L’àvia era una dona de molt geni i poques paraules. De cor infinit, allotjat en una pitrera superba, coixí de 4 generacions.
Una dona recta, forta, dreta. Amb la mirada altiva de qui ha sobreviscut una guerra, la mort del primer amor, del marit posterior, dels germans i dels parents llunyans. I dels coetanis, veïns i passavolants. Amb la certesa de saber-se immortal. Perquè les persones que deixen empremta no moren mai.
L’àvia era el crit, era el tro, era el to. Era l’aquí i ara. Lliure de romanços i discussions estèrils. Enemiga del safareig, reclosa en l’hermetisme absolut, el cap fred i els draps calents. Que on fa mal l’escalfor cura, i qui dies passa anys empeny.
Durant la vida activa, l’àvia va ser braç i ànima del casalot de les bales perdudes. No hi havia ni un ral, però mai va mancar foc a llar o plat a taula. Sense distinció: persones, animals, perennes o forasters. La riquesa no la fan els diners.
Aquesta estructura exemplar no tenia escletxa. No va trontollar un sol cop. I no permetia veure la mínima espurna de feblesa en ulls aliens. «Tia caralla, una guerra hauries d’haver passat». Frase que no permetia rèplica. Amb els anys, la frase es va fer eficient. Amb un «tia caralla» ja sabies que mostrar-se fleumàtic era perdre el temps.
Cap amunt, pit fora, i a seguir. Que aquí no hem vingut a llepar-nos les ferides. Hem vingut a llaurar, sembrar i recollir. Hem vingut a ser autònoms i suficients. Dignes de sobreviure.
Concepte que la post-post-postguerra va transmutar i reduir –a foc lent del confort– en un: «hem vingut a viure». Com si fos només un dret exempt de deures. (I que malament ho hem fet. Que maldestres som, que poc pensem. Que poc en sabem de tot i res, encara).
L’àvia era digne espill de branca, fortalesa de planta. Una dona calcària, fosfora i mineral. Sàvia de saba. La seva única debilitat, broll d’excepcionalitat. Es feia més amb les plantes que amb les persones.
Irradiava tendresa per pistils invisibles. Murmuris de flor, carícies de fulla. Feia del regne vegetal el seu reialme. La seva teràpia. Destil·lava amor delicadament disposat en rosada. Benaventurades les verdes criatures que es gronxaven al ritme del seu cant. I afortunat qui era digne d’escoltar una frase reservada a ben pocs: «au, anem a veure les plantes».
I de bracet, xino-xano, creuàvem les estances laberíntiques de la masia, fins a topar-nos de cop amb el cel obert i el paradís als nostres peus. Arribàvem al pati. Un espai de tan superb gairebé obscè. On l’esclat de verd insolent competia amb el blau del cel per proclamar-se més intens.
Entrar al pati era garantia de retrobar els ulls espurnejants d’una nena de 5 anys reclosa en un cos de 70. Ulls que palpaven totes i cada una de les plantes i flors ben ajagudes, extasiades, assaborint la vida regalada de qui respira l’escalfor de sol i el tacte d’una mà excelsa.
Una per una, em feia els honors amb totes. Fèiem una visita sistemàtica, rigorosa, de pulcritud mèdica. Observació, diagnòstic, tractament. -Aquesta està moixa, d’aquesta n’hem de fer dos. I sempre, sense excepció, l’ofrena de qui la passió li desborda el pit. -Mossa, quina et fa goig? Tu tria, que te’n faré un esqueix.
Va arribar el dia en què l’exercici de l’esqueix ja no va ser com els altres. Era el darrer, però llavors no ho sabíem. O potser sí, però les obvietats no cal dir-les; ja se saben. I com dones de paraules escasses, vam fer la cerimònia final en silenci estricte.
La vaig observar com traginava per extreure’n el bulb sense malmetre la resta, amb força, determinació i precisió quirúrgica. Un cop culminada l’escissió, va fer homenatge al lema vital dels draps que tot ho curen. Dos draps, ben amarats, van fer de sudari d’un bulb que marcava l’inici d’una nova vida.
Després de 1200 km vaig desembolcallar l’esqueix i el vaig plantar en terra nova, estranya. La il·lusió, les ganes de viure l’aventura es feien miratge amb la planta. Una primera fulla tímida va donar tret de sortida a un espectacle endogàmic. Amb els anys, l’exuberància de la planta no entenia de climatologia hostil. Es regia per altres paràmetres. Ella i jo, jo i ella, resistint entrebancs de bracet, tal com l’àvia i jo fèiem drecera fins al pati.
Fa cinc anys, l’àvia ens va deixar. No va ser prou entrebanc per fer minvar la planta. De mica en mica, ho vaig començar a entendre. Amb aquell esqueix, l’àvia havia donat tret de sortida a dues noves vides. L’estat de la planta era el pur reflex del meu interior.
I fa dos anys, el desgavell. Un estiu de massa pluges transformades en plor. L’espurna vital es va començar a apagar. Em vaig ofegar en la feblesa que trenca i desacredita. Els fonaments es van fer fum, i vaig començar a vagar en el no-res d’un futur inexistent en perspectiva.
Per primer cop, la llum de la clarividència va començar a oscil·lar al ritme de cera baixa. Glops d’aire violent mantenien la flama, però la mort era imminent. Però jo no ho veia. No ho podia veure. I vinga posar draps calents, que qui dies passa anys empeny.
Aquesta tardor, traginant pel jardí, la realitat em va regalar una hòstia amb la mà oberta. La planta s’havia mort. Una per una, vaig dedicar-me a estirar les fulles a la cerca desesperada d’un bri de vida.
No pot ser. No pot ser. Només que n’hi hagi una, serà salva la meva ànima.
Fins que la imatge de la margarida calba em va estacar la daga final. A la mà esquerra, la natura podrida. A la mà dreta, el fang de qui regira la terra amb l’esperança perduda. I al test, l’olor de mort.
I al cap, repicar de les paraules eternes. ‘Tia caralla’. Les persones que deixen empremta no moren mai.
És per tu, àvia. Que demà tot acaba, i tot comença.
Desitja’ns forts.
Foto: Martin Delisle