En Miqui era un nen especial. Bé, ho era tant com ho són tots els nens, però en Miqui era especialment especial. Va aprendre a comptar abans que a expressar-se verbalment. Encara no caminava que ja assenyalava allò que volia, per exemple galetes, i aixecava tants dits com galetes desitjava. Els seus pares discutien sobre la seva primera paraula. El pare deia que «papa» i la mare deia que «mama», però ambdós s’equivocaven. La primera paraula d’en Miqui va ser «u». Es pensaven que el so era simplement un soroll que el nen deixava anar, imitant els sons que sentia d’ells, tanmateix, no van ser capaços de percebre que sempre ho deia aixecant un dit i mentre es mirava en qualsevol superfície on pogués veure el seu reflex. Podríem dir que el nen va ser conscient de si mateix força abans que ho fossin els seus pares. Quan, finalment, va començar a parlar, tenia ja quatre, gairebé cinc anys, i el neuròleg que els atenia buscant les causes del seu aparent mutisme els va donar com a diagnòstic un vell acudit de l’Eugenio on un nen no diu res durant dècades fins que un matí demana més sucre en veu alta, i quan li demanen perquè sempre estava mut, explica que no havia necessitat parlar perquè «Fins ara tot estava correcte». A punt van estar de llençar-se sobre el metge per atrevir-se a fer gracietes amb la salut del seu fill quan el Miqui, posant-se entre el doctor i els seus pares, li va donar la raó i, amb un «gràcies i adeu-siau», els tragué de la consulta.
Com és de suposar, l’escola no va ser gaire divertida. Li va costar aprendre a llegir. Les lletres que sabia, les coneixia de provar de desxifrar les equacions que mirava d’amagatotis a les aules dels gegants que estudiaven el batxillerat al mateix centre. A classe de mates, el professor, fascinat per la seva capacitat, provava d’avergonyir als seus companys, dient-los que ja podrien mirar de ser com en Miqui, que sempre tenia la resposta adequada a punt. Els companys el miraven i, tan bon punt el mestre tombava el cap per mirar la pissarra, li feien cara de pocs amics i l’amenaçaven amb els punys. Es passava els patis assegut davant la porta de la consergeria, sempre a la vista del Xavi, el conserge, sentint que així potser no l’atacaria ningú. Se li va fer una mica dur els primers mesos, s’avorria. Però un dia, va sentir una conversa entre dos professors: el de mates de l’institut i la de llengua de primària. Parlaven de les semblances entre les seves assignatures i en Miqui va aixecar-se d’un bot quan va sentir dir a la mestra que, en el fons, totes les disciplines d’estudi busquen com imposar l’ordre sobre el caos, i que el llenguatge: matemàtic o literari, musical o gestual, només era el codi que feien servir per interpretar la realitat. En Miqui va tornar a la carrera a classe; tenien prohibit pujar durant les hores de descans, però necessitava estar sol i posar a prova una teoria. Va treure el llibre de mates que havia tret de la biblioteca, bastants anys pel davant de què estudiava a classe i l’obrí. No entenia gairebé res del que hi havia escrit, però les fórmules li explicaven els seus secrets sense problema. Recordant el què havia dit la professora, va mirar-se les paraules buscant els significats que els algoritmes matemàtics no li amagaven i, tal com havia passat amb el llenguatge parlat, quelcom va fer clic dins del seu crani i les paraules van començar a tenir sentit. Realment, les paraules eren equivalents a parts d’una equació. El van trobar allà, el cap cot sobre les planes del llibre. Des de llavors, cada dia duia un llibre nou al pati i, per primer cop, no tot a la seva vida eren matemàtiques.
No el convidaven a gaires festes, no ho havien fet mai: ni a primària, ni a l’ESO, ni enlloc. Tampoc no tenia gaires amics. De fet, no en tenia. Algunes persones li eren més properes que altres i les buscava quan se sentia sol, però la major part del temps el passava a la biblioteca o a qualsevol lloc on expliquessin coses que li interessessin. L’excepció era el cinema. Cada divendres, en acabar les classes de la uni, marxava cap al multisales i comprava una entrada per la primera pel·lícula que no hagués vist. Li era igual el gènere, la durada, l’origen. No llegia crítiques, ni bones, ni dolentes. Consumia films de la mateixa manera que consumia llibres, com si el codi secret de la realitat estigués amagat en alguna pàgina, alguna escena i ell fos l’únic que la podia descobrir. No li importava l’idioma, ja en parlava set; un cop desxifrava el codi, ja no li era possible deixar d’entendre el que llegia o sentia. Havia après francès perquè un dels llibres que més li havia agradat era d’un autor francès i l’alemany era per entendre les lletres del seu grup de música preferit. Havia après àrab perquè els àrabs eren els responsables del primer llenguatge que havia estimat: l’algebraic. L’anglès era impossible d’ignorar, era per tot arreu: internet, el cinema, els anuncis. Era tan senzill estar en contacte amb ell que el va aprendre per osmosi, sense haver de posar-s’hi. L’únic idioma que havia triat una mica perquè sí, havia estat el xinès i només perquè havia llegit que era el llenguatge que obria les portes a la resta de llengües de la zona.
La pel·lícula estava a mitges quan va començar tot. D’entrada només li va semblar una avaria al projector, amb ratlles apareixent entre les imatges i sobreimpressions de quelcom que no es distingia gaire bé. Però el seu cervell, acostumadíssim a trobar pautes allà on no en semblava haver-hi cap, va entendre que les ratlles es repetien i tenien un ritme propi, que les sobreimpressions feien de tall entre sèries de línies a la pantalla. Evidentment, no va entendre el missatge, però va reconèixer-lo com a tal. Li era impossible determinar l’emissor o el receptor, però sabia que si hi havia un dels primers, per necessitat, hi havia un dels segons. Llavors va aparèixer a la pantalla un ésser, una massa de teixit amorfa que no s’assemblava a res que ell conegués: una barreja entre un pop; tenia tentacles, un espiadimonis; tenia un parell d’ulls compostos enormes al davant, i una aranya; acompanyant els ulls compostos, tenia tres de més petits, com ocels sobre els anteriors. Va adonar-se que només podia veure cinc tentacles i que cinc eren també els ulls. La seva ment va repassar el que recordava del presumpte missatge i va adonar-se que les línies venien de cinc en cinc. No podia ser casualitat. La massa ocel·lada de la pantalla va parlar durant un parell de minuts i en Miqui no va entendre res, però va ser capaç de distingir vint-i-vuit sons diferents, tot i que alguns eren el mateix amb petites variacions i els va apartar del compte, considerant-los vocals amb diferents inflexions. Això el deixà amb un alfabet de vint sons. Vint sent múltiple de cinc li va semblar d’una simetria preciosa i perfecte. Llavors el missatge es va tallar, l’emissió va desaparèixer i la pel·lícula va continuar. Tothom parlava a crits i va entendre que li seria impossible gaudir de la resta del film, així que va sortir. A fora tots estaven en un estat similar al dels espectadors de la sala que acabava de deixar. Va entendre que totes les pantalles del món havien emès el missatge i que unes ombres enormes havien aparegut al cel d’algunes ciutats del món. La paranoia va córrer sense control i, en Miqui, va sentir com alguns ja parlaven d’invasió extraterrestre i no va entendre el perquè. Si haguessin vingut amb intencions hostils, haurien provat d’enviar missatges sol·licitant la rendició després d’una mostra de força militar, així que només quedava una explicació: aquests àliens buscaven una manera de comunicar-se amb ells. De camí a casa, corrent sense aturar-se, va descarregar el missatge àlien que totes les cadenes informatives anaven emetent sense interrupció i va notar un calfred d’emoció pensant a desxifrar quelcom que ningú més entenia, sense pistes, sense ajuts. En Miqui va sentir-se feliç, com el dia que va mirar-se al mirall i per primer cop va adonar-se que era únic, però un de molts. Ara aquest «molts» s’havia ampliat i esperava que comunicar-se amb aquests fos més senzill del que havia estat fer-ho amb els seus pares.