– Tia ets una crac, la hòstia, m’has salvat el cul -fa l’Eric eufòric quan son al passadís- Hòstia quins nervis he passat!
– Ja t’ho vaig dir que era la millor -diu enriolant-se la Carla mentre es pentina els cabells darrera l’orella.
– Jordi, tio, que com a mínim he tret un vint! L’hem de cuidar a la Laura! Us coneixeu oi? Si no us presento; Jordi, aquesta és l’amiga de la Carla, la Laura, la millor entre les millors. M’ha fotut un canviasso amb les respostes! M’havia quedat en blanc, em tomben segur!
I el Jordi la mira i li somriu. Li fa dos petons, un quasi li frega els llavis. És aquell noi tan perfecte, tan cortès, tan atractiu. La Laura ja ho sap tot d’ell; que a en Jordi li entusiasmen les cerveses d’importació, les motos i les jaquetes de pell, que té un tic pentinant-se bé el serrell, que fa una ganyota quan està a punt de fer una broma, que es mossega les ungles. En Jordi. Ho sap tot d’ell. D’ell en sap una mica més que de la resta.
Com ha passat fa un moment quan l’Eric s’ha girat amb la mirada suplicant, ella ja ho sabia que no havia estudiat gens i que li caldria ajuda, per això s’hi assegut a prop. Un cop de mà a l’examen, ara, ara, ara o mai, no, no ningú ha vist res, un altre cop, te’l torno, va, fet. Gràcies, gràcies. Ets imprescindible Laura. Me’n deus una, fa ella somrient. Ho diu seriosament.
Quan es celebren les eleccions per escollir delegat del curs, hi ha quasi unanimitat; la Laura és l’escollida. No triga a saber que el noi de la camisa ratada i olor a ceba ha votat en blanc, caldrà aplicar-li prudentment un escarment d’exclusió.
Ja posada en el càrrec, la Laura exigeix de forma resolta però educada al deganat una racionalització d’horaris per tal de que no quedin hores penjades per la tarda, aconsegueix una tarifa de descomptes a la botiga de fotocòpies de la cantonada i organitza un dinar setmanal a la pizzeria en un saló privat per aclarir dubtes de les darreres classes. És impossible no adorar a la Laura.
Ha estat el Jordi el que en un d’aquells dinars proposa fer un sarau, argumenta que esta molt bé tot allò que fan i que tots apunten per ser grans empresaris, però que son joves i han de fer una festa. I tots es tomben i la miren a ella, esperant la benedicció o la denegació. I ella somriu i com un emperador romà al circ, aixeca el dit polze i accedeix a organitzar-ho tot, davant la cridòria eufòrica de tothom.
En Jordi se li acosta i li demana el telèfon de casa seva, han d’estar en contacte. De ben segur, afirma ella, ho hem de muntar a mitges.
– Hòstia que guapo, no? Has anat mai al Mirablau? –Li pregunta ell amb els ulls brillants- No creus que és el lloc perfecte?
– Al Mirablau? Sí es clar. Bé, ara fa temps que no hi vaig, des de l’inici de curs no he massa tingut temps.
– I que et sembla?
– Perfecte! Vols que hi contacti jo?
I en Jordi li acluca l’ull, cerveses d’importació, motos, jaquetes de pell, serrell, ganyota, ungles. Nen aviciat amb la residència familiar tocant a la Bonanova, de caps de setmana a Bolvir o a Calella. D’aquells que estudien mirant la televisió o escoltant la ràdio i malgrat tot treuen excel·lents. Amb els dissabtes al matí corrent darrera un estic, rosegant un bucal i amb unes defenses amb els colors del Polo. Que va emplenar de forma obedient el formulari de la universitat i va amagar, per no escoltar els sermons de la família, el fulletó que havia agafat al metro de cursos de DJ professional d’un curs de nits per aprendre a fer mescles i sessions a les discoteques. Que encisava a la Laura amb el seu caminar, amb les seves mans, el seu somriure, amb el serrell, la ganyota i fins i tot amb els repelons al voltant de les ungles.
A l’endemà a la tarda, Laura i tata enfilen Avinguda Tibidabo amb un taxi que fa saltirons juganer amb les llambordes i les vies del tramvia fins que arriba al Mirablau. Paguen el viatge i entren al local amb la tata despenjada a dos metres darrera la Laura
– Bon dia -Diu la Laura dirigint-se a un noi que tragina caixes d’estrella i cocacola- em podria dir amb qui puc parlar per tal de reservar un dia?
– Reservar un dia? Reservar un dia per què?
– Doncs per fer una festa privada! Amb qui se suposa que hem de parlar? -respon altivament la Laura aixecant un parell de centímetres la barbeta.
– A veure maca, això s’obre cada dia per a tothom, bé per a tothom que passi el control del Luigi, el catxes de l’entrada que ara no sé on és, pensa que per més que ens facin la rosca els dels mitjons blancs sempre baixen rodolant fins a la platja, imagina’t que els passa als que mínimament no ens cauen bé. –El noi s’eixuga la suor del front amb l’espatlla- Què et penses, que això és el bar del teu poble o què? Que vols que et portem un pastís d’aniversari, perquè el bufi la teva mare? –i girant-se burleta cap a la tata exclama- Mira com bada amb la bola de cristalls! Senyora! Vol prendre alguna cosa? Una aigua del carme?
– No és la meva mare. Vostè no entén res! -La Laura, irritada fa dues passes endavant directe cap a la barra, desentenent-se del mosso, ningú desbaratarà els plans d’ella i el Jordi- Ara perdoni’m però he de parlar amb algú més important i més documentat.
– Vols dir? Ara mateix, amb el permís del meu pare, que és a Sud-Amèrica, jo diria que d’aquí, potser sí que no soc el més documentat, però sí el més important.
La Laura sent com se li cargolen les plantes dels peus i el seu cap fa mil voltes per reprendre la situació, mentre de reüll, veu a la tata embadalida encara amb la bola que corona el centre de la pista de ball. El pla s’està esmicolant, el Jordi la mira malament, has fracassat, la Clara rient-se’n d’ella amb l’Eric, les de Ripoll mirant-se-la amb tebiesa… El noi s’ha repenjat damunt les caixes mentre s’ha encès un porro i espera la rèplica.
– Crec que més valdrà que tornem a començar, oi? –Diu la Laura endolcint falsament la veu.
– Provem-ho. – Respon desafiant mentre fa una llarga inspiració.
– Bon dia. Miri, necessitaríem comptar amb el seu establiment per un assumpte d’estat. -La Laura ho ha abocat així, sense miraments, al fetge.
– D’estat? – contesta descol·locat fent un imperceptible salt que fa trontollar i tentinejar entre sí les ampolles de cola.
Finalment la Laura clissa que del personatge en qüestió obre alguna escletxa. S’escura la veu i s’acota cap a ell dirigint-se a l’orella del seu interlocutor.
– Com vostè sabrà, en les eleccions celebrades fa uns dies als Estats Units – mira al voltant exageradament per si algú els pot escoltar- el nou president el senyor Bill Clinton, s’ha compromès a viatjar per fer prevaldre la política exterior dels Estats Units com una eina d’enteniment entre els pobles, per fer conèixer els valors polítics i econòmics del seu país. –La Laura s’adona divertida que la cara del noi ha transmutat en un poema- Afortunadament, de fa anys la meva família té una estreta relació amb la família Clinton, i hem pensat fer d’amfitrions per la propera visita d’aquest alt mandatari a la nostra ciutat. La meva mare és filla d’ambaixadors, els avis… l’avi, Sir Williams, ha estat l’ambaixador de la Corona Britànica a Washington durant més de quinze anys. Sempre en parlen d’aquells sopars amb la família Clinton, es veu que l’avi Clinton ja era aficionat a tocar el clarinet.
– Els Clinton? –Diu aixecant les celles i deixant definitivament les caixes.- Clarinet? Festa?
A la Laura li encanta aquest moment, quan la gent es queda atònita, quan el que ella els explica els enxarpa. Li ha funcionat amb la Carla, amb tots els companys de classe i ara amb aquest personatge. La bola dels trossets de mirall agafa un llambreig de sol i enlluerna breument la tata que fa veure que no sent la conversa.
– Sí, l’avi Clinton. Com ja deu saber fins el proper mes de gener no es farà la cerimònia on prestarà jurament com a President, però vol iniciar ràpidament converses amb els països europeus en un ambient distès i de concòrdia. Creu doncs que podríem disposar d’un dia per, diguéssim poder celebrar una festa privada? Crec que he tornat a ser una mal educada i no li he preguntat el nom ni m’he presentat, perdoni’m, em dic Laura Vila.