Setembre 2004. La raó

No és cert que estigui fugint.

S’ho diu a sí mateixa per què fa un moment s’ha vist fent corredisses per un aeroport sense sostre esquivant maletes, mostradors i barrets mexicans i per uns instants ha mesclat realitat i somni. L’avió va fent petits sotracs que la bressolen entre la incertesa del seguir dormint i desvetllar-se. Seguirà amb els ulls tancats i quedarà en un estat entumit deixant els pensaments surar, fins que aterri i torni a veure l’Oriol després de forces anys. El seu germà Oriol que sí que es va esfumar als Estats Units.

Al cap de res una nova batzegada és més acusada i li fa obrir els ulls, les hostesses semblen tranquil·les trafegant el carretó amunt i avall repartint cafès aigualits, pel que no hauria de posar-se nerviosa. Es deixa ensonyar de nou, els colors de les imatges es fan cada cop més acollidors i l’encerclen, ara hi apareix ella i l’Oriol de petits enriolats per qualsevol tonteria, se’l estima molt a l’Oriol. El darrer any s’han enviat més correus, ella li ha anat explicant com està a casa i finalment ell li ha demanat que vingui a passar un temps amb la família a Califòrnia.

A Barcelona la família Vila es consumeix; el pare i el Miguel encara sota presó preventiva, entrant, sortint, els registres que es repeteixen segons interessa al jutge o polític de torn si venen eleccions. Les fiances, la reeducació, la reinserció, els permisos de sortida, la llibertat sota fiança. Al cinquè to s’engega el contestador. Pare et vull venir a veure, on ets? Truca’m. No et creguis res del que et digui de mi el Miguel. Fa tant fàstic. Pare, vine, vinc. Si us plau no em deixis. El divorci. La demanda la va interposar l’Amanda, rebent el senyor Vila la petició formal dels tràmits de divorci a la presó. Pare si us plau, jo no em vull quedar amb la mare, és boja. Torna a agafar el telèfon però no s’engega el contestador, els trucs sonen i sonen sense fi, sonen per altaveus, sonen per tota la sala reboten per les parets i surten per la finestra, ho garlen els ocells i els gossos escupen el mateix so. Quan el to sona tot belluga i enfila, i en el silenci s’atura l’univers. Vol penjar el telèfon però no pot el té fixat a la mà. I el to sona i es silencia sense aturar-se.

Algú li frega l’espatlla, obre els ulls, és l’auxiliar que li demana que es cordi i comença el descens, el monòton protocol perquè la nau arribi es posa en marxa;  El tren d’aterratge es desplega, s’apaguen els llums de cabina, s’il·luminen els de cordatge obligatori i finalment l’avió dedica una darrera sotragada en tocar terra, algú aplaudeix, la gent s’aixeca abans d’hora i es reparteixen masegades cíviques per sortir de l’avió.

Quan ja ha recollit la maleta i ha passat els controls, va cap a la porta de sortida on una família, que ha fet un rètol de colors amb cors i estrelles i aferra ben fort un ram de tulipes roses, fa cara de decepció quan comproven que és la Laura i no la seva estimadíssima filla qui apareix. L’Oriol és una mica més enrere, no ha portat cap pancarta ni flor, l’espera repenjat en una columna i acabant una conversa pel mòbil amb un to de veu elevat. Quan finalment penja l’abraça tan fort que sembla que l’hagi d’esprémer, ella intenta tornar-li sense massa traça.

No es diuen massa cosa pel camí, ell li pregunta si ha anat bé el vol i si fa estona que no menja, amb una entonació còmica que barreja el català i l’anglès.

Mira d’explicar-li que el viatge ha durat en total setze hores, amb escala inclosa a l’aeroport de Zurich que on va estar força temps. Que ha menjat sis bosses de cacauets en total, una d’excessivament salada i que l’havia deixat assedegada. I que ha begut quatre cocacoles, tres gasoses, i que ha dinat dos cops i esmorzat o sopat un tros de pizza margarida. Que ha vist de reüll quatre pel·lícules, i mal llegit un llibre de misteris amb un final més que previsible fins a la meitat. I que s’ha endormiscat i desvetllat infinits cops. La carretera llarga i rodejada de pols en què l’Oriol la porta cap al barri residencial de Sillcon amb els habitatges prefabricats i idèntics semblen un laberint sense fi que l’adorm a mitja conversa fins que arriben a casa.

Quan hi son, mentre l’Oriol tragina les maletes, s’atansa fins a l’entrada i enganxa el nas al vidre de la porta abans de trucar. El vidre és esmerilat amb vetes verticals que fa que les llums del menjador radiïn incandescents de felicitat ianqui, com una bola de cristall de neu, amb una pau infinita i absorbent. L’Oriol estronca el moment embadalit de la Laura posant la clau al pany i empenyent la porta amb un crit a mode de salutació.

Ara s’adona de la fila que fa; ha arribat tremolosa i esgotada, amb el cos que li put a suat i amb els cabells desgavellats i greixosos. Mira de cua d’ull, des del rebedor, a la cunyada celestial que li dedica des de la cuina un dolç i hipòcrita somriure en veure-la, desenfundant-se’n tot seguit les gruixudes manyoples de quadres per anar corrent cap a ella i forçar-la a fondre’s en una falsa abraçada sota el marc de la porta.

– La nena ja dorm, mira de no fer soroll. T’he deixat les maletes a dalt, és l’habitació que queda al segon pis. Ves a refrescar-te i baixa a sopar. – L’Oriol li ha donat una ordre que ella executa a l’instant.

L’habitació és la de les golfes, neta i ventilada, que tenen sempre a punt amb el llit fet. Aquesta habitació tan sols l’ocupaven els pares de la Susan per la setmana d’acció de gràcies, quan els venien a visitar i, com en una postal americana, farceixen el gall dindi i juguen amb la neta. La resta de l’any resta fantasmagòrica i impacient acumulant pols.

Damunt del llit li han deixat tovalloles i unes sabatilles de ris per caminar per la casa. Una de les múltiples dèries de la Susan la d’anar amb aquella mena de fundes blaves per no ratllar el parquet. S’eixuga per enèsim cop, amb el palmell de la mà, la suor del front. El final d’agost vomita un ambient xafogós i insuportable que ni tan sols la treva de la nit permet fer més lleuger.

La Laura obre la maleta i la regira per treure’n del fons roba interior neta, uns texans i una camisa blava que a Barcelona la Tata havia planxat curosament, però que ara semblava que algú hi hagués ballat a sobre. Es neteja a la pica que té a la mateixa habitació, es calça les punyeteres sabatilles i baixa a sopar.

Asseguda a la taula del menjador nota que per moments el jet lag no li dona més prorrogues i es veu badallant un cop i un altre amb la boca oberta de pam, estan sopant més tard del que és costum i agraeix el gest i buida afanyosament el contingut dels plats guardant silenci fins al final. En acabat felicita honestament a la cunyada pel roast beef i els brownies de canyella. Quan aquesta somriu agraïda i anuncia que va a dormir, sap que malgrat el cansament i la son s’ha de quedar plantada a la cadira, sabedora que el seu germà la sotmetrà a soles a un tercer grau.

El seu germà no espera a que la Susan marxi del tot, quan encara és a mitja escala, comencen a xerrar en català, però a orelles de la cunyada l’interrogatori és aparentment encriptat.

– Què ha passat Laura? – Les paraules queden penjades a l’aire com si es poguessin atrapar amb un caçapapallones.

– Què vols dir?

– Per què ara? Ara? Representava que ja estàveu tranquil·lament tu i la mare, no? El pare i en Miguel, no han tornat, oi? Ells després de sortir de la presó no han aparegut, oi?

– No, no Oriol. No en sé res, ni del dia que els van deixar en llibertat, ara ja no penso en tot allò…És que jo necessito canviar d’aires…