En David estava força impacient aquell matí; les classes a la universitat de periodisme havien començat a un quart de nou del matí, i fent un càlcul ràpid, això volia dir que encara quedaven quasi onze hores per anar a sopar amb la noia més bonica i increïble que mai havia vist. Els minuts costaven de passar i més a l’hora de la classe de doctrina de la comunicació social, on les paraules del professor de torn el feien abocar un cabàs de badalls.

A ella l’havia conegut el dia abans, la va veure a l’altra banda de l’avinguda i com un posseït, ell en realitat no les feia mai aquestes coses, va travessar els tres carrils de l’Avinguda Amsterdam i després de seguir-la un parell de minuts, s’hi va adreçar de forma directa. Per conèixer-la, havia aplicat mig improvisant una tècnica que li havia explicat un company a l’època de l’institut i que segons les seves estimacions tan sols tenia un percentatge de fallida estimada en un deu per cent. Es tractava del mètode del retrobament. Aquesta astúcia es basava en fer veure que es confonia a la noia que vols conèixer amb una antiga amistat, d’aquesta manera es superava explosivament la barrera de l’espai vital envers desconeguts.

– Susan!! Ei què fas per aquí? –li va dir agafant-la pel braç

– Perdona però em sembla que t’equivoques. –Va respondre ella movent impetuosament l’espatlla per deslliurar-se de la mà invasiva.

– Estàs fantàstica, quan de temps feia que no ens vèiem? Cinc anys? Sis? No ho sé! És increïble, no t’ho creuràs, però devia ser ahir quan vaig pensar, què devies estar fent i a on paraves?

– Jo no em dic Susan! Em dic Marion! I no ens coneixem de res! –Va fer la Marion amb un posat seriós i reptant.

– M’ho dius de veritat? No m’ho puc creure, quina vergonya. Bé, és que sou pastades, saps? No tindràs una germana bessona, oi? Hahaha, és broma. Teniu els mateixos ulls verds encisadors. M’has deixat ben parat! Ara creuràs que estic sonat o alguna cosa, uf quina vergonya! Em deixes que et convidi a un cafè per tal de compensar-ho?

Segons el relat de l’amic d’institut, aquesta tàctica permetia que més d’un sopar accidental acabés en esmorzar. El col·lega s’havia oblidat però d’explicar que algun cop havia hagut de fugir per cames quan enmig de l’escenografia de la tàctica, la parella de la desconeguda havia sortit de la tenda de la cantonada carregada amb paquets i amb la cartera i la paciència foses.

Ara que la tenia davant estava ben content d’haver fet la comèdia. La Marion l’estava fent parar boig, era una persona insòlita, amb una mirada inquisidora i penetrant. Amb una cua mig desfeta que ofegava un torrent de cabells pèl-rojos descaradíssims. De fet ell sabia del cert que la Marion no s’havia empassat la tècnica del rencontre, s’hi havia deixat portar; no li havia fet cap pregunta sobre el passat, per saber de que coneixia la suposada noia siamesa, i això encara l’havia fet més interessant; no s’havia cregut res de la història però s’hi havia avingut al cafè.

La pastisseria-cafè dels Hungarians era a la cantonada de l’Avinguda Amsterdam i donava inici als edificis de la Universitat de Columbia, força proper d’on el David havia fet el primer pas per conèixer la Marion. Era un lloc exòtic i confortable amb pintures a les portes i les finestres d’estil naïf i infantil, amb taules i cadires exteriors que els propietaris no recollien i semblaven estar convidant tot l’any que algú s’hi parés a prendre un cafè i una pasta. La cafeteria estava sempre molt concorreguda per estudiants acampats amb llibres de text i ordinadors portàtils. En David tenia la sensació d’haver encertat la ubicació per a convidar a la Marion, amb la meravellosa decadència romàntica que els envoltava, amb un toc bohemi i despreocupat gens formal, que ajudava a reforçar l’atmosfera surrealista de la situació en que es trobaven; tot tenia l’aparença de fantàstic i irreal, semblava que haguessin estat transportats fora de Nova York, que estiguessin asseguts al bell mig d’un cafè de la ciutat de Budapest embolcallats d’olors d’espècies agredolces i pólvores de canyella.

Havien hagut de seure compartint una taula ja ocupada per una àvia resplendent de cabells llargs, amb un llibre d’esoterisme sota el nas que de tant en tant, els mirava de reüll, atrinxerada feia hores en aquell lloc amb el got de té escurat i el plat amb engrunes del que havia estat un pastís de baklava.

En David durant tota l’estona que portaven al cafè havia intentat treure diferents temes de conversa; el temps, el trànsit, la música, les vacances, si volia tastar l’increïble pastís de poma del local… però ella havia estat hermètica. Contestava només amb monosíl·labs tots els intents del pobre noi per burxar-li una conversa. Entre tant ella, havia jugat amb el glaçons del cafè amb gel; un cop s’havia begut l’intens beuratge amb cafeïna, els havia fet tentinejar dins el got, fent-los girar, posant-se’ls explícitament a la boca i entremig dels llavis, semblava absent i atenta alhora. Qui jugava amb qui? Qui era el ratolí i qui era el gat?

– Bé, Marion, i tu què fas, vull dir estudies o treballes?

– Pffff! El súmmum de l’originalitat en la pregunta de la dècada dels setantes…Estudio i treballo noi.

– En què noia? -va respondre en David tot seguint la befa.

– Estudio psicologia.

– Ops, carai, fa estona doncs que deus estar mirant com poso les mans, com parlo, el to de la veu, i les vegades que parpellejo. Ara resulta que estava enfront de la Màquina de la Veritat! Espero hagis deduït que no estàs enfront d’un assassí en sèrie.

– No. –va fer la Marion posant-se un farcell de cabells vermells darrera la orella.

– No ho has deduït o no estàs davant d’un assassí en sèrie?

– No ho he deduït senyor Charles Manson.

– I en què treballes? – Aquesta noia era més difícil d’obrir que una llauna.

– Pràctiques al departament de selecció de personal de McGuggin a les torres bessones.

– Allà dalt? Uf! Jo no podria pas – va fer en David assenyalant amb el dit índex cap el sostre.

– Què vols dir amb que no podries allà dalt? Què et fan por o respecte les alçades? – La Marion va inclinar lleument el seu cos cap endavant, semblava de sobte interessada en el tema o nomes li semblava a en David?

– Pànic.

– I vius a Nova York?

– Quin remei. –va fer en David encongint-se d’espatlles.

– Va no pot ser…A mi m’agraden les alçades, mirar per la finestra, com si fos un ocell; és com un quadre, es veuen els tots sostres de Manhattan, és com si burxessis la façana oculta de la ciutat. Des de les torres bessones res queda amagat, cada dia intento fixar-me en un detall diferent. Si observes els edificis, malgrat l’aparent uniformitat que simulen a peu de carrer, en el fons tots tenen un caràcter diferent, potser petites coses les teulades, la forma de les finestres, la gent que hi viu a dins, els colors de les cortines. En sí son com les persones, en general totes som si fa o no fa iguals, cames, cap, braços, dormim, mengem…però som diferents. Si pogués m’hi estaria hores amb uns binocles observant la gent, com si fossin formigues.

– Si a tu l’altura et dona sensació de poder i plaer a mi em dona vulnerabilitat.

– Ostres ben bé que no ho hagués dit mai amb aquest morro que arrossegues -i amb una mirada que al David li va semblar que li buidava els ulls li va preguntar- Per què et penses que tens acrofòbia David?

– El què dius que tinc?

– Acrofòbia, en realitat el que anomenen vertigen és mareig, l’acrofòbia és la por a les alçades…No em miris amb aquesta cara –va fer la Marion posant-se vermella.

– Llavors el Hitchcock la va cagar? Vaja un altre ídol caigut… I mira que l’Stewart i la Novak estan bé, eh, la befa que fa amb la Torre Coit que no para d’aparèixer per la finestra del pis, l’has vista la peli oi?

– No fugis d’estudi David, per què creus que et fan por les alçades?

La Marion plega les mans per davant la seva cara, talment només li falta el divan, la llibreta i el bolígraf pensa en David. Ell vol sortir amb aquesta noia, no ser-ne el seu pacient.

– Ui, ui, ui Marion. M’estàs fent la pregunta de psicoanàlisi per part de l’empollona de la classe? No ho sé. Tota la vida he sigut conscient de tenir por a les alçades. És por a la caiguda, a la baixada a tota velocitat, és com si alguna cosa xuclés, i com més altura més t’absorbeix.

– Només tens por a caure tu o també per algú altre?

– Eps! Para, para. Això que és la base per la teva tesi de final de carrera? Un experiment? I tu? Tu de què tens por?

– De tu Charles Manson.

– Pam. Aquesta sí que és bona. Demano aquell pa de pessic amb nous?

– No et dic que no –va dir la Marion assumint que en David desitjava canviar de tema, i assenyalant amb el dit cap al banc on a la dreta hi ha una bossa voluminosa on hi surt escapçada un tros de pilota de cuir li diu- Soccer?