Shlomo Goren va néixer a Polònia. La seva família va emigrar al Mandat britànic de Palestina durant la quarta alià, al 1925, arribant a un petit poblet al costat de Haifa, a la costa nord, als peus del Mont Carmel.
Amb dotze anys, Goren va entrar a estudiar a la Ieixivà d’Hebron, creada el 1924, quan el seu Roix Ieixivà —literalment, el «primer de l’escola», que equivaldria al degà—, junt amb els estudiants, van haver de marxar de Lituània. Amb 17 anys va publicar el seu primer llibre, sobre un dels tractats de la Mixné Torah de Maimònides. I també va estudiar matemàtiques i filosofia a la Universitat Hebrea.
El 1936 es va allistar voluntari a l’Haganà, per defensar la seva comunitat dels atacs dels veïns àrabs. Havent lluitat a la guerra d’independència, va esdevenir el primer rabí de l’exèrcit modern d’Israel, i el primer a escriure un codi de normes militars des de Maimònides (que va viure a finals del segle XII).
Però la història que us vull explicar avui, i que l’explicaré tal com li he escoltat dir al meu mestre, el rabí Mike Feuer, no va d’assoliments personals, sinó de dos fets que van canviar la història en tan sols 48 hores.
El 7 de juny de 1967 —28 del mes d’Iyar—, a les 7 del matí, començava una reunió d’emergència del Govern israelià. Fins llavors, qualsevol idea d’entrar a la ciutat antiga de Jerusalem s’havia rebutjat, i totes les accions militars de la guerra dels Sis Dies s’havien desenvolupat a les zones frontereres: el Golan, a la frontera nord amb Síria; Gaza i el Sinaí, a la frontera sud amb Egipte; i el marge oriental del Jordà, a la frontera sud-est amb Jordània.
Menahem Begin havia escoltat a la BBC que hi havia rumors d’un alto el foc imminent a proposta de l’ONU, acceptat tant pels americans com pels soviètics —és a dir, que s’aplicaria—. A les quatre de la matinada va trucar al primer ministre, Levi Eshkol, per tal que convoqués la reunió, i decidir el futur de Jerusalem. Per primer cop en més de dos mil anys, un govern jueu tornava a poder decidir el destí de la Ciutat Santa.
A la reunió es va veure clar que la situació era més aviat miraculosa. Tots els fronts estaven assegurats, amb tan sols algun dubte a la zona del Golan. Però el punt principal era la Ciutat Vella. Abans de la reunió, Eshkol va enviar un darrer missatge al rei Hussein de Jordània: «si acceptes negociar la pau, no envairem». No va rebre resposta. Així que es va donar l’ordre d’enviar la Brigada 55 de paracaigudistes.
Aquesta brigada d’elit estava preparada per una guerra totalment diferent. La seva missió era conquerir una fortificació de la costa del Sinaí. El seu oficial d’intel·ligència coneixia totes les posicions egípcies fins a El Arish, però segons va dir, «no tinc ni la més mínima idea sobre Jerusalem».
La brigada 55, liderada per Mordechai Gur, estava situada prop de la Porta dels lleons, al segment nord de la muralla oriental, a l’inici de la Via Dolorosa. Gur, per ràdio, es dirigia als comandants: «estem veient la Ciutat Vella. En uns instants entrarem a la ciutat en la qual han somniat totes les generacions. Els tancs de l’Eitan avançaran per l’esquerra i entraran per la Porta dels lleons. El punt de trobada final serà a la plaça oberta de dalt [l’esplanada del Temple].»
Un cop travessada la porta, gairebé immediatament van girar a l’esquerra, entrant directament al recinte de l’Esplanada del Temple. Gur va anunciar de nou per ràdio: «Har HaBayit BeYadeinu! – La muntanya del Temple està a les nostres mans! Repeteixo, la muntanya del Temple està a les nostres mans!».
El cap de comunicacions de la brigada va saltar del seu vehicle, va treure una bandera d’Israel i va demanar permís per penjar-la. La resposta, un simple «Yal·lah!». El soldat va pujar dalt de la cúpula daurada, i va penjar-hi la bandera. Durant més de quatre hores —fins que Moshe Dayan la va veure i en va ordenar la retirada immediata—, la bandera d’Israel va onejar al mateix lloc on s’havia erigit el Temple de Jerusalem.
El rabí Goren, a la part inferior del mur occidental, el mur de suport que manté l’esplanada, va declarar que el lloc vers el qual els jueus ens hem dirigit cada dia, a cada pregària, i a cada pensament, durant segles, tornava a estar en mans jueves.
«La ciutat de Déu, el lloc del Temple, la Muntanya del Temple i el Mur Occidental, el símbol de la redempció de la nació, s’han redimit avui pels herois de les Forces de Defensa d’Israel. Amb això s’ha acomplert el jurament de generacions, ‘Si t’oblidés, Jerusalem, que la meva mà dreta oblidi les seves habilitats’. No t’hem oblidat, Jerusalem, la nostra ciutat santa. En nom de la totalitat del Poble a Israel i a la diàspora, recito amb joia suprema, beneït siguis tu, Déu nostre, Rei de l’univers, que ens has mantingut amb vida, ens has preservat i ens has permès arribar a aquest dia. Aquest any, a Jerusalem reconstruïda!»
I en acabar, va fer sonar el xofar, un instrument litúrgic fet de banya de boc. Seguidament, el rabí Goren va dirigir-se a Uzi Narkis, el comandant de la divisió central, i li va dir que aquell era el moment de volar la cúpula de la roca. Narkis, alarmat, li va demanar calma.
—Rav, pareu. Si ho feu us enfonsareu en la història.
— Demà pot ser massa tard.
—Rav, si no pareu, us portaré immediatament a la presó.
El rabí Goren no va anar a la presó aquell dia. Un cop es va adonar que l’alliberament físic de la Muntanya del Temple no aniria seguit pel seu alliberament espiritual, va dirigir els ulls al lloc sagrat més proper: Hebron, la ciutat dels patriarques, on David va regnar abans de fer-ho a Jerusalem, on ell mateox havia estudiat de jove, i on havia estat a punt de morir, apallissat per un grup d’àrabs a la Tomba dels Patriarques.
A la 1:30 de la matinada, rabí Goren va arribar a Gush Etzion, i va demanar adreçar-se a les tropes. A les tres de la matinada els deia «avui hem alliberat la part més santa de la nostra nació a Jerusalem, la Muntanya del Temple. Demà alliberarem el segon lloc més sagrat. Alliberareu la ciutat jueva dels patriarques, la fundació del regne de David, que hi va regnar durant set anys abans de marxar a Jerusalem. Lluitareu contra els pitjors i més salvatges assassins. Els que van organitzar els pogroms per tot el país, i van assassinar 164 lluitadors, en aquest mateix punt on estem ara, després que es rendissin i entreguessin les armes. No hi ha absolució per això.»
Després de dormir una estoneta, a les 6 del matí Shlomo Goren esperava, dalt d’un jeep, als soldats. Ell i el conductor estaven absolutament sols. Cansat d’esperar, va dir al conductor que anés passant, que segurament havien marxat sense ells. A mesura que s’acostaven a Hebron, més buida estava la carretera. El conductor, espantat, va dir-li a Goren que feia pinta que estaven sols, i que l’exèrcit no havia sortit encara. Que arribarien sols a la ciutat, i que ningú podria saber què els podrien fer. «Tu segueix».
A cada finestra de la ciutat hi penjava una bandera blanca. La rendició de la ciutat estava clara, però els jordans per si de cas, havien imposat un toc de queda. Tot i això, Goren va voler deixar ben clar que les Forces de Defensa d’Israel havien conquerit la ciutat, malgrat que les «Forces de Defensa d’Israel» es limitessin a ell, el conductor, i el jeep. Es van dirigir al centre de la ciutat, Goren va pujar a un dels pòdiums des d’on els guàrdies dirigien el trànsit, i va buidar tot un carregador de la seva metralladora a l’aire per notificar la captura de la ciutat. I seguidament, es van encaminar cap a la Tomba dels Patriarques.
En arribar-hi, Goren va trobar la porta tancada… per dins. «Obriu les portes!», va cridar, «No tenim la clau…». Una resposta bastant absurda per algú que s’ha tancat per dins. Goren va apartar-se una mica, i va metrallar la porta, intentant rebentar els cadenats i els panys. Sense èxit. Durant tres hores, ell i el conductor van cridar als de dins, colpejar la porta i disparar-hi. Enmig de la ciutat d’Hebron, completament sols, i mentre els seus habitants els miraven des de casa seva, sense fer res.
No va ser fins que van arribar els primers tancs, que van aconseguir una palanca i van poder rebentar la porta. El primer que va fer el rabí Goren va ser fer sonar el xofar, igual que havia fet hores abans al Mur Occidental. Va anar al jeep, en va treure una Torah i va anar directament a dins la Tomba, a llegir el fragment setmanal que era, precisament, Hayei Sarah, la part en què Sara, esposa d’Abraham i mare d’Isaac, mor, i Abraham compra precisament aquell lloc per enterrar-la. Per primer cop en set-cents anys, un jueu havia accedit al recinte.
Una setmana després, un cop acabada la guerra, Goren va tornar a la cova de Machpelah, la tomba on estan enterrats no només Sara, sinó Abraham, Isaac i Rebeca, així com Jacob i Lea. Acompanyat dels seus assistents, que portaven un nou rotlle de Torah i alguns mobles, van informar les autoritats musulmanes que els jueus havien tornat per quedar-se.
Quan Moshe Dayan, de nou, va assabentar-se del que havia fet Goren, va ordenar immediatament el retorn del control del lloc a les autoritats musulmanes, amb una llista de coses per fer:
- treure la bandera israeliana, que Goren havia posat al sostre
- treure’n la Torah i tots els mobles, perquè el lloc no era una sinagoga
- qualsevol jueu que volgués resar-hi, ho podia fer tan sols baixant fins al setè esglaó —seguint la norma en vigor des del segle XIV. O si volia entrar dins el recinte, hauria de treure’s les sabates, ja que el lloc era una mesquita.
Quan rabí Goren va llegir les ordres, va dirigir-se directament a Dayan i li va rebatre tot, dient que s’havia retirat quan s’havia retornat el control de la Muntanya del Temple als jordans, però que aquí no tornaria a fer-ho. I que si Dayan persistia en retornar el control total als musulmans, passaria a la història com un líder en desgràcia.
El rabí Shlomo Goren, un dels referents del sionisme religiós junt amb el rav Abraham Isaac Kook, va ser escollit rabí de Tel-Aviv el 1968, i tercer rabí en cap aixkenasí de l’Estat d’Israel el 1973, càrrec que va ocupar fins al 1983.