La Old Order Amish és una branca dels amish que sorgí a finals del segle XIX arrel d’una escissió entre els que defensaven la tesi radical de Menno Simons de separació del món i la vida simple, i els que van optar per debatre sobre els reptes d’aquella època i la progressiva industrialització del món.

Dins aquest sector tradicionalista, s’emfatitza la humilitat i es refusen l’arrogància, la vanitat i l’orgull; s’expressa la submissió a Déu a través de normes i regles fetes per i des de la comunitat; es deixa l’individualisme totalment arraconat i la vida privada desapareix: els pecats individuals es confessen davant tota la comunitat durant les trobades setmanals del diumenge. Aquestes trobades també serveixen per reforçar els llaços socials, així com per a fer públiques les excomunions dels membres rebels.

Per als amish, de fet per a tot el cristianisme, l’excomunió és un dels càstigs més severs al qual algú es pot enfrontar. Se l’expulsa de la comunitat religiosa i per tant no pot participar en les seves activitats. Això vol dir que no pot rebre cap dels sagraments i, per tant, s’enfronta a una alta probabilitat de no poder accedir a l’altre món del més enllà i anar directe a l’infern.

Cal tenir present, també, que una de les principals raons que van conformar l’existència dels amish va ser l’aplicació estricta de l’excomunió amb totes les seves conseqüències, com el refús total i exclusió social absoluta.

Això implica que els membres excomunicats no només són expulsats de la comunitat, sinó que es tallen tots els vincles socials, incloent-hi els familiars. Aquests familiars i la resta de la comunitat, però, seguiran pregant per tal que els pecadors es penedeixin i retornin. Aquest penediment i retorn és l’objectiu final i la raó per a l’excomunió. Però en comptes d’anar al racó de pensar, es surt de la comunitat, sense cap mena de xarxa de suport. «A fora hi fa fred».

Les raons per a ser excomunicat són múltiples, però les més importants són la rebel·lió contra els bisbes de les congregacions, participar en altres comunitats religioses que no siguin Amish o llegir la bíblia en anglès. Tot i resultar sorprenent, a primera vista, no ho és tant.

En la seva (poca) interacció amb la resta del món, els amish parlen en anglès normal, l’idioma comú als Estats Units d’Amèrica. Però entre ells parlen el seu propi idioma, un dialecte antic que es coneix com a Alemany de Pennsylvania. La seva bíblia, però, està escrita en un altre dialecte derivat del proto-alemany antic, completament diferent de la llengua oral.

Per tant, les comunitats Amish reben la guia, direcció i normes per part dels seus propis bisbes, que no tenen per què tenir res a veure amb el text de les escriptures. De forma paradoxal, els amish no entenen ni un borrall del que diu la seva bíblia, però aquells que s’atreveixen a intentar saber què diu el Llibre, acaben excomunicats.

Una cosa és seguir les normes de la bíblia, una altra cosa diferent és seguir les normes dels líders de l’Església Amish. Precisament la tradició protestant, de la que deriven els amish, es va iniciar per causa d’aquest mateix problema. Doble paradoxa.

L’excomunió, als nostres ulls, pot semblar no tan greu, però cal recordar que els Amish pertanyen al grup dels anabaptistes, això és, que rebutgen el baptisme infantil. I en què consisteix el baptisme? Podríem dir què és una de les interpretacions més polèmiques de l’escriptura. Després de la caiguda de l’Home, amb Adam i Eva menjant de l’arbre del coneixement del bé i el mal al Jardí de l’Edèn, tot humà neix sota aquest «pecat original». El baptisme, primer sagrament, neteja aquest pecat per tal que la persona pugui ésser salvada.

A diferència del catolicisme, l’anabaptisme només bateja persones que, conscientment i voluntària, accepten el Crist com a salvador. Hom no és amish per naixement, sinó per voluntat pròpia. Els nens amish passen la seva infància vivint i actuant com a tals. Participen en les tasques agrícoles i ramaderes diàries i també en els serveis religiosos; assisteixen a l’escola fins que tenen 13 o 14 anys però, en arribar a l’adolescència, poden gaudir d’un període que en Alemany de Pennsylvania s’anomena Rumspringa.

Durant aquest temps, els joves amish deixen les seves comunitats i s’integren dins el món occidental. Alguns ho fan de forma completa, d’altres no tant. Aquesta desconnexió serveix perquè els adolescents descobreixin el món que hi ha més enllà de casa seva i en facin un tast, i s’acaba només si l’adolescent decideix formar part de la comunitat amish i acceptar i professar la seva fe rebent el baptisme de forma totalment voluntària.

No deixa de sorprendre a alguns que la gran majoria d’adolescents acabin tornant. Per aquesta precisa raó, per haver estat vivint al món real –al «parc del diable»–, retornar a la seguretat d’allò conegut i rebre el baptisme de forma totalment intencionada, acabar excomunicat, expulsat i socialment refusat per complet –el terme original és to be shunned– fins i tot per la família immediatament directa, és un problema greu.

A banda del problema teològic –principalment pels familiars que queden– que implica l’expulsió, cal recordar que parlem de persones amb una educació molt i molt bàsica que, de sobte, es troben abandonats a la seva sort a un món que amb prou feines comprenen.

Continuarà…