La tarda ha quedat sorprenentment agradable. El petac d’aigua s’ha emportat la pàtina de pol·len que cobria les cadires i les taules de la terrassa. Ara la gent espolsa les cadires metàl·liques fent estrep ral repicar amb les potes contra el terra, tot seguit pengen les jaquetes als respatllers i seuen assumint una certa humitat i deixant que flirtegin les samarretes de màniga curta amb les canyes suoses i els cafès amb gel. Tothom té ganes d’estiu. Ell ha fet el mateix mimetitzant-se amb la resta.

Una nena amb tirabuixons el neguiteja; porta comptant-li ja deu girs al voltant de les taules lletrejant l’abecedari complet, cada cop que diu la Z coincideix amb el trajecte del cambrer que entra i surt amb les comandes. Ell escura el final de la copa mentre presagia un impacte catastròfic que miraculosament se salva a cada fi d’alfabet.

Han quedat tots tres en el bar de davant l’estació mitja hora abans que surti el tren per anar al congrés anual. Ara només falten quatre minuts i ja preveu que faran tard. Potser han quedat elles en un altre lloc abans per anar juntes a la cita. Té ganes de tenir raó i així espera que arribin plegades i tard.

Quan passen deu minuts arriben les dues. «Ens hem trobat a la cantonada», han dit alhora. Ell ha fet cara de creure-s’ho i sense deixar propina s’ha aixecat i i seguint-les a dues passes han enfilat tots cap a l’estació.

Malgrat els panells que giravolten destins aleatoris semblen haver embogit, tan sols triguen pocs segons a localitzar l’andana on surt el tren cap a «CUENCA/CONCA», esquiven la gent que bada a mitja escala i esperen que el musell del tren aparegui al fons del formigó gris.

Els seients estan disposats en quatre i elles, prou hàbils, s’han conxorxat per reservar-se els dos que queden mirant en la direcció que va el tren. Per aconseguir-ho l’una ha pujat com una daina, i l’altre ha carretejat les dues maletes.

Ell sense dir res, apareixent lentament darrere la seqüència, ha col·locat curosament la maleta a la lleixa, i s’ha assegut amb la motxilla a la falda col·locant-se els auriculars, i aparentment indiferent a la situació, que el comença a molestar, s’ha posat a la boca un xiclet de clorofil·la. Elles també es fan les desenteses i porten a terme una conversa inapetent.

El tren fa el ronso per sortir. Mira l’andana que de sobte sembla desèrtica i quan està a punt de col·locar la bossa al seient del costat, entra precipitadament al vagó un home cepat, molt cepat, d’aquells que semblen haver-se pres tot un pot de testosterona, vestit amb una samarreta dues talles més petita que la que li pertoca i s’asseu al seu costat. Elles se’l miren amb malfiança i enretiren automàticament les cames somrient lacònicament abans de tornar a la conversa. L’home forçut repenja el cap enrere per buscar el son.

En el moment que els frens es relaxen i el tren engega tothom treu de les bosses, motxilles i carteres el mòbil, el desbloquegen i després de cercar frenèticament el senyal wi-fi entren en desconnexió.
Ell mira per la finestra com van creuant marxa enrere l’extraradi barceloní, s’allunya de la rutina, del despertador de les 6:51, de la càpsula d’arpegio de cada matí, del mal arrencar del cotxe en fred, de l’entrada del correu a l’ordinador…

Els frens ressonen. Potser s’ha adormit. La llista aleatòria del Spotify s’ha deixat en mode de repetició l’Ornithology del Charlie Parker. Les noies segueixen mirant sense parpellejar la pantalla, quan s’han deixat de parlar entre elles? Es treu els auriculars, només hi ha silenci al vagó.

El tren s’atura de nou, s’obren les portes, entra una nova fornada de gent, guaita distret com tots els nous viatgers són dones. Elles es disputen cordialment el lloc on seure, s’acomoden, treuen les pantalles i desconnecten. Silenci.

El tren endega famèlic de paisatge, de pals de telèfon, d’horitzons sense fi, sotraguegen les espatlles, el ritme fidel el vol arrossegar de nou cap al son, però gira torbat el cap; el seu acompanyant l’observa.

S’observen mútuament durant minuts, però sembla una competició corrupta. L’home musculat somriu. Emmudeix el traginar del tren i el pitjar de les desenes de mòbils del vagó. L’home musculat té un tatuatge d’una gavina al braç dret. L’home musculat s’atansa cap a ell abaixant el cap. L’home musculat xiuxiueja, sabent que està creant incertesa.

-Jo de tu giraria cua.

I s’esfuma. Desapareix, sense cortina de fum o llums de colors. En el següent aclucar d’ulls ja no hi ha sigut. Ell pensa que l’olor de sofre és casual. Que la cervesa se li ha posat del revés o que la pressió atmosfèrica ha baixat de cop. Potser s’ha adormit i ha somiat. Tanca els ulls sabent que els haurà d’obrir. Jo de tu giraria cua.

Jo de tu giraria cua. Obre els ulls; tot és ple de dones que sembla tinguin el mateix destí que ell. S’han d’aplegar per parlar, enraonar, debatre, concloure, millorar. Però ell ha de girar cua. El tren segueix el seu camí a la inversa del seu cos.

Afebleix la cobertura, les pantalles aflaquen i totes aixequen el cap i el miren alhora. Estiren el coll i giren les pupil·les. Refilen els frens, i el tren s’atura. S’obren les portes i entra una massa nova de dones. Algunes ja no poden seure i s’apinyen al mig del passadís. Ell apuja el volum de la música i s’adorm. Algú el sacseja per despertar-lo, és el revisor. Tothom, totes, han baixat del tren.

Teòricament ha de trobar un bus llançadora per connectar-se amb la ciutat, comença a trobar una falta de cortesia el fet que no l’hagin despertat ni esperat i ara hagi de fer tot el camí sol. La cap de l’estació li assenyala el camí cap a la parada; ha de sortir per la porta. Allà veu estacionat l’autobús de la línia 12, on una conductora afable li recomana un parell de bars de montaditos.

La maleta tremola per damunt del gravat de la vorera, l’hostal està a un centenar de metres, entrega el DNI i entra a l’habitació. La primera ponència és a les sis, agafa la motxilla i surt de nou al carrer sense desfer les maletes, necessita treure’s de sobre la sensació estranya que se li ha quedat a dins el cos en el tren.

Els carrers estan plens, el congrés serà tot un èxit, es nota que la ciutat s’ha omplert de gent amb ganes de passar uns dies diferents. La majoria però segueix essent dones, dones que beuen vi a les terrasses, dones que miren aparadors, dones que fan rotllana per parlar amb altres, dones que caminen amb pressa, dones que baden i fotografien els portals, que es fan selfies, dones que traginen caixes i dones que engeguen cotxes i motos, i que van en bicicleta.

Tot són dones. Dones que deixen de parlar quan ell els passa pel costat, baixen el mòbil, deixen la copa, aturen la bicicleta reposant un peu al carrer i es tomben, i el miren, i ell segueix caminant cap a l’auditori deixant un rastre de silenci i de retines que el segueixen. Ha de fer veure que no se n’adona, ha de seguir caminant fins a l’edifici on de segur que estarà millor; es retrobarà amb les seves companyes i ho podrà comentar l’estranya sensació que té. Ha de frenar de cop; una nena amb tirabuixons va corrent al seu voltant mentre lletreja l’abecedari; Jo de tu giraria cua.

Continuarà…