El senyor Domènec frueix cada matí de forma un xic sàdica quan entra per la filera dels abonats mentre els turistes carregats amb tots els tòpics de la vestimenta aguanten suats a la fila. Així compleix el seu hàbit de jubilat cada matí, fa més de quaranta anys que fa donatius no molt anònims i força generosos al temple expiatori i fa valdre el seu passi per travessar l’entrada de forma triomfant, caminar pel temple per veure com avancen els treballs i saludar a l’Andreu.
L’Andreu és vigilant del temple fa més de vint anys. Sempre aturat en la mateixa columna i vetllador dels cent metres que té al seu voltant. Aquests cent metres comprenen l’abisis, entrada i naixement i són el seu territori. Sempre la fan petar cinc minuts amb el senyor Domènec, sense entrar en detalls personals; parlen fluidament del temps, queixant-se de la calor a l’estiu i del fred a l’hivern i de les obres del temple. Però avui és diferent, alguna cosa neguiteja al senyor Domènec.
-Les obres del temple – comença avui la conversa- Diuen que ja s’acaben.
-Què diu ara? -Fa l’Andreu subjectant-se el cinturó amb la porra de manera instintiva.
-No n’està al cas? Ja veig per la cara que fa que no… Miri que ens en havíem fet un fart de dir allò de que ni vostè ni jo ho veuríem això i ja ho veu Andreu. Hahaha he fet rodolí.
-Però, però, però…
-Sí Andreu, s’ha quedat vostè de pasta moniato com jo… què hi farem llei de vida…No sé pas on aniré a veure obres ara? A la Sagrera? No és el mateix ja li dic que no…
El senyor Domènec gira cua i se’n va a fer la volta habitual.
Normalment l’Andreu dorm bé. Acostumen a tancar-se-li els ulls davant la televisió, però quan son quarts de dotze es desvetlla amb tot de cotorres que xisclen debatent quelcom tediosament important. Aleshores aprofita per anar a la cuina a beure un got llet amb una galeta Tries i enfila cap a la seva habitació a quedar-se dormit dins el llit. És solter, gasta poc i té una bona picossada de quartos estalviats en un compte de la Caixa de Terrassa, que després va ser l’Unnim i ara és del BBVA. Sempre protesta per que li envien el resum d’extractes en castellà, però la caixera no li fa massa cas, al mes següent torna l’extracte igual.
El cas és que amb el descobriment que li ha fet el senyor Domènec s’ha quedat amb el cos ben desassossegat. Ni ha sopat ni ha engegat el televisor ni s’ha quedat dormit davant la tele. Suca amb mal cos les galetes dins la llet, que es desfan al llindar de la tassa. Ara la seva mare li donaria un calbot, diria, Andreu no estàs al cas.
A l’endemà espera neguitós al senyor Domènec per preguntar-li més detalls del fi de les obres.
-Bon dia, volia parlar amb vostè.
-Què diu? I com és això Andreu?
-És que ho trobo gros això d’acabar les obres, no representava que no s’havia d’acabar mai això? Això no ho havíem de veure acabat ni vostè ni jo.
-Oi? Me’n alegro que pensi com jo Andreu. M’ho diuen de ben petit a casa, davant els avis, ai això de la Sagrada Família durarà tota la vida, “mira Domènec fill meu no ho veuré acabat en vida ni tu ni jo” em deia el pare amb un cert orgull. Ja ho sap que a casa hem fet donatius tota la vida al temple. Ho va començar l’avi amb la fal·lera d’expiar els pecats, es veu que era molt faldiller, ai pobre l’àvia Remei, era una santa cregui’m, una cara d’aquestes del absis ja podria ser seva ja…
-Hi hauríem de fer quelcom. Això no es pot acabar així de cop… Tinc un desassossec aquí dins…- L’Andreu fa un senyal al senyor Domènec i es retiren uns metres darrera el capitell. – Pensa el mateix que jo?
-Sí, en podem parlar però aquí no… ens pot escoltar algú.- Fa el senyor Domènec mirant al voltant.
-Podem quedar a la tarda, per berenar.
La noia els ha servit les dues tasses de xocolata amb un somriure trapella de qui sap que els comensals fan un excés.
-Ens podríem ja tutejar no? Vull dir ara som un comando Andreu.
-I tant Domènec, he estat pensant. Coneixes el mite de Penèlope?
-La Cruz?
-No la de l’Ulisses. Desfeia de nit el que de dia teixia. I així va poder aconseguir el seu objectiu, endarrerir els pretendents fins que tornés el marit.
-Ja t’entenc, magnífic podríem fer el mateix amb les obres. A la nit desfarem la feina que hauran fet de dia.
-Exacte. -Fa l’Andreu emocionat.
-Tinc eines a casa. Comencem avui mateix?
Brinden amb les tasses a vessar de xocolata a l’aire i fan un glop espès i llaminer.
Unes hores més tard el dit ple de repelons de l’Andreu ha teclejat el codi d’obertura a la portella que dona al carrer Mallorca, acte seguit sona el brunzit de l’apertura automàtica. Travessen el petit espai d’entrada i tornen a pitjar el mateix codi. Amb el brunzit empenyen la nova porta. S’endinsen dins la nau, un darrera l’altre, les passes s’agreugen damunt el marbre i ressonen per totes les columnes, vitralls, tubs de l’orgue, per les làmpades, per arreu. Arriben a una nova porta amb un rètol ben vistós on en tres idiomes (català, castellà i anglès) adverteix que està prohibida l’entrada a personal no autoritzat, codi, brunzit, entren. Pugen unes escales de cargol i escolten el so esmorteït del cancell de la porta en tancar-se a la seva esquena. Les escales són cada cop més estretes, més obsessives, s’aturen després de pujar dos pisos, davant una finestra amb un columna que la parteix en dos. Respiren fatigosament. El senyor Domènec treu un mocador brodat i s’eixuga la suor del front, l’Andreu ho fa amb el dors de la mà. Sense dir-se res s’arremanguen les mànigues de camisa i enretiren la xarxa que fa de vidre. El senyor Domènec descarrega la motxilla que té a l’esquena i en treu un cisell i un maç, s’ajup i pica les escales que té davant el seu nas. Després de deu cops una llamborda cedeix, agafa la peça i la dona a l’Andreu que resta a al costat de la finestra. L’Andreu treu el dors pel ventanal i amb un gran impuls la llença. L’aire de llevantada li estarrufa les celles. Després de tres segons amb un so esmorteït la pedra cau damunt l’asfalt del carrer Mallorca.
-A per l’escalinata de la façana de la Glòria Andreu?
-A per l’escalinata de la façana de la Glòria!
Així van fent fins les cinc de la matinada, pedra a pedra. Quan recullen les eines i desfan el camí per on han entrat. Quan són al carrer miren tot cofois les peces esberlades son al bell mig dels tres carrils. Es fan una encaixada efusiva i una abraçada i se’n confonent-se amb la foscor fins al llit.
A l’endemà l’Andreu és puntual com un clau a dos quarts de nou. Amb prou feines ha pogut dutxar-se, menjar alguna cosa i despenjar la camisa de vigilant de l’estenedor. Veu com un camió de deixalles recull indiferent les pedres del carrer. Obre les portes amb el codi, dribla dos japonesos hipnotitzats i es situa al seu lloc. El senyor Domènec no apareix, deu dormir, la sort de la jubilació. Fita de reüll com els operaris van amunt i avall amb aparent normalitat. A l’hora de plegar puja per les escales i observa neguitós com els peons ja han refet el camí que ells havien derruït i n’han avançat una mica més. Així fan l’Andreu i el Domènec fins a dos setmanes. Ells desfent i a l’endemà refan els paletes.
El senyor Domènec ha limitat les visites, dorm fins quasi el migdia i quan apareix ho fa amb una Vanguardia impecable sota l’aixella, es saluden amb un breu moviment de cap i es posen a tocar, parlant-se d’esquenes.
-No farem res a aquest pas Andreu, jo tinc la ciàtica clavada i tu vas arrossegant el peu dret.
-Bé no t’ho he volgut dir però també em fa mal el colze. Aquest estira i arronsa és esgotador, no tenim edat.
-Deixe-m’ho. Dormo baldat fins el migdia i la meva mare m’ha demanat hora al tocòleg, al psicòleg i al podòleg, només fa que fer-me massatges amb Nivea a l’esquena i cuinar-me caldo vegetal.
-Deixar-ho? Mai.- L’Andreu té llàgrimes als ulls- Ja no ens veurem igual, no serà el mateix Domènec, jo li he agafat apreci a vostè, sap? I si ha d’anar a mirar obres a un altre lloc, jo ja no sé que faig aquí.
-Mira Andreu, calma’t, ens en sortirem.- Fa en Domènec prement-li l’espatlla- Potser hauríem de passar a un nivell més alt. Jo em dedicava a demolicions, Demolicions Domènec ens dèiem abans que els alemanys ens compressin l’empresa. Amb els cartutxos de dinamita feia com les pastilles del seguro, anar acumulant i no gastar. Comanda nova i trinco una mica de dinamita amagada per si de cas.
-Per si de cas què?
-Per si de cas tot Andreu, jo que sé. Pels que sempre tornen o pels vegans o pels feixistes o pels comunistes… L’u d’octubre la mare no em va deixar sortir de casa per que ja em veia que anava directe cap al vaixell dels piolins.
-I ara sí? – Fa l’Andreu amb una espurna d’il·lusió als ulls.
-Ara no podrà fer res, no s’ensuma res. Feina té en quadrar agenda amb els metges.
-Demà mateix?
-Demà mateix Andreu.
A l’endemà tornen a pitjar els mateixos codis per les mateixes entrades. S’ajupen amb l’espinada ben tocada i lliguen els cartutxos a cadascuna de les torres dels apòstols. Els cordills de les connexions baixen tot cofois per les escales fins que es van retrobant i resten tots aplegats a tocar el carrer Mallorca.
El senyor Domènec s’ajup i ordena els fils esvalotats de coure embolicant-los en un manyoc que introdueix dins l’orifici del detonador. S’allunyen uns metres, tot just fins quedar a davant de la tenda de souvenirs.
Puja l’èmbol del detonador, i el planta a terra, fita com l’Andreu el mira amb els ulls brillants. Damunt els seus caps el llum del bany del tercer segona del carrer Mallorca, 414 s’apaga després de tirar de la cadena del bany. El senyor Domènec es mira l’Andreu, li fa un petó llarg als llavis i li prem fort les mans. Els artells de les quatre mans es fan blancs mentre un espetec se sent més enllà del Besos.