Va haver-hi debats sobre si l’estació espacial havia d’adaptar els horaris al dia marcià o quedar-se amb els de la Terra. No semblava gran cosa, però amb la deriva de quaranta-un minuts amb Mart les celebracions universals esdevenen impossibles de sincronitzar.

Mentre a casa cada país va fent segon el fus horari, aquí fem servir l’horari de Betlem per iniciar la vigília de Nadal. A tanta distància d’on va passar tot plegat, es torna insignificant l’on i guanya més valor que mai el què. Surto de la festa cap a la meva cambra.

El meu amic invisible ha estat en Mike, el nostre especialista fent gargots. M’ha fet arribar una xocolatina embolicada en paper guarnit amb el dibuixet a llapis d’un pare Noel. Realment podríem passar sense això dels regals; són un problema que no necessitem a l’estació.

Tot allò que arriba en les naus d’avituallament ve valorat per una comissió d’experts que decideix si ens fa falta o no. Les racions mesurades per cadascú individualment, els components pel manteniment de les instal·lacions ajustats al ritme de reparacions i quasi res d’objectes personals que no tinguin una utilitat específica. És clar que això no s’aplica als crucifixos ni, evidentment, les bíblies.

Fa quasi dos segles que la Bíblia és l’únic llibre imprimible legalment a la Terra. Tots en tenim una. No tenir-la et faria sospitós de ser un no-creient i no serveix dir que fas servir una versió digital; tots llegim i repassem la paraula escrita de Déu en algun moment del dia.

Els no-creients no tenen lloc a la nostra societat. Si Crist va morir pels nostres pecats i milions ho van fer en les Guerres Santes del S.XXI; si es van perseguir i exterminar totes les falses creences i es va purificar el món per poder viure en virtut, que no t’esforcis a pregar en condicions és el pitjor dels pecats. Així que res de records personals però sí que podem pujar a l’estació espacial la nostra pròpia Bíblia.

Recordo haver llegit sobre la intolerància dels ateus en les dècades anteriors a les Guerres. La persecució i ridiculització dels cristians. Els ateus acusaven els creients d’intolerants i, aquests van decidir deixar de «Posar l’altra galta».

De vegades, quan em quedo contemplant els estels des del petit ull de bou d’observació a la popa de la nau, em trobo pensant que la tolerància no sembla ser una característica gaire humana. Això fa que els qui amaguem en secret la nostra fe hàgim de viure practicant la vigilància constant de qui se sap perseguit. I la meva gent té força coneixements pràctics sobre què significa ser perseguit.
Abans ens anomenaven criptojueus i ara… Ara hem aconseguit que pensin que ja no hi som.

Prego amb ells cada diumenge i se’m pot veure llegint la meva bíblia tan sovint com als meus companys. Però el meu exemplar és diferent. No vull saber quant li va costar al meu pare aquesta petita peça d’enginyeria. Tot el llibre té el tacte i l’aspecte de paper i cuir. Però amagat en el metall daurat de les lletres gravades al llom, hi ha diversos micro sensors capaços d’analitzar l’ADN present a la meva saliva.

Si passo el meu alè per sobre, s’activa un petit nano micròfon i en dir Torat Moshe –תּוֹרַת־מֹשֶׁה– el text del llibre es reconfigura en els textos rabínics que faig servir per pregar. Si el llibre deixa d’estar en contacte amb la meva pell més de tres segons, retorna a l’estat inicial: una Christian Council King James Universal Bible. Però sempre cal restar vigilant. Fa tres setmanes, a dos dies d’acabar Hanukkah, vaig estar a punt de ser descobert.

Era el sisè vespre i acabava d’encendre la hanuquía. Evidentment, no tinc un canelobre de nou braços, ni espelmes: el sistema antiincendis de la nau es posaria a xisclar i inundaria la meva cambra amb supressor quan la flama aparegués. El que sí que tinc, gràcies a ser l’enginyer/tècnic de manteniment de la nau/manetes, són recanvis i eines d’il·luminació.

L’avantatge dels botons lumínics és que consumeixen prop de zero energia. A canvi, la seva durabilitat no és tan llarga com es podria esperar d’un element essencial en una nau espacial, els pocs rajos còsmics que s’escapen als escuts que ens protegeixen, impacten en la fotocèl·lula cremant-la. Cada poques setmanes, n’he de canviar algun que ha deixat de funcionar.

Per la celebració de Hanukkah, cada vespre cal encendre un dels braços de la hanuquía i cal fer-ho amb l’espelma central que sempre està a una alçada diferent que la resta. Com que no tenia espelmes, però sí accés a tants botons lumínics com vulgui, vaig decidir col·locar sobre el meu llit tots els botons cremats que havia anat recollint en els meus mesos a l’estació, tenen un aspecte brillant i metàl·lic fins i tot desconnectats.

Vaig anar-los col·locant dibuixant una mena de flor amb el crucifix com a centre. Al centre de cada pètal vaig posar un botó sense consumir, perfectament funcional. Fins i tot vaig programar-los perquè s’encenguessin en l’ordre que el nostre costum demana: d’esquerra a dreta, encenent-ne una més que la nit anterior, és a dir, la primera nit, una; la segona nit, dues…

Les deixo enceses no més de mitja hora, el que dura una espelma cerimonial a la Terra. Però quan la meva amiga Cameron em va venir a visitar, no vaig recordar apagar-les abans d’obrir la porta de la cambra.

—Oh —va dir sorpresa—. Pensava que només feies servir botons espatllats per guarnir la teva cambra.
Vaig tombar-me cap al llit, fent veure que mirava, però en realitat, buscant amagar la cara de pànic que vaig notar m’estrenyia les faccions. Vaig compondre un somriure abans de tombar-me cap a ella.
—Sí. Però estava experimentant. He pensat que estaria bé expandir el meu projecte i fer un arbre de nadal per la sala comuna.
—Seria magnífic! Ho has parlat amb el capità?
—Encara no. Volia demanar l’opinió d’alguns companys abans. Tu ets la primera que ho veu. Què en penses?

I així va ser com l’únic jueu present va acabar construint un arbre de nadal pels cristians de la nau.