Són les tres de la matinada i no ha dormit. Cap a les deu del vespre li han dit que ha d’estar a dos quarts de cinc de la matinada en un soterrani en runes, al centre de la ciutat. Haurà de posar-se els pantalons de l’uniforme i portar les insígnies llestes, però a la butxaca. El passamuntanyes no. I sobretot, que no es posi les botes noves. Que porti calçat fet servir.

Mentre continua ajagut al catre, mig vestit i amb les sabatilles de córrer esperant als peus del llit, pensa en tot el secretisme. De fa dies que a la ciutat s’hi nota una remor silenciosa. Quan va preguntar a l’instructor de l’esquadró, no el va fer callar amb un lladruc, com de costum. Va fer broma, traient ferro a l’assumpte, i li va dir que no oblidés fer els cinc quilòmetres corrents.

Està una mica cansat de tant córrer. El cansament que ve de sentir-se inútil. Fa cinc anys que va decidir trucar a l’oficina de reclutament, i des d’aquell dia ha fet poques coses més que córrer cinc quilòmetres al dia. Cada dia per una ruta diferent. Coneix no només la ciutat i els afores, sinó la majoria dels pobles i llogarets dels voltants.

L’instructor està obsessionat amb l’exercici físic i en «agafar fons». No sap per què, ja que a part de córrer i de l’ocasional exercici de tir, no fan res més. Ara recorda els exercicis de punteria. En el darrer any n’han fet més que en els primers tres junts.

Dilluns, dimecres i dissabte s’ha de presentar en un garatge i esperar, amb la resta, a què el vigilant de l’ascensor els cridi. Després, un parell de minuts de viatge, entre muntacàrregues i passadissos, fins a arribar a la sala de tir. Sort dels auriculars de protecció, perquè encara que la sala és enorme, les parets de formigó a quinze metres sota terra fan que els trets ressonin molt més. Ràfegues curtes.

A banda de córrer, cada 15 de maig ha participat a la desfilada en commemoració de «la catàstrofe». «La catàstrofe» va passar fa quasi vuitanta anys. Li van ensenyar a l’escola. Cada setmana hi havia un parell de classes senceres sobre «la catàstrofe» i la seva història. Se la sabia de memòria. Resumint molt, l’enemic va venir d’Europa i els va fer fora de casa seva.

Al primer curs els professors els explicaven una mena de contes, amb molts dibuixos de l’enemic amb la pell blanca i ben uniformat. Més endavant, quan ja sabien sumar més o menys bé, els posaven xifres molt llargues. Eren tots els «expulsats». Se sabia tots els pobles d’on els havien fet fora.

Un dia, en arribar a casa, va preguntar. Com era que a la família, que sempre havien estat orgullosos del seu passat i guardaven el passaport dels besavis, com era que aquest passaport no tenia la bandera del país que li explicaven a l’escola? Com era que el nom del país del passaport del besavi i el que li deien a l’escola no coincidien?

El pare li va ventar un calbot que el va aixecar del terra. Pàl·lid i amb gotes de suor al front, li va dir que no tornés a preguntar res dels besavis, ni de passaports, ni de banderes ni de res. Que fes cas als professors i que els digués sempre allò que estava escrit als llibres.

Ja són les quatre i sona l’alarma. L’apaga ràpidament, abans que es desperti algú de la família. Es calça i surt de casa, vestint els pantalons oficials i una samarreta blanca. En uns quinze minuts arriba al garatge, caminant de pressa per carrerons secundaris.

En alguna cruïlla li ha semblat veure als germans de l’apartament del sisè pis, dos per sota de casa seva. També vesteixen semblant, però ells van caminant per l’avinguda principal. En apropar-se al punt de reunió, el garatge darrere de l’escola, s’ha anat trobant a més gent. Sembla una pel·li d’espies. Té el pressentiment que passa alguna cosa.

Dins del garatge hi compta uns vint nois més. La majoria van vestits com ell. A part de l’instructor hi ha un soldat d’uns trenta anys, amb uniforme d’una de les unitats d’elit. Els pregunta si han portat les insígnies, però els demana que no se les posin.

Els diu que ara marxaran de maniobres. Han de sortir en grups de tres o quatre, i dirigir-se al campament d’instrucció abandonat que hi ha als hivernacles, darrere la universitat Al-Quds. Pensa que quines maniobres més estranyes, que requereixen tant de secret i tanta precaució.

El seu grup arriba a la zona dels hivernacles en uns vint minuts, poc abans de les cinc de la matinada. A l’últim tram han coincidit amb tres grups més de nois, diferents dels que estaven amb ell al garatge. Tots igual, tots seriosos, tots vora la vintena.

A sota dels hivernacles, el paisatge és molt diferent i no fa pinta de ser un campament abandonat. Bull de gent. Passen pel costat de multitud de camionetes amb la caixa del darrera oberta. Algunes fan olor de pintura i a les portes encara s’hi veuen, lleument, les lletres «UN» negres.

Pel cap baix, compta unes dues-centes persones. Més o menys la meitat són soldats amb l’uniforme de les brigades d’elit i organitzen als nouvinguts. Els militars els pregunten de quina escola venen. Ell respon que fa anys que va deixar l’escola. Amb un somrís, els tornen a preguntar que a quina escola els han dit que havien d’anar a quarts de cinc. Un dels dos nois amb els qui ha arribat respon: L’escola de secundària Màrtirs de Deir al-Balah.

Els militars els donen una armilla negra antibales a cadascú, els diuen que es posin les insígnies verdes ben visibles i que vagin tot recte cap al fons. Ell pregunta per què els donen una armilla antibales per unes maniobres. El soldat més alt se’l mira de dalt a baix, malcarat, i amb un lladruc li indica que camini, que aviat ho sabrà.

Arriben al fons de l’hivernacle i es troben amb un nou soldat que els ordena que es posin l’armilla i que es col·loquin en formació. Un cop tots en línia, els diu que avui serà un gran dia. Un dia per al qual fa anys que s’han estat preparant. Seran part de l’esquadró de paramotors. Ell no entén res de res.

El soldat els continua explicant que, en aproximadament una hora, cap a les sis del matí, han d’estar llestos i familiaritzats amb el material. Cadascú haurà d’empènyer el petit carretó amb hèlix a fora de l’hivernacle, assegurar que la vela està ben ancorada al carretó, estendre-la i recordar les instruccions per enlairar-se. Ell aixeca la mà i diu que no té ni idea de parapents ni de motors ni de veles.

El soldat li replica que es busqui un carretó de dos ocupants amb pilot, i que no es preocupi. Que segui al davant i que no oblidi de posar-se bé les insígnies, i cordar-se la corretja de l’arma a l’armilla. Tres soldats que estaven esperant al costat d’una de les camionetes, comencen a treure subfusells i munició i els en van repartint.

Li recorden de nou que s’ha de cordar la corretja. La darrera cosa que pot passar és que li caigui l’arma de les mans a mig vol, i arribar a l’objectiu amb les mans buides. Finalment, lliga caps i l’adrenalina comença a envair els seus músculs. Vestit i armat, troba un carretó de dues places amb un noi d’uns trenta-cinc anys, també abillat amb uniforme de les unitats d’elit. Aquest noi li explica com ha de seure, i li diu que no s’ha de preocupar de res.

—Això no són maniobres, veritat?

—No.

—Anem a l’altra banda?

—Sí. Avui sorprendrem a l’enemic. No s’esperen absolutament res.

—Quin és el nostre objectiu? Com sabrem si anem bé?

—Tu tranquil. Són només uns set quilòmetres en línia recta des d’aquí. Tan sols hem d’escoltar la música.

—La música?

—Sí. Aquells porcs han organitzat un festival de música electrònica a menys de cinc quilòmetres de la frontera. És el nostre objectiu.

Les instruccions són disparar des de l’aire a tot allò que es mogui. Un cop a terra, quan arribin les camionetes, arreplegar tots els vius que quedin i portar-los a les camionetes. Si no n’hi ha de vius, els morts. «Però els morts no caminen, així que…». Quan les camionetes estiguin plenes, se’ls emportaran als túnels. L’esquadró aeri continuarà endavant fins a trobar una carretera principal, i des d’allà cap al sud, en direcció a un poble nomenat Re’im, a uns cinc quilòmetres.

És un quart de set del matí. Després d’uns quants assaigs ha après a seure bé sense desequilibrar el carretó, i a aixecar els peus abans d’aterrar. Està nerviós. El pilot li ha dit que no té ni idea de quants són, però pel moviment que veuen al seu hivernacle, serà una acció global.

Triguen uns deu minuts a poder treure el carretó a l’exterior i a enlairar-se. De seguida veu com els petits camps de cultiu donen pas a la zona morta. Veu passar el reixat sota els seus peus, i és conscient que estan a l’altra banda, sobrevolant el territori de l’Entitat Sionista. Tan a prop…

De cop, sent un espetec monumental al darrere. S’espanta lleugerament i pregunta al pilot, que li diu que estigui tranquil, que tot va bé, i que miri enlaire. Intenta comptar les esteles dels míssils que els avancen, per sobre dels seus caps, dirigint-se a territori enemic. Cinc. Quinze. Trenta. Es descompta. Un minut després albira una mena de campament amb lones de coloraines. L’assenyala amb el braç al pilot, que assenteix i corregeix el rumb.

De fons escolta el ritme de la música electrònica. Volen a uns vint metres d’alçada i veu clarament com els assistents a la festa es dispersen. Alguns corren cap als cotxes. Altres ho fan camp a través, fins i tot en direcció a la Franja. Pensa en la sorpresa que s’enduran quan es trobin amb les camionetes, que en aquests moments deuen estar creuant el filat.

El pilot li pica l’espatlla.

—A què estàs esperant?

Amartella el subfusell, apunta en direcció al grup més gran de gent i fa el que li han ensenyat: ràfegues curtes i repetides, corregint lleugerament la direcció de l’arma.