En Kirill odiava la base militar on estava destinat. En arribar li havia fet gràcia que el seu destí fos Leipzig, perquè ell havia nascut a Lipetsk. El nom d’ambdós llocs significava el mateix: ciutat de til·lers. Però més enllà d’aquesta coincidència, res a la seva vida semblava millorar amb el canvi d’aires. Li havien promès un ascens ràpid, una carrera fulgurant i tot el prestigi possible en pocs anys, tanmateix, feia mesos que estava estancat, mirant una pantalla de radar a la qual havia d’anar donant copets per assegurar-se que estava encesa de l’absoluta manca d’interferències que hi apareixien. La seva idea havia estat passar els anys de matxaca, pencant-se una reputació, per a després d’un temps provar d’entrar al programa de cosmonautes. Però després de passar per l’escola de pilots i que el declaressin apte, però no suficient com per pilotar avions, va haver de decantar-se per altres sortides. Així que havia sol·licitat el trasllat a les oficines d’intel·ligència i control de dades. De cosmonauta a espia en uns senzills passos, va ser el que son pare li havia dit.
Però els passos que donava eren petits, curts, atrafegats. Mesos tancat al soterrani de la base que l’exercit tenia a Leipzig, vigilant si occident es decidia a fer servir la solució definitiva, els míssils nuclears, per acabar d’un cop amb una guerra freda que constantment amenaçava de cremar el món. En Kirill estava convençut que cap dels dos blocs estaria mai tan boig com per desfermar un infern atòmic al planeta. Ambdós enemics sabien que l’adversari tenia mesures d’home mort en cas d’atac. Era indiferent qui ataqués primer, era inútil provar d’anticipar-se, en cas de conflicte nuclear, no hi hauria una tercera guerra mundial; només quedarien cendres que possiblement brillarien en la foscor dècades després de la primera explosió.
Amb un gest fent veure que bevia, va indicar al seu company, que anava per un cafè. Va assenyalar-lo, qüestionant-lo amb la mirada per si volia que li’n portés un. Sabia perfectament que no en voldria; en Mikha no bevia ni aigua en hores de feina, però a ell l’havien apujat així, cortès i ben educat. Tot plegat era més aviat una excusa per fer saber a l’altre que marxava de davant de la pantalla uns minuts i que el deixava al càrrec. Aprofitaria per fer la pixadeta de mig matí i tornaria a la resta de la seva condemna davant dels monitors que eren ara la seva vida.
Tenia la cigala fora quan va sentir l’alarma i tot seguit els crits d’en Mikha. Va esquitxar-se de pixum els pantalons i les sabates i amb una sensació de tremolor envaint-li els ronyons, va provar de cordar-se amb tan mala fortuna, que encara no havia aconseguit ficar-se-la del tot dins dels pantalons. Els seus crits van apagar el soroll de l’alarma i va veure com els pantalons ara també presentaven taques de sang amagant les d’orina. Assegut a terra, va comprovar que només s’havia espellifat una mica el tronc. Se’l va embolicar amb el paper aspre que passava per paper higiènic a la base i va sortir esperitat cap al seu post. Per primera vegada d’ençà que l’havien enviat a la base militar de Leipzig, els seus monitors brillaven, amb desenes de punts vermells indicant la presència de possibles míssils sobrevolant la frontera amb l’altra Alemanya.
La Leni va fer un nus a un altre globus i el va lligar amb la resta. Estava molt satisfeta perquè havien aconseguit inflar-los gairebé tots i encara no n’havia petat cap. En Berni no estava tan content, però. No deixava de dir que no li semblava gaire bona idea, això d’inflar globus amb heli i deixar-los anar perquè el vent fes allò que li vingués bé amb ells. Però no havia aconseguit fer canviar d’idea la seva xicota.
Havien trobat la bossa de globus a una cantonada, li devia haver caigut a algú després de comprar-la a la botiga d’articles de festa de l’altra banda del carrer. La noia de seguida s’havia engrescat, cosa que li passava sovint quan portava un parell de dièsels a sobre. Havien entrat a la botiga i havien comprat heli per inflar-los. En Berni volia fer-ho a la festa on anaven, però la Leni s’hi va oposar. Va dir-li que volia veure’ls elevar-se amb la sortida del sol, gaudir de quina fila farien mentre el vent se’ls enduia.
La festa va resultar una cosa ben avorrida, tothom volia parlar del que passava a l’altra banda del mur, dels trets que encara ara se sentien de tant en tant, tanmateix, ella s’estimava més cantar la cançó aquella d’en Bowie que hi parlava d’estar-se’n recolzats al mur fent-se petons. Així que el noi va decidir marxar quan va veure que la Leni passava de la cervesa al whisky. Van passejar pels carrers de Berlín, xumant birra d’unes llaunes que el noi havia pres abans de sortir del pis on seguia la festa que havien abandonat. La Leni s’aguantava dreta gràcies a anar del bracet del seu xicot. En Berni li va proposar d’acompanyar-la a casa, però ella li va respondre que no, que s’estimava més passejar. El noi va proposar, doncs, anar a prendre un cafè a la paradeta prop de la Chausseestraße.
Estaven asseguts a la vorera d’un carreró proper a la paradeta on havien comprat els cafès. La Leni no deixava d’esmentar la festa, de com tots els seus amics eren incapaços de deixar de parlar del mur, de la gent de l’altra banda. En Berni la deixava parlar, sabia que hi havia quelcom que se l’estava menjant per dins i que fins que no aconseguís expulsar-ho, no podria relaxar-se.
Almenys havien aconseguit aturar el so de l’alarma. Ara només hi havia una llum intermitent taronja que donava un aspecte lleig i brut als ordinadors i pantalles de la sala. En Kirill va provar de calmar-se. No havia vist tants oficials des de la seva graduació a Moscou. Hi havia fins i tot un general. I tots semblava que s’havien tornat bojos, estaven a l’espera d’una trucada des del Kremlin, possiblement amb ordres de llençar un atac per sobre del mur de Berlín. Un atac amb míssils que, amb tota seguretat, provocaria una resposta de l’altre bàndol i iniciaria una escalada que només podria acabar en bombes atòmiques volant cap a cada ciutat important del món. En Kirill havia vist les taques vermelles del seu monitor mutar i modificar-se, convertir-se en tots i cadascun dels avions possibles del bloc occidental. Havia demanat cobertura aèria i dos caces havien anat a buscar la font d’aquella amenaça. En Kirill havia determinat que allò que veia al seu monitor havia de ser producte d’una avaria, un fantasma inexistent que es movia morosament, de banda a banda del mur, com una cortina moguda pel vent. Havia provat de convèncer el capità de la base, que en lloc de pilots, feia falta un enginyer que comprovés la seguretat dels equipaments. Però havia estat inútil. Quan els caces van arribar a la zona, amb el sol ja despuntant, no van aconseguir veure res: cap avió, cap helicòpter, res que justifiqués els senyals que havien iniciat tot plegat. A més en el temps de donar l’ordre i rebre l’informe, els punts vermells dels monitors s’havien esvaït. Així que, en Kirill, no entenia què collons estava fent la plana major de les forces militars d’aquesta banda del món, discutint si responia a quelcom que no podia ser res més que una falsa alarma.
Els globus van sortir volant, lentament, empesos pel vent que movia els núvols cap a la part de la ciutat on vivien uns alemanys no gaire diferents dels qui vivien a la del Berni i la Leni. Havien llençat els gots buits de cafè a una paperera i havien anat a la part de darrere d’un restaurant proper a inflar els globus amb l’heli que havien comprat a la tarda. En Berni va provar d’abraçar la seva xicota quan aquesta va començar a plorar, però a Leni li va demanar que la deixés i continués inflant globus.
Entre sanglots va confessar que havia volgut marxar de la festa, no per avorriment, sinó per vergonya. S’avergonyia de pertànyer a una societat que havia permès que les coses arribessin a on eren ara. Una puta paret separant pares i fills, i germans i cosins, i àvies i netes… separant gent que mai hauria d’haver estat separada. Gent que necessitava curar-se les ferides d’una guerra i d’unes atrocitats de les quals n’eren en part responsables. Li va dir que els alemanys que havien callat quan la por i la barbàrie havien començat eren els mateixos que havien permès que fossin forces estrangeres les que decidissin com havien de recuperar la dignitat. I ni tan sols aquestes forces havien tingut prou habilitat per ajudar-los a curar. El mur no separava dues Alemanyes diferents, separava dos extrems distants, l’epicentre dels quals era un país trencat de gent trencada que necessitava deixar de parlar i opinar. Gent que necessitava començar a construir un país millor. Però per construir, primer havien de fer caure el mur de la vergonya.
Al final va ser en Mikha qui va aconseguir calmar les aigües. Els comandaments estaven ja decidint quina resposta contundent calia, quins objectius abastables des de les bases properes serien els més adequats, quan el sempre tranquil Mikha, va aconseguir fer que tothom l’escoltés. Va explicar-los que estava en comunicació amb l’observatori astronòmic Einstein i que l’havien avisat de la presència de prop d’un centenar de globus vermells surant sobre Berlín. Que no podien saber-ne segurs la procedència, però que calculant el recorregut i la força i direcció del vent des de la matinada, els globus no devien haver sortit de gaire lluny del mur, prop d’un dels punts d’intercanvi amb els veïns occidentals. Bona part dels globus s’estava desinflant i començaven a caure, així que sabessin on, l’informarien. Alguns dels capitosts va fer cara de circumstàncies, ja s’havien il·lusionat i ara els tocaria tornar a les seves avorrides vides en temps de pau. En Kirill va decidir acabar el seu servei i buscar un altre ofici menys estúpid.
En Berni i la Leni van tornar a demanar-se uns cafès a la paradeta i se’ls van anar prenent mentre caminaven. La noia duia lligat al canell el darrer dels globus vermells; en Berni hi havia insistit. Com que tenien gana havien decidit anar a l’estació prop del zoològic a menjar-se un kebab, però després d’una nit amb tantes emocions i treballs, van decidir apropar-s’hi en tren. La Leni va quedar-se adormida tan bon punt va recolzar el cap a l’espatlla del seu xicot.