Era una tarda d’aquelles de tardor que fan viure les ombres del passat, per això els antics van triar el centre de la tardor per recordar els espectres que són poc més que el record dels vius que foren.
Seia al banc del mirador i el va desvetllar l’olor de la cervesa que duien mig per sobre els dos que pujaven per les escales desencaixades del parc tot fent tentines, que es barrejava amb l’olor de descomposició de les garrofes de terra.
El trau del cap del menys vell era imatge de vida dura, dels records de quan anaven a pillar costo al Muñoz, d’aquella barrera estranya que es va trencar quan van treure les barraques i van deixar de ser a la frontera entre la civilitat i els marges.
El més vell fanfarronejava de les seves passades per la presó per impressionar el pijet, creia ell, que els esperava a dalt. L’altre els mirava amb certa superioritat perquè sabia que eren la torna d’un temps que (sortosament) era moribund si no mort del tot.
Les garrofes i la tarda recordaven aquells partits de futbol que es jugaven en aquell racó quan encara estava sense asfaltar i que ell només es mirava de lluny amb una barreja entre fàstic i nostàlgia. Perquè dels vuitanta a Barcelona només ens queda fàstic i nostàlgia.
El pijet va deixar que els indígenes petris anessin cap a casa; era conscient que era pijet al cap d’aquelles relíquies d’un temps que no hauria de ser glorificat però com la majoria dels fòssils són tòtems d’una ombra de tarda.
L’ombra del sol amagant-se darrere la muntanya (sí, del sol, no de la muntanya) transportava al món del final d’un somni.
