En David surt a grans gambades de la redacció, no té cap intenció d’anar cap a casa i esperar, està massa esverat; és el moment de jugar-s’ho tot i enfila directe cap a l’apartament de la Laura. Se’n ha de empescar alguna per parlar amb ella, per treure’n alguna cosa. Mentre camina cap a l’estació de metro recorda que la Sam ha esmentat l’article fet pel seu company de facultat, en Paul, que l’any 2004 havia publicat el New York Post. L’article tractava al cent per cent sobre la Laura, volia ser una visió general dels supervivents però tot el text era una autofel·lació sobre la figura de la presidenta. Merda, quina merda de casualitat, qui ho hauria dit, el primer article del Paul. Mentre valida l’abonament i passa el molinet somriu recordant l’aposta que havien fet sobre qui dels dos publicaria primer a un diari al sortir de la facultat, havia hagut de convidar en Paul. Així el seu amic es va començar a fer un lloc i a publicar petits articles i col·laboracions anònimes, després hi van aparèixer les inicials, després més tard algun article, finalment auxiliar d’alguna secció.
Els frens del metro esgaripen en entrar a l’estació i mig el desvetllen, l’absorbeix el vagó i s’enfonsa en un seient, en aquella hora els combois van semi-buits i pot triar un grup de cadires solitàries. Continua barrinant sota anuncis de consultoris mèdics de dubtosa reputació i advocats de dents impol·lutes; recorda com al mateix temps que en Paul s’anava introduint al Post, en David ho feia al New York Times, però la seva tasca era molt més mediocre, no escrivia cap article; en David recorria passadissos de l’arxiu o es dedicava a repartir la correspondència. També feia d’encarregat de portar els entrepans de salami o tonyina del Subway als periodistes, amb enciam, tomàquet, cogombres o ceba. Amb mostassa normal, dolça o amb maionesa. Fet amb pa de blat, de civada o d’herbes. I els cafès, curts, llargs, tallats, amb llet sencera, semidescremada, descremada i llet de soja o amb sucre blanc o moreno, sacarina o fructosa, amb gel, granissat, capuccinos, machiattos, amb caramel, amb vainilla, amb ametlla o xocolata. David podries? Recorda amb sucre moreno, sí, sí i llet descremada, oh David gràcies! Dia darrera dia. Més tard amb l’ajuda de la Sam s’havia pogut fer un racó en les breus i els esports, res de posar el nom es clar. I quan per fi li encomanen un reportatge, el fa, hòstia que estava ben fet. La veu del metro anuncia lacònicament la parada, les portes esbufeguen en obrir-se i baixa. És el seu article i farà el que sigui per tal de que es publiqui.
Cony de tia, mentidera. La notícia és ella, cal que hi tregui més suc, cal que la Laura aquesta li doni més per escriure, el perquè sobretot. Empeny la porta d’entrada a la finca. Ha de trucar al Paul? Com dimonis li explica tot? No s’ho prendrà bé. Potser de moment no cal aixecar la llebre, no, millor doncs esperar. Mentre el seu cap ho barrina tot a gran velocitat, s’adona que és davant del mostrador del vestíbul i que el conserge ja el mira de fit a fit. Dissimula malament la cara de sorpresa, lamentant no haver rumiat una coartada i no haver fet una pausa prèvia a l’exterior, per tal de posar en ordre les seves idees i planificar la seva actuació. Fa una ràpida llambregada a la identificació que li penja al conserge en l’americana amb el nom. En Jack el rep amb el seu millor somriure i amb una lleu inclinació del cap a la dreta.
– Bona nit. En què el puc ajudar?
– Si bona nit. Bé, jo… m’agradaria parlar amb la Laura Williams. –Improvisació David, vens a veure la Laura, a veure, soc una víctima sí, això, i vull parlar amb ella per explicar-li el meu testimoni. Bé. Som-hi.
– A qui he d’anunciar si us plau?
– Anunciar? Sí es clar, a en Da.., en Daniel Smith.- Aconsegueix rectificar en el darrer moment- Ella no em coneix però m’han adreçat aquí els de l’Associació.
– És vostè un supervivent? -Pregunta en Jack, aixecant les celles.
– Bé, no jo no.
– Vostè no és un supervivent?
– Jo no, no, i ara es preguntarà doncs què faig jo aquí…veurà és una història estranya; era la meva xicota, mmmm, la Marion –David estàs en un terreny pantanós- Ella treballava a les Torres Bessones i no se’n va sortir, sap? –I ara a sobre perverteixo la història amb la Marion, fins a on ets capaç d’arribar David?
– Em sap molt greu senyor. – Respon en Jack agafant-se les mans i prement-ne els dits.
– Fa temps de tot, però sembla que fos ahir. Vaig estar uns mesos molt fotut i en parlava amb amics, però ja no els vull atabalar. Tinc la sensació que sempre els hi explico la mateixa història i no sé què més dir. Ells són feliços i viuen la vida i jo no sé com fer-m’ho, encara la cerco per arreu a ella. La van donar com desapareguda, sap? Se’n faria creus de tot el que vaig fer per trobar-la.-En David nota com se li asseca la boca- Però es va esfumar, sembla que no pugui ser oi, que te’n vagis i qui t’estima no et pugui plorar. Encara quan passo per on ens vam conèixer, per aquella cantonada, m’aturo una estona per si la veig. M’agradaria deixar-ho de fer, mirar endavant… necessito parlar amb algú que es senti com jo…
El dring que avisa que les portes de l’ascensor s’obren ressona en el mutisme que els envolta.
– Passiu-bé senyora Jones -saluda en Jack a la veïna que els reülla sense dissimular la tafaneria.
– Em sembla que ara a qui estic atabalant és a vostè -diu en David fent dues passes enrere.
– I ara! No ho digui això! La senyoreta Williams és la millor per escoltar, no pateixi que segur que el rebrà, és una benedicció per la ciutat, una espatlla en la que es recolza molta gent. Senyor Smith m’ha dit, oi?, em permet un segon si us plau?.
En David s’aparta un metre del taulell i respira profundament.
D’on collons havia sortit tota aquella brama? Sí? Era ell qui havia parlat? Ell pensava així? Portava tan a dins encara la desaparició de la Marion? Potser sí que s’aturava a la cantonada on l’havia conegut, però… I sí, ullava dins el cafè dels Hungarians per si la veia asseguda en aquella taula. Què collons?
Escolta com el conserge li demana a la Laura que el deixi pujar, com li explica que el noi té una història trista sobre el dia de l’atemptat; si senyora Laura, ja ho veu encara hi ha gent que pateix i va apareixent, una altra més. En David pensa que en Jack és un bon home, algú que es passa hores darrera un mostrador i acaba coneixent el peu que calça tothom. Li sap greu haver-lo mentit i sobretot espera que no li comporti cap problema a la feina si ell aconseguia passar i interrogar a la Laura.
– Senyor Smith, ja pot passar, el pis de la senyoreta Williams és a la vuitena planta, porta A. –fa el conserge posant-se al seu costat i assenyalant cap als ascensors.
– Gràcies Jack, ha estat vostè molt amable.
En David dubta, ha de donar-li la mà? Ha de donar-li potser uns cops a l’espatlla com a agraïment? Potser una propina? Mentre dubta i ja li belluguen els dits entre centaus dins la butxaca veu que en Jack ja va de dret cap a la seva taula. En David entra dins la cabina de l’ascensor i prem el botó que té el número 8 que s’il·lumina i parpelleja de vermell.
Quan ressona la trucada d’en Jack, la Laura triga quasi mig minut en discernir si es tracta del despertador, del telèfon mòbil o de l’alarma de la nevera. Desenganxant-se la son copsa que és el timbre intern per avisar-la des de recepció. No està acostumada al seu so, tan sols tritlleja quan celebra les reunions amb els membres de l’Associació i els convida a fer-ho al seu apartament. Puntualment aleshores en Jack els va anunciant a mesura que arriben, trucant-la des de recepció. Ella exerceix aleshores de gran amfitriona, oferint-los abundant aperitiu, begudes fresques, cafè, té i fins i tot un pastís del Starbucks que assevera que és casolà. El còmode sofà i la seva forma d’escoltar i atendre a tothom fan la resta. Abraçades cordials, mocadors, mantes, somriures, la gent està a gust amb la Laura, se senten reconfortats, escoltats, apreciats. Ella els dona tant i dedica tantes hores sense demanar res a canvi. Les històries de malsons, de depressions mal simulades a la feina son explicades una i una altra vegada, però ella mai perd la paciència, els escolta i els dona un alè d’esperança quan els parla; tornarem a anar-hi, tornarem a les torres i quan puguem veure el lloc on vam perdre tant, ens redimirem, podrem tornar a mirar a tothom als ulls, per que en comptes de vergonya, per haver escapat, ens hauran de mirar com a herois, ens hauran de fer cas, hauran de fer a partir d’ara tot allò que no han fet; tenir-nos respecte i fer-nos homenatge.
En un primer moment la Laura s’hi nega a que pugi ningú, per ella la jornada ja esta de cap a caiguda i no té ganes de parlar, però en Jack li ha insistit tant per que el deixi passar, que si té una història trista, que si tenia la xicota a una de les torres, que aquest noi és tan jove i atent i ben plantat, que finalment va cedeix i magnànimament li demana que el faci pujar.
Va cap a l’habitació a calçar-se, es pentina amb les puntes dels dits el serrell cap enrere i es ruixa amb la colònia que ha comprat. Quan ja s’ha aixecat i va directe cap a obrir la porta, de sobte l’instint de seguretat se li dispara, i fa les darreres passes per apropar-se a la porta sense fer soroll, vol esbrinar de qui es tracta, curosament aixeca el topall de l’espiell, i volent dissimular la seva pròpia respiració es posa de puntetes i s’apropa a la porta per mirar com és aquest Daniel. Hi veu un noi jove, atractivament desmanegat, repenjat amb un braç contra la paret mentre amb l’altre es grata el cap. És un noi atractiu, amb cabells llargs ondulats pentinats cap enrere sense fixador, amb una boca petita i barba mal afaitada, vestit amb roba informal però de marca. De sobte ella nota com li falla un peu i cau estrepitosament contra la porta, fa dues passes enrere i es pentina el serrell. S’ha fet mal al canell.
– Senyoreta Williams? Bona tarda. Lamento molestar-la. Em sap greu venir-la a veure aquí a casa seva. Sé que vostè és una persona que treballa molt per la xarxa de supervivents, m’han dit que m’atendria, m’han donat la seva adreça.
“Qui dimonis deu haver estat l’estúpid?” –va pensar la Laura.
– M’han dit que vostè m’ajudaria, que sabria escoltar-me… perquè vostè era la persona més important a l’Associació… La necessito senyoreta Williams, cregui’m la necessito. Necessito parlar amb vostè.
El David comença a entendre que la millor manera d’arribar fins aquella dona, és guanyant-se abans el seu ego.
Soc un cabró, potser sí noia, però no molt més que tu. Què és el què vols? Per què has muntat tot això? Vols ser la número ú? És això? Va obre la porta, si us plau obre la porta. Collons obre la porta.