He clavat la vista en la polsera d’activitat fins que el ritme cardíac m’ha baixat. Finalment el cor ha deixat de bategar desbocat per mantenir un ritme uniforme de vuitanta pulsacions per minut. M’eixugo amb la màniga la suor que m’ha amarat el front. He passat amb escreix del màxim que em va advertir el doctor Tutusaus, he arribat fins les dues-centes tres pulsacions. Conec aquest daltabaix de batecs. Aquell dia, just abans que tot es precipités, em va passar el mateix, ho recordo.
M’he adonat que era ella quan he validat la targeta. He aixecat el cap i l’he vist a deu metres, asseguda al costat del passadís, i m’ha fet una il·lusió pura, neta, com quan les onades del mar espurnegen amb el sol, com quan baixes la finestreta del cotxe i una glopada d’aire et toca el front i t’estarrufa els cabells, com el primer gelat de l’estiu, com les cireres. L’autocar ha fet una batzegada i m’he deixat portar cap a ella amb la inèrcia de la frenada. És quan el cor se m’ha accelerat. Però he aprés a controlar-me. Aquestes i altres coses les aprens a la presó. M’agraden molt les cireres.
M’hi he atansat amb calma fins que l’he tingut a tocar, podia escoltar-la i olorar-la tota. N’he distingit el perfum que la crema suavitzant ha deixat dins els seus rínxols, l’olor dels xiclets de menta que s’amaguen per la seva bossa i també el rastre del desodorant vençut tènuement pels bacteris. I el seu alè, carregat de tallats, tabac i esgotament. Jo també estic cansat.
Cada cop m’hi acosto més però ella no aixeca el cap del telèfon. Fa lliscar la pantalla vertiginosament cap amunt mentre escampa likes mecànics. M’agrada, m’agrada, m’agrada. Cors per donar i per vendre. M’agrada com és ara. Sembla ahir quan era cinquè d’EGB i responent al seu senyal tota la classe em llençava boles de paper damunt el meu cap, però segur que ella ja no és així ara, ha canviat, com jo, que també he canviat, la teràpia m’ha ajudat molt vaig dir al comitè, però he de mantenir els batecs dins els nivells que em va ordenar el doctor Tutusaus. Respiro profundament per sostenir el meu pols. Noto que es posa tensa i em mira de reüll, però no em reconeix, es posa bé la bossa damunt la falda i en tenca la cremallera. Em poso els auriculars sense so a les orelles per simular i taral·lejo una cançó dels vuitanta mentre segueixo el ritme inexistent amb el cap.
Al voltant nostre tot són amenaces; prohibit fumar, prohibit menjar, prohibit seure a terra, prohibit el manspreading, no tantes prohibicions com a la presó però deu n’hi dó…Fa gràcia que no m’hagi reconegut; Després de tants anys de ser la seva joguina de dilluns a divendres, quina desconsideració! Ho trobo divertit, ho trobo poderós. Cireres, batecs, boles de paper. Em veig a mi mateix en el mirall retrovisor, em reconec? La barba m’ajuda a semblar més atractiu a amagar cicatrius.
Es pleguen les portes del bus per tancar-se mentre recordo l’espurneig dels seus ulls quan m’acorralava pels vestidors. Una dona que ha perdut el bus ens persegueix per la vorera fins que les cames li fan figa. El seu caminar era ferm a cops de taló que amb el ressò del seu riure s’engrandia tot pels sostres alts del passadís. Un home llegeix un llibre de final previsible i aixeca el cap per mirar-me sense interès. Buscar el meu typex líquid i la goma d’olor de nata desesperadament fins que els veig dins el seu estoig sota la seva cara burleta. Surfejo les sotragades de l’autobús aferrat a la barra vertical, bruta, ronyosa amb la pintura esgotada, llepada per mans i més mans, fins que deixo d’estrenye-la prou fort per caure lleument, just per tocar-nos les espatlles i poder demanar-li disculpes amb el millor dels meus somriures que ella em torna tota torbada. Setè d’EGB i responent a la seva senyal tota la classe s’esgargamellava amb un esguerrat.
El semàfor es posa vermell i el conductor posa el punt mort al canvi de marxes, una moto s’atura dos pams davant nostre, la roda de davant trepitja mig pas de vianants, però ningú el creua. La seva pantalla d’instagram s’ha aturat també, hi surten els peus d’una noia damunt una sorra finíssima i blanca, les ungles les té pintades d’un esmalt porpa brillant i fabulós. M’agrada la sorra. Aixeco el cap i veig un gat que em mira encuriosit des d’un sot d’arbre ple de burilles i pixums. Els neons d’un bingo s’encenen i s’apaguen i fan blaves i roses les llambordes. M’agraden més d’aquests tons les rajoles, quan es van ensangonar sota el cos de la Núria semblaven aspres i brutes. Va ser quan tot es va precipitar, les pulsacions, la Núria, el roig per arreu, la policia, el doctor Tutusaus, la presó. Cireres, no ens en donaven quasi mai de cireres a la presó i quan ho feien eren massa madures, no escruixien dins la boca ja eren de color granat, com la sang. El semàfor encara és vermell, un ciclista el passa desentenent-se’n i fa dues esses provocadores evitant els cotxes que transiten. Ella ha ampliat amb dos dits la imatge dels peus que ara ocupen tota la pantalla.
El cotxe de darrera nostre fa sonar el clàxon per que engeguem, el conductor aixeca els braços per protestar i posa la primera; l’autocar avança a trompicons i el gat s’enfila amb tota la parsimònia del món pel tronc de l’arbre. M’agradaria estar tota la nit així, viatjant al seu costat per la ciutat, olorant el seus xiclets i el seu alè, mirant gats, bingos i botigues de queviures que tanquen tard. No recordo haver vist mai aquests carrers, semblen d’una ciutat desconeguda, màgica. Podríem acabar parlant i riure de tot plegat, de l’escola, de les cireres, de la Núria. Però ella s’aixeca i em demana el pas, assenyala a la porta per baixar, allarga el braç, bloqueja el mòbil i petja el botó per demanar la parada.
L’autocar al cap de pocs metres para esbufegant i xiula per obrir les portes a una solitària parada. Ara soc lluny de tot, de la feina, de casa… però tan a prop d’ella.
S’agafa del passamà, es recol·loca la bossa i baixa.
Miro com surt de l’autocar. El rellotge vibra alarmat per que se’m tornen a enfilar les pulsacions.
Baixo.