L’apocalipsi ha arribat. I ho ha fet per quedar-se. Malgrat la brasa amb què us obsequio de fa un any i escaig, encara hi ha qui entén apocalipsi com quelcom terrible. Explosions, pirotècnia, làsers, cent mil extres i Charlton Heston –o Tom Hanks— esgaripant al poble atemorit. I no. Apocalipsi, en grec, vol dir revelació. I en el cànon –i context– tapirista, l’apocalipsi s’esdevé en complir-ne 40.

Revelació, que vol dir «manifestar allò que estava ocult». Quelcom semblant a una «caiguda del vel». El vel que tapa allò que hi ha darrere del vel –penseu-hi. Quan el vel cau, hom pot veure el que quedava ocult. I jo porto immers en l’apocalipsi uns quants dies.

Perquè l’apocalipsi personal començà fa cosa d’un parell de setmanes. Hi ha qui en diu crisi. Jo afirmo que no. Que tot és part de la Revelació. Però per veure, abans cal saber mirar. I esforçar-se a comprendre. I en interioritzar.

La caverna d’Elies, que mola infinit més que la de Plató.

Perquè l’Apocalipsi-Revelació és personal. I al mateix temps universal. Tothom hi ha/hem passat; tots hi passareu. Bé, tots no. Alexandre el Gran no hi arribà. I això també forma part de la revelació –penseu-hi.

La revelació és interior. Cadascú l’entén segons el seu llenguatge, capacitat i context personal. I ha de quedar dins. Intern. Guardat en un lloc ben segur, on es guarden els secrets. Perquè el secret de l’apocalipsi és com el secret del contubernio. Tothom el pot veure, si vol. Però una cosa és veure, i una de diferent és conèixer. I com ja he dit, per veure primer cal saber mirar. I a on.

L’Apocalipsi no consta de grans explosions ni bèsties coronades amb multitud d’ulls. Això són visions d’un ancià confinat dins una cova durant massa temps –i això també és apocalipsi, i fa pensar. Penseu-hi.

La Revelació és quieta. Tranquil·la. És Elies –allò sí que era un profeta, i no els imitadors d’ara– al primer llibre dels Reis, capítol 19, versets 11 a 13: «què fas aquí?». De cop el vel va caient, arriba a terra, es nota un plop, i se’t destapen les orelles.

Ara canto els quaranta, no sé si en copes o oros –que al ritme de despesa extraordinària que porto, no descarto fer pluritreball pluriamorós en alguna rotonda de la comarca–, però millor això que fer-ho en bastos o espases. Suposo que tot arribarà.

Mentre arriba, jo seguiré gaudint de les successives revelacions. Parlant de forma enigmàtica i obscura. I tirant de refranyer. Perquè tothom m’ha donat la benvinguda al club dels abueletes. I els abuelos parlen raro; amb refranys; i es queixen. Només queda comptar els dies per, també, poder fer-me el sord. Però això no és veritat, i això també és revelació –penseu-hi encara un xic més.

Gaudiu mentre pugueu. L’apocalipsi s’atansa. I arriba per quedar-se. I no ho dic jo, sinó la Borràs. Creieu-la.