que el pare de la mateixa se’n fes càrrec. Res no els va commoure i, finalment, l’Antònia havia tornat a la casa gran i freda dels Dalmau.
—Hauries d’anar amb compte, noia —li digué l’home de la casa—. Que et queden tres o quatre setmanes per parir? No voldràs perdre la criatura, no?
—És clar que no, Pere —va contestar evitant pensar en els cops que havia desitjat no estar embarassada.
—Si no n’hi ha més remei, puc contractar una cuinera pels dies que et manquen.
—No cal. Ja ens ho manegarem la Martina i jo.
El Cubanito, el gat de la casa, va aparèixer com cada vespre quan se sentia l’olor de menjar del sopar.
—Goita el bandarra —va dir en Pere expressant emoció per primer cop des que havia tornat—. Ja ensumes menjar, oi?
L’home va prendre’l per la pell de darrere el coll i va alçar-lo fins a fer-lo seure a la seva falda. Va prendre un tros de pa i, després de sucar-lo al seu got de vi, el va donar al gat que se’l va anar menjant a petites mossegades. L’Antònia no envejava el tracte afable i afectuós que en Pere dispensava, únicament, a l’animal; ella feia temps que havia deixat d’apreciar les carícies i agraïa l’aparent rebuig que li provocava la seva enorme panxa. Però des que havia aconseguit deixar-la embarassada, les úniques mostres de dolçor les rebia el gat, fent-la valorar les carícies que ella havia rebut com a fal·làcies, mentides vestides de petons per entabanar-la. Els Dalmau necessitaven un hereu i ella havia estat escollida per proporcionar-lo. Tampoc odiava la vida que creixia dins seu, però dubtava si podria estimar el fruit d’un acte de concepció tan fred. Quan dos dies després el gat va aparèixer mort, ella va sentir-se culpable, com si els seus pensaments haguessin provocat l’incident.
—Cagondéu! —cridava en Pere— S’ha de ser malnat per fer-li això a un pobre animal.
El gat havia aparegut decapitat i amb el ventre obert a la porta de la casa. Li havien tallat les potes i les havien ficades a la ferida. Qui fos que ho havia fet, volia que quedés clar que era obra de persona i no d’animal. En Pere havia preguntat a tots els veïns i havia baixat fins al bar de la plaça i tot però ningú no en sabia res, ningú no havia vist res.
—I si ho haguessin vist, no em dirien una merda, colla de refotuts desagraïts. Si no fos pels diners que estic invertint en aquest poble ja s’haurien mort de gana però em tenen enveja —En Pere passejava per la sala mentre l’Antònia l’escoltava asseguda a una cadira, netejant mongetes—. Sempre me n’han tingut. Ja se la tenien a mon pare. Van venir tots a l’enterrament del vell, però en el fons tots se n’alegraven.
L’Antònia callava. No creia que en Pere ni s’adonés de la seva presència, tancat en un forat fosc i brut d’odi on es trobava, però tampoc hauria sabut que dir. La gent la mirava malament i parlava a l’esquena quan la veien i sabia que, en bona part, era per haver esdevingut, ni que fos per maternitat, una dels Dalmau. L’home es tornà a omplir el got. Ja tenia a mitges la segona gerra de vi que la Martina havia dut del celler i no semblava disposat a deixar-ho aviat. La noia va aixecar-se i en una pausa dels remugaments d’en Pere, va anunciar que marxava a la cuina a escaldar les mongetes. El Pere va respondre amb un gest de la mà, com convidant-la a marxar i va seguir amb el seu discurs dolgut i irat. Un cop a la cuina, va demanar a la Martina que omplís l’olla grossa amb aigua i la posés al foc; ella ja no podia aixecar el pes. No es va veure capaç d’enfrontar la ràbia de l’home, segurament agreujada per tant de vi. Va enviar la Martina a comprovar que el segon dormitori tenia el llit fet; o hi dormiria ella o hi dormiria ell, però de cap de les maneres compartiria matalàs amb els roncs i els pets de borratxo d’en Pere. Va treure el conill i va començar a tallar-lo a trossos. De sobte, va venir-li al cap l’estampa del gat esquarterat a la porta de casa i una nàusea marejant va envair-la. Sense poder-se recuperar, va notar que el nen li donava un cop de peu tan fort, que no va poder evitar vomitar. Atordida, amb els ulls tèrbols de llàgrimes, va fer unes passes provant de trobar la cadira però ensopegà i va caure endavant. Va provar d’evitar-ho estirant un braç i tombant el cos per caure d’esquenes i no sobre el ventre però va tocar l’olla i va arrossegar-la amb ella, provocant que l’aigua bullent li caigués sobre la panxa i les cuixes.
En Pere i la Martina van arribar plegats. L’Antònia jeia a terra, inconscient, mentre el vapor pujava des de la seva roba xopa.
2020
En Nando torna a la taula després de posar unes cerveses a uns nois que no reconec. Quan prova de posar-me més ratafia, aparto el got i li faig un gest indicant que no en vull més. Noto el cap emboirat i no sé si és per l’alcohol o pel relat.
—No sembla possible que una cosa així passés aquí mateix —dic mentre noto que em creix un nus a la gola—. Sembla una trama que podria passar en una novel·la.
—Ja ho diuen que l’art imita la vida.
—Què va passar amb la noia? Va perdre la criatura?
—No en aquell mateix instant. La meva mare explicava el que ma iaia havia pogut viure de primera mà. L’Antònia va seguir sense recuperar la consciència fins ben entrada la matinada. Quan va despertar, els udols de patiment que feia van despertar a tot el poble. El dolor i les ferides del ventre li van avançar el part. Però el dolor era tan fort, que no fou capaç d’empènyer. El metge i la meva àvia, que era la matrona que en Dalmau havia avisat per ajudar al naixement, van fer el que van poder, però el nadó s’havia passat massa estona a mig camí. Quan van aconseguir de treure’l, estava blau i tenia clapes de butllofes al cap i a l’esquena, provocades per l’aigua bullent.
—Déu meu!
—La noia va patir una infecció horrible a les cremades. Va estar-se prop de sis mesos a l’hospital. En va sortir sense poder estar-se dempeus.
—Va tornar amb en Dalmau?
—En Dalmau no la va anar a veure ni un sol cop —En Nando aixeca l’ampolla i no puc evitar deixar-li omplir-me el got—. La va fer culpable d’haver perdut la criatura i no va voler saber res més d’ella. Va tornar amb els seus pares.
—Quin malparit.
—No en saps ni la meitat —En Nando fa que no amb el cap abans de continuar—. Dies després de tornar a casa l’Antònia, en Dalmau va presentar-se de nit, completament borratxo, cridant que sabia que ella havia matat el seu fill, igual que havia fet amb el gat. Van haver d’emportar-se’l entre uns quants veïns. Però allò va acabar d’enfonsar la noia. Dues nits més tard, va penjar-se d’una biga de la seva habitació amb el cinturó de la bata. La va trobar sa mare l’endemà al matí.
Em quedo callat. Noto les llàgrimes volent sortir i les retinc com puc. No sé per quin motiu ploraria: la pena que em fa la pobra noia o la ràbia que em provoca la violència que va patir per part del mesquí amb qui es va veure forçada a viure.
—M’has dit que el Dalmau no es va quedar al poble —dic després d’un silenci llarg i pensarós—. Va marxar llavors?
—No. I ara. Tenia un concepte de si mateix molt elevat. Es pensava que el poble era de la seva propietat. Però sembla que alguna gent del no s’havia pres gaire amablement les seves darreres actuacions. Van començar a aparèixer gats morts a casa seva; de vegades al portal, a voltes sobre el seu cotxe. Cada dos o tres dies algú en deixava un d’esquarterat a cals Dalmau.
—Qui els posava?
—Només se sap el responsable del primer, el que va aparèixer quan l’Antònia encara vivia: en Valentí Rovira. En Pere Dalmau li havia comprat la finca dels pares per quatre duros aprofitant que tenia deutes provocats per la seva poca habilitat per a jugar a les cartes. Ho va explicar aquí mateix al bar, un cop en Dalmau ja no era pel poble.
—Llavors no va ser ell qui va matar els altres gats?
—Mai s’ha descobert qui ho va fer. Però no va ser un fet aïllat.
—Què vols dir? Ha passat més cops?
En Nando mira el rellotge i me l’ensenya; fa més de dues hores que xerrem. A mi em sembla que han passat no més de vint minuts. S’aixeca i va a la cafetera. Els nois que han demanat les cerveses aprofiten per demanar-li un parell més amb un gest. Quan torna, ho fa duent dos cafès. Me’n posa un al davant i seu.
—L’any 72 —Fa que no amb un dit—… No, no, va ser l’any 73. Recordo que ma mare m’explicava que va ser dies abans de fer jo un anyet. Doncs bé, l’any 73 va venir una parella. Són els qui van començar les obres que van quedar a mitges fins ara. Ell era un empresari de la capital, amic d’en Dalmau. Va explicar que en Pere no volia saber res de la casa i que se’n volia desprendre. No la volia passar en herència als fills que va tenir després de marxar —En Nando esbufega arronsant el nas—. Potser no volia que la seva prole coneguessin de primera mà els fets que havien passat aquí. Qui sap? La parella va venir i es van quedar a la pensió de l’Adela mentre vigilaven els paletes que els feien les obres. La noia era gairebé una nena, molt més jove que ell i, per tal com la tractava, hauries pogut dir que eren pare i filla. Li cridava sovint i, de vegades, el veies arrossegar-la per la plaça. Un dia, un dels paletes va dir-li quelcom que li va fer gràcia i la noia va deixar anar una riallada curta abans de quedar-se callada de cop. El seu marit va sortir de la casa i sense aturar-se, li va fotre una plantofada que gairebé la fa caure a terra El paleta s’hi va posar pel mig, mirant de protegir-la i el paio va començar a dir-li de puta en amunt, acusant-la d’haver-se follat a tots els paletes i a la meitat del poble. La nacional va venir a posar ordre però no se’l van endur, només li van dir que fes el favor de resoldre els seus temes domèstics de portes en dins.
—Pobre dona. Segur que li ho va fer pagar, oi?
—Ja ho pots ben dir. L’endemà va sortir de la pensió amb un ull negre i una mà vermella i inflada com si li haguessin trepitjat.
—Quin tros de merda el paio.
—Va ser aquell matí que va aparèixer el primer gat. El cap clavat a l’antena del cotxe, el cos esbudellat a sobre el capó i una pota a cada una de les rodes que qui fos, havia rebentat a ganivetades.
—Qui ho va fer? La mateixa persona?
—Ja t’he dit que mai es va descobrir. Alguns han arribat a dir que és l’esperit de l’Antònia, que roman atrapada al poble per haver-se suïcidat i es dedica a assenyalar els homes que no són bona gent.
—Sí home —dic en veu prou alta per què els nois de l’altra taula es tombin a mirar-nos—. I a les runes del castell de dalt de la muntanya hi viu un vampir.
—Doncs ara que ho dius, hi ha una llegenda del poble què…
—Prou, Nando. Aquestes històries són prou fosques i depriments sense haver d’afegir-hi fantasmes.
—Però és inevitable. Suïcidis, violència, vides trencades, avarícia i tot centrat al mateix lloc —Assenyala per sobre la seva espatlla en direcció a la plaça—, una casa que sembla maleïda des que la van construir.
—Si tot el que m’has explicat demostra res, és que no calen monstres per crear històries de por. La gent som ben capaços de ser terrorífics sense ajudes sobrenatur…
Em quedo a mitja paraula perquè es comencen a sentir crits a la plaça. Sortim tots plegats a la porta i ens trobem un senyor desconegut cridant a la porta de la casa. Una dona embarassada plora al seu costat provant de calmar-lo però l’home està més enllà de tot control. Assenyala el seu cotxe, un Maserati i després a la casa. Estem a uns vint-i-cinc metres i no distingeixo que assenyala. Quan en Nando comença a caminar cap a l’escena, el segueixo. Veig el gat a mig camí. El cap està encastat a la reixa davantera, just sobre el trident que identifica la marca Maserati. En arribar al costat de la parella, descobreixo la resta. El cos està obert des del coll al ventre i, qui sigui el responsable, ha fet servir els budells del mateix animal per lligar-lo al pom de la porta. A sota del gat, hi ha un bassal de sang que de manera lenta i horrible, va creixent amb les gotes que van caient des del coll.
—Qui sigui qui ho hagi fet, ha de ser ben a prop. Aquest animal fa poc que l’han mort.
Passejo els ulls per la gent que s’està apropant a nosaltres mentre l’home crida en francès. Desvio la mirada cap a casa meva, just a l’altra banda de la plaça. Veig la Marta, mig amagada a les cortines del pis de dalt. Se’m fa estrany que no hagi baixat a veure què passa. Li faig un gest al Nando per fer-li entendre que marxo i mentre camino cap a casa, veig la meva dona tancar les cortines d’una estrebada. Accelero el pas i obro la porta principal.
—Marta, on pares?
—Sóc a la dutxa —crida des del pis de dalt—. Ara baixo.
Sento el soroll de la rentadora en marxa a la cuina. M’hi acosto i miro pel cercle de plàstic de la porta; només hi ha un parell de peces de roba. Acabem d’arribar i encara no tenim roba per rentar, no entenc que ha obligat a la Marta a posar una rentadora per rentar només un parell de coses. Llavors ho veig; en aixecar-me descobreixo una gota vermellosa a la mateixa porta. No em fa falta tocar-la per veure que és sang i que encara està líquida. Les vibracions de la rentadora fan que vagi lliscant cap endavant. No sé per què però m’apropo a la pica esperant veure un ganivet tacat de sang. No en trobo cap, però quan pren el fregall, està humit i en estrènyer, una mica d’escuma en surt. Obro el calaix dels estris de cuina i veig el ganivet que fem servir per desmuntar a peces els pollastres i els conills en primera fila. El prenc i noto que el mànec de fusta està lleugerament humit.
—T’ho puc explicar.
—Sí, Marta? Pots? —li contesto sense tombar-me. Deixo el ganivet dins del calaix i el tanco— Per què el Nando m’ha explicat que això dels gats ve de lluny, de mitjans del segle passat. I que jo sàpiga, tu vas néixer a una mica més tard que tot això.
Em tombo i la miro. Em sorprèn mirant-me amb un somriure. M’esperava veure-la almenys tan atabalada com jo mateix.
—En Nando només sap part de la història. Sap la part que els qui no ho han viscut poden arribar a conèixer. No pot saber la nostra part, la de les dones.
—Quines dones? Quina història? Què collons estàs provant de dir-me?
S’apropa a mi i prenent-me de la mà em duu fins al sofà. Encara se senten els crits ara acompanyats de la sirena d’una patrulla de la policia. En sentir-la pateixo per la Marta. I si ha deixat proves que la puguin incriminar. M’adono que he acceptat sense pensar que la meva dona ha comès un acte salvatge i delictiu i que no penso a denunciar-la.
—I si la policia descobreix que has estat tu? Deuen estar buscant qui ho ha fet.
La Marta s’apropa a la finestra i obre una mica.
—He anat amb molt de compte, tranquil.
—Com vols que estigui tranquil? —Vaig fins a la finestra i tanco la cortina— Ara mateix no sé què pensar de tu.
—Reconec que pot semblar una mica exagerat però tinc un bon motiu. Cap dona que visqui o tingui relació amb la casa dels Dalmau tindrà una bona vida. En Nando t’ha explicat la història d’en Pere Dalmau, oi?
—Sí. I la desgràcia que li va tocar patir a l’Antònia.
—És per ella que ho fem tot plegat.
—Perquè parles en plural? Qui sou? Una mena de club o què?
—No, un club no —Torna al sofà i seu. Em fa un gest per tal que segui amb ella—. Més aviat és el negoci familiar.
Mil preguntes s’amunteguen a la meva gola, llestes per caure sobre la Marta, però no em deixa parlar.
—L’Antònia i la meva àvia havien estat molt amigues de petites; sempre jugaven plegades. Però la meva àvia va començar a treballar molt jove i van anar seguint camins diferents. Tan diferents que quan l’Antònia va acabar amb en Dalmau, la meva iaia va entrar a treballar-hi ajudant-la.
—La teva àvia era la criada dels Dalmau?
—Sí. I sempre va penedir-se de no haver pogut ajudar més la noia. Tant és així que va prometre evitar que les desgràcies que havien passat en aquella maleïda casa, no s’havien de repetir mai més.
—Espera un moment —li dic aixecant la mà per fer-la callar—. Si la teva àvia treballava a cals Dalmau, com és que en Nando no m’ha dit res? Diu que la seva àvia hi va anar a ajudar amb el part.
—Ja t’he dit que el negoci és familiar. La iaia del Nando era cosina de la meva. De fet, va ser a ella a qui se li acudí fer servir gats.
El cap em dóna voltes. Estic a punt de dir-li que ho deixi estar, que m’estimo més no saber-ne res més quan truquen a la porta. La Marta s’aixeca a obrir. Una parella de mossos d’esquadra li demanen si ha vist res estrany. Els hi respon que la cosa més estranya que ha vist és un senyor cridant renecs en francès a l’altra banda de la plaça. Em demanen a mi si he vist res i els explico que estava al bar amb el Nando fins que hem sentit els crits i que no he vist res. Tota l’estona recordo la taca de sang que hi ha, encara, a la porta de la rentadora. Un cop marxen, la Marta torna amb mi al sofà.
—En Dalmau havia estat provant d’entabanar la meva àvia mentre l’Antònia era a l’hospital. El molt desgraciat estava obsessionat a tenir un hereu. Però la iaia no estava disposada a passar pel calvari que havia vist passar la seva amiga i un parell de setmanes després de l’accident, va marxar. Va anar a parar a la casa d’un industrial de Lleida, on va conèixer al meu avi, s’hi va casar i va tornar al poble sis anys més tard.
—Llavors va ser ella la que va repetir les esbudellades de gats als anys setanta, oi?
—No —respon assenyalant a la paret del davant on hi ha una foto del nostre casament on estem amb els meus pares i els meus sogres—. D’aquell malparit se n’encarregà la meva mare.
—I què va aconseguir? Que es venguessin la casa? La dona seguiria casada amb aquell maltractador.
—La meva mare feia dies que parlava amb la dona. L’havia anat convencent que no podia seguir amb un abusador com aquell. L’incident amb el paleta i la pallissa posterior van ser la gota que va fer vessar el got. Quan el paio va marxar l’endemà de trobar-se el gat, ella va quedar-se a la pensió.
—El marit la va deixar quedar?
—El marit va sortir per potes quan els paletes van anar a reclamar-li els sous complets. Que si l’obra s’aturava per culpa seva, no era problema d’ells. Ma mare va ajudar la noia a arribar a Cotlliure, on uns familiars exiliats de la guerra civil la van anar a recollir. Li va estar escrivint fins que va morir fa un parell d’anys.
Ja no se sent xivarri a la plaça. M’aixeco i miro per una escletxa de la cortina. Només queda un cotxe patrulla, amb els llums encesos però sense sirena, aparcat davant de la casa. Un dels mossos, està parlant per telèfon, mentre s’està dempeus davant del Maserati amb les restes de l’experiment d’anatomia de la meva esposa.
—I a tu t’ha tocat monsieur Maserati —afirmo des de la finestra.
—Sí. He hagut d’improvisar. No m’esperava que ningú compraria la casa en ple confinament.
—I perquè ho has fet? Potser ell és bona persona…
—No, que no ho és. He xerrat amb la seva parella al supermercat. Està embarassada de sis mesos. Si fas memòria, en Nando ens ha explicat que només fa mig any que la seva anterior dona és morta. Així que, a no ser que el nadó fos concebut al funeral, és producte d’un adulteri.
—No fotis Marta, que no vivim al segle passat. I sí ell és culpable, ella també. Perquè castigar-lo només a ell.
—Perquè està obligant-la a convertir-se en la seva dona morta. La casa era el somni de la morta, ell no hi volia pas comprar-la. Però ella va insistir i va acabant sortint-se amb la seva. Quan va morir i van començar, o almenys van fer pública, la seva relació, la Sandrine —em mira amb un dit aixecat—… La Sandrine és la noia amb qui està ara —Abaixa el dit abans de seguir—. Ella li va dir que no volia de cap de les maneres venir a la casa. Que era com ficar-se al mausoleu amb la difunta. Però ell no vol ni sentir-ne a parlar de desfer-se de la casa.
—Que faràs ara doncs? Seguiràs deixant-li regalets al cotxe fins que marxi?
La Marta no em contesta. Només amb mira seriosa. Jo la miro a ella sense parlar tampoc. Tinc molt per assimilar. M’aixeco d’una revolada.
—Necessito una birra. En vols una tu? —Fa que no amb el cap— Ara vinc.
Quan entro a la cuina estic a punt de caure. El cap em dóna voltes i noto que tot el cos em tremola. Caminant lentament, m’apropo a la nevera, l’obro i m’hi quedo davant de la porta oberta, deixant que la fredor que se n’escapa m’ajudi a aclarir-me. Quan l’aparell començar a fer el sorollet agut i irritant que indica que ja va sent hora de tancar-lo, prenc una llauna i deixo anar la porta. Obro la cervesa i buido mitja llauna d’un glop. Quan abaixo el cap, la meva vista ensopega amb la taqueta de sang de la rentadora. Sense aturar-me a pensar, prenc un tovalló de paper i em desfaig de l’evidència que podria incriminar la meva dona. Buido en un parell de glops més la llauna i, després de prendre’n una segona, torno amb la Marta.
—D’acord doncs. Entenc que és molt improbable que et deixis convèncer per deixar-ho perquè ets igual de caparruda que ta mare i, començo a sospitar, que la teva iaia. Però m’has de prometre que aniràs amb més compte, deixar-te gotetes de sang a la cuina és quelcom que hauríem d’evitar. Només tinc una pregunta.
—Quina? —em demana amb cara d’intriga.
—On coi has aconseguit un gat tan de pressa?
No puc evitar acompanyar les rialles de la Marta.