Els tres cops

Quan el va veure aparèixer amb la samarreta, no va dubtar ni un instant qui li havia regalat: l’Artur. Es deixà fer un petó, però va esmunyir-se de l’abraçada. En Miquel va fer cara de molest, previ pas de canviar a la de sorprès i acabar amb l’acollonimenta mostrant-se ben dibuixada a la seva expressió.

—Hola, Marta —va dir mantenint la distància, però deixant la mà a la cintura de la noia—. No he arribat tard, oi?

—No.

—Per què aquesta cara d’empipada, doncs?

La Marta no contesta. Respira profundament un parell de cops. Quan parla, ho fa en un to més relaxat i proper.

—Bonica samarreta —diu pessigant el teixit a la màniga—. Deixa’m endevinar, regal de l’Artur.

—Sí, mola, oi? —S’espolsa unes brosses inexistents de la samarreta— Abans-d’ahir vam quedar amb els col·legues per celebrar el meu aniversari i me la va regalar.

—Et cau molt bé, la talla, el color. L’Artur té bon ull.

—Marta —el noi aixeca les mans demanant pau—, no sé què he fet perquè et fotis així. Si no m’expliques que passa no…

—Aquesta marca la duu sovint l’Artur. Saps d’on prové?

—M’ha dit que són d’una penya anglesa. Les pilla a Londres quan va a veure partits de futbol.

—No parlo de la roba —La noia clava un dit al pit d’en Miquel, just allà on les paraules del logo creuen la samarreta—. Saps que són els tres cops?

—Quins tres cops? Ah! El nom de la marca? Sabia que era tres no sé què, però no havia pensat a mirar que vol dir stroke.

—És un lema nazi.

Van quedar-se en silenci. Passats uns segons, la noia va començar a caminar i en Miquel la va seguir.

—Marta, ei —El noi s’atura davant d’ella amb els palmells cap a ella, provant de calmar-la—… Marta, seiem i en parlem. Segur que és un malentès.

—Seguríssim. No és com si l’Artur fos un neonazi i ni tan sols se n’amagués.

Ara és el noi qui parla rabiüt.

—Tampoc no et passis, eh? L’Artur és el meu millor amic i és un paio genial. No sé què merdes vols dir amb això de neonazi.

—M’estàs dient seriosament que no saps de què va el teu amic?

—El conec de fa anys, he anat a casa seva milers de cops i mai he vist cap merda nazi. Segur que no sap què merdes vol dir això dels tres cops.

En Miquel assenyala la terrassa d’un bar, però la Marta hi entra i va fins a la taula més allunyada, una que hi ha passada una cantonada, tocant la porta dels serveis.

—No penso deixar-me veure a una terrassa amb algú vestint roba nazi.

—Vols que me la tregui?

—Vull que la llencis a la brossa. I al teu amic també.

—Ja n’hi ha prou!

La Marta calla i fa un gest perquè el seu xicot l’imiti. Arriba la cambrera, una noia asiàtica, que els demana què volen prendre amb un castellà embarbussat i maldestre. Un cop feta la comanda, es queden callats esperant que aparegui la noia amb els beures.

—Recordes en Carlos Palomino? —demana la noia— Va sortir a les notícies no fa gaire.

—Em sona molt, però no acabo de recordar-lo.

—Fa uns dies va ser l’aniversari del seu assassinat. El va matar un nazi d’una punyalada al cor al metro de Madrid.

—És cert. Ho vaig veure. Què passa amb ell?

—Que el seu assassí duia una dessuadora amb el mateix logo que la teva samarreta. Idèntica de mida i de color.

—No fotis.

La noia riu sense cap mena d’humor i fa un glop.

—Que no ho sàpigues tu, que hi vols fer. Però l’Artur… L’Artur sap perfectament que significa la samarreta, el lema i que vol dir anar guarnit així.

—L’Artur pot ser una mica vehement amb les seves opinions, però hi ha molta distància entre estar polititzat i ser un nazi, eh?

—Sí? I quines són aquestes opinions que tan vehement expressa —La Marta dona un copet a la mà d’en Miquel—. Què opina de la immigració?

—No vull entrar en discussions polítiques amb tu.

—Massa tard. Quan portes imatges d’ideologia nazi obertament, ets tu qui genera les discussions.

—Òstia, Marta! Va de veres, vols que me la tregui. Mira.

S’aixeca i es treu la samarreta, la passa de dins enfora i se la torna a posar. El cosit del logo es veu i la Marta pot llegir que hi diu, però perquè ja sap que posa.

—Millor?

—No, Miquel, no millora —La noia treu el mòbil i mira quina hora és—. Em contestes que opina sobre la immigració el teu amic?

—Que hi ha massa, collons! I saps què? De vegades crec que té una mica de raó.

—Sí?

—Fixa’t en aquest bar. Abans el duia el Martí, veí del barri de tota la vida. I ara, una xina que no és que no sàpiga català, és que no sap ni castellà.

—Però potser és culpa d’en Martí que li va vendre, no?

—El Martí va haver de marxar perquè apujaven tant els impostos i el preu de les coses, que no podia mantenir el bar obert.

—I la gent que el duu ara sí?

—Segur que reben ajudes per ser immigrants.

La Marta aixeca un dit.

—El govern s’oblida de la gent que hauria de protegir, oi? La gent d’aquí. Primer cop.

—Què fas?

—No res, no faig. I que opina sobre el territori?

—Quin territori?

—El que ocupa aquest país nostre que està sent envaït per forasters.

—No sé. I no sé què vols dir tampoc?

—Segur que parla de tornar a quan érem coneguts i temuts a tota la Mediterrània, oi?

—Ja en tinc prou. Marxo.

—Per què? Per què tinc raó? Saps que hi ha llocs d’Itàlia on amenacen els nens que si no fan cas, vindran els catalans i se’ls enduran?

—Sí, ho sé.

—T’ho ha explicat l’Artur? Mentre et parlava de les glòries de l’imperi català?

En silenci, en Miquel fa que sí amb el cap.

—Segon cop.

—Deixa-ho Marta. Si et plau, deixa-ho.

—Per què? No vols que et pregunti pel que opina dels polítics? Com, molt probablement, diu que no comparteix idees amb gent com la Marine Le Pen o en Putin, però que enveja no tenir un líder així a casa nostra?

La noia fa un gest a la cambrera perquè li porti el compte.

—Tercer cop. La gent, l’imperi, el líder. Ara ja saps que són els tres cops que publicites amb la samarreta.

—Ara soc jo el nazi?

La Marta treu un bitllet de cinc euros i li passa a la noia.

—Com diuen a Alemanya i, no ens equivoquem, en tenen d’experiència amb els nazis: Si a una taula seuen nou persones i un nazi, a la taula hi ha deu nazis. I no podria estar més d’acord. Auf Wiedersehen, Miquel.