Quan algú nou entrava al grup i decidia venir a les reunions, en Christopher no podia evitar sentir-se malament, com si fos el líder d’una secta que veia créixer els membres de la seva formació. Ell, com a president de l’associació, hauria d’estar content de sumar persones per ajudar-se mútuament; ànimes desvalgudes i afectades per un mateix fet, l’11-S, per conversar i actuar. Però un cop eren dins el grup no sabia que fer-ne.
Al principi la necessitat de parlar era tan superior a la d’escoltar, per part dels familiars dels supervivents, que el grup havia crescut de forma ràpida i exponencial. El que passava, però, era que en Christopher odiava ser el centre d’atenció. Es podria dir que era la persona menys idònia per ser el president de l’associació. La creació inicial va engrescar molta gent, però la monotonia, la manca de novetats i el menysteniment de les autoritats van fer que la gent deixés de venir a les reunions. Ho tenia ben clar: el problema era ell mateix i la seva manca de lideratge. El mateix retret que li etzibava el cap de personal quan gosava demanar un augment de sou o un ascens.
— Falta de capacitat directiva—li escrivia el seu superior en cada informe trimestral, marcat en negreta i subratllat de color florescent maleducat a l’apartat d’observacions a millorar.
Ens cal un líder, es repetia a sí mateix mentre es regirava al llit, estrenyent el coixí amb un desfici que enyorava la seva dona.
Ningú posava en dubte que en Christopher era un pencaire, però no sabia dirigir els grups de treball, no els pressionava o marcava objectius, i els de sempre s’escapaven de fer els torns de visites guiades sense que ell hi fes res. En resum, cedia molt fàcilment i no sabia dir mai que no. No sabia donar el cop de colze en el moment oportú o fer callar algú que desentonava. Però com que ningú no tenia temps ni ganes per posar-se al cap davant, en Christopher era el president d’uns supervivents que mirava sobreviure, amb el consegüent llanguiment dels assistents a les reunions.
La Laura es va asseure en una cadira de la segona fila, a tocar de les finestres que donaven al carrer. L’edifici on estava el pis de l’associació era el clàssic de l’imaginari turístic novaiorquès construït a finals del segle XIX, amb els maons vermells i finestres de mig punt arquejades, amb la folklòrica escala metàl·lica a façana. A la planta baixa dins uns grans finestrals i columnes de ferro colat hi regentava un minúscul saló d’ungles i un restaurant de cuina cajun. Just a l’altra banda del carrer hi havia una escola de primària, amb les finestres plenes de dibuixos mal enganxats i retalls de coloraines de paper de cel·lofana, la resta d’edificis romanien enfundats de gris fins hi tot amb bastides que semblaven perennes. El propietari del pis on es reunia l’associació, que havia vist com després de l’atemptat la rendibilitat del lloguer baixava a nivells sagnants, havia accedit a llogar a l’associació el despatx de seixanta metres quadrats a un preu irrisori. Una anecdòtica subvenció municipal, el cobrament anual d’una quota als associats i la capsa de donatius del local on s’exposaven trossos de fusellatge, claus, peluixos i cartes, que es mostrava en tancar el circuit de visita que feien els horroritzats turistes, eren la font d’ingressos del grup.
En Christopher va començar la reunió exposant les notícies setmanals (minses i indiferents) i les despeses que havien hagut d’afrontar, en particular el cost d’imprimir nous fulletons a un color per repartir la setmana següent durant les visites. Va continuar demanant amb els remucs de la gent en veu baixa, que s’establís el calendari de visites guiades per part dels assistents per cobrir el mes de novembre. Aleshores la Laura va començar a observar els moviments d’en Christopher, buscant les seves reiteracions gestuals, els seus tics. Els va trobar de seguida. En fitar-lo uns segons, ja eixien: els seus dos ulls; L’augment de la tensió que li produïa parlar en públic feia que els seus ulls es convertissin en un volteig constant i irrefrenable. Semblava que aquell home tingués dins l’ull tres tones de brossa que hagués de treure’s de sobre a base de moure les parpelles.
-Ah, uh… Aprofito per presentar-vos la Laura Williams. Benvinguda al grup. Esperem que estiguis a gust amb nosaltres. -El grup sencer es va girar alhora per saludar-la o insinuar un somriure respectuós.
La Laura va haver de tapar-se la boca amb la mà per no esclatar en una rialla. “Ah, uh?!”, començava totes les frases amb aquell afegitó? “Ah, uh?!” L’esforç que feia era considerable perquè ningú ho notés. Finalment, se li va escapar un petit esgarip.
-Ah, uh, Laura, m’agradaria que un dia ens parlessis de la teva experiència. És confortant per a tots compartir moments i patiments. Veig que ara estàs un xic trasbalsada, millor un altre dia, oi?
En Christopher és un sac de nervis; Pobra noia, pobra noia. No volia haver-la forçat mirant de fer-la parlar. Caram, esperem que torni, que jo no hagi estat massa brusc ni inquisidor. Pobra noia, pobra noia. Potser he traspassat la línia… fa com si es tapés el rostre i tot. Espero que no plori.
A la nit, la Laura, just després de cobrir-se amb el llençol fins al capdamunt de l’orella i passar el braç sota el coixí, reflexiona. No ha parat de donar-hi voltes en tot el dia. Val la pena tornar-hi de forma recurrent? Quin ha de ser el seu paper? Què pot fer ella pel grup? Ella és astuta i forta. I tots ells estan dolguts, han patit, encara són ferits. Com poden lluitar? Com poden exigir? Cal que algú amb el cap fred actuï.
El despertador vermell arrossega remugant les busques fluorescents en la foscor. Com cada nit. Com cada dia. Avui la fressa és més insuportable que ahir, molt més. Com no se n’ha adonat fins avui? El soroll sec i tallant del rellotge fa que finalment es decideixi, s’aixequi i el desi dins el calaix dels coberts de la cuina. Torna al llit. I ara per què no dorm? Li ha agradat el grup, ella els pot ajudar. “Supervivents” és una definició optimista. Que agradables eren tots, que bé s’hi havia trobat. El seu propi dolor després de coneixe’ls era menys intents; com un pensament persistent que s’escola entre les esquerdes d’una consciència dolorosa comú, com l’afluent s’uneix al riu, sumant-hi noves històries i sediments del seu món, transformant la penitència en força.
No sap si s’ha desvetllat i estava somiant, però s’ha vist a ella mateixa embolcallada de blanc, com una líder espiritual. Però era ella o algú altre? On l’havia vista, aquella dona? A la televisió, segur. S’ha vist a ella mateixa com aquella guia, com una benefactora hindú que rebia gent per fer-los abraçades. Si ho recorda bé, els seus seguidors afirmaven que els transmetia una energia espiritual especial, i feien llargues cues per acostar-s’hi perquè aquella desconeguda els acaronés. “La santa de les abraçades”, en deien. Una sola dona congregava milers de persones que, sense conèixer-la, hi confiaven i s’hi fusionaven. Amma l’anomenaven. Mil abraçades, deu mil abraçades, cinquanta mil persones, milions: homes, nens, dones, avis, tolits, necessitats, perduts, desvalguts, supervivents… La santa se’ls refregava i els feia moixaines. I tots en sortien reconfortats i feliços sentint-se molt millor que abans. Era el que havien vingut a cercar.
Però a la Laura no li agradava que la toquessin. Li repugnaven aquelles mans que queien damunt del seu braç o espatlla quan l’interlocutor pretenia fer la conversa més distesa o cordial. Quina angúnia. Segur que hi havia altres maneres d’ajudar la gent. Sense que calgués graponejar-se. Amb una maternitat universal, caritativa, altruista, de forma generosa, donant el millor d’ella mateixa. Havia de sentir empatia. Seria com ells. Patia com ells. Era com ells. Supervivents. Superació i vida. Quines paraules tan boniques. I es va adormir.