Abans de seguir amb aquesta anàlisi no normativa del llibre «Heart of Darkness» de Joseph Conrad, us he de dir que no penseu que inclou cap mena de lloança al bon salvatge. Encara menys tinc pensat emprar-la per titllar a la nostra raça –la humana– de virus a exterminar. Si voleu llegir coses d’aquestes, podeu triar qualsevol dels centenars o milers d’interpretacions ja escrites d’aquest llibre. O qualsevol escrit de Richard Dawkins. O pitjor encara, aneu a veure un show de Rick Gervais.
El primer capítol comença sortint de La Civilització arquetípica –l’imperi britànic–, i acaba amb l’arribada a la selva, al primitivisme, a l’estat original de la humanitat. El director de La Companyia i el fabricant de maons confabulen: «En aquest país es pot fer el que es vulgui. El problema està a Europa». Aquesta frase defineix a la perfecció el model civilitzador del fabricant de maons, que troba que «el problema» rau, precisament, allà d’on ve «La Civilització».
La narració segueix amb el vapor, que podríem associar clarament amb el concepte de «civilització», endinsant-se a la natura primitiva. I aquí se segueixen descobrint lectures molt interessants, com per exemple quan Marlow descriu la terra i els nadius: «La terra semblava quelcom no terrenal. […] els homes no eren inhumans. Allò era el pitjor: aquella sospita que no eren inhumans». Sembla com si Marlow comença a veure la realitat, la pintura abandonada de Kurtz, el quadre amb la torxa civilitzatòria, però amb una llum estranya.
Marlow va descobrint que no el separen gaires coses, dels negres –o africans, per a les ànimes sensibles al daltonisme. Bàsicament, descobreix que també poden ser Homes, amb majúscula. Que «La Civilització» és tan sols la il·lusió d’un vaporet de llauna; que en realitat el vapor està buit, i és tan fràgil que un simple roc a la llera del riu el pot fer naufragar.
De fet, la metàfora del vaporet com a reflex de la realitat de la civilització funciona molt bé: el timoner: «un negre atlètic […] educat pel meu predecessor […] tenia una opinió altíssima de si mateix […] Era l’imbècil més inestable que he vist mai. Governava el timó amb jactància mentre et tenia a la vista. Però quan et perdia de vista, queia immediatament presa de la paor i permetia que el vapor es desmarxés en qüestió de minuts». A qui no li recordi l’estructura directiva de l’empresa on treballa –o al Principi de Peter–, que m’avisi.
Però la bellesa no s’acaba aquí. Hi ha més metàfores i paràboles. Per exemple, Marlow descrivint a Kurtz com «la paraula», la llengua, just allò que distingeix als humans dels animals. Quan Marlow expressa que «Ja no podré parlar amb ell», ens diu que no es podrà comunicar, que no hi haurà traspàs de coneixement. No hi haurà Civilització autèntica!
Perquè Civilització és traspàs de coneixement. I Civilització també inclou fer judicis. I Marlow fa un judici a la societat: «a quina precisa regió dels primers temps poden conduir els peus d’un home sense traves […] el silenci de ni un sol policia, el silenci de l’opinió pública». És a dir, què passa sense els frens de la policia i del «què diran» de la societat? Què pot passar si arribem a l’estat anterior a «La Civilització»? Doncs que «en aquest país es pot fer el que es vulgui. El problema està a Europa».
Que el vaporet de la narració funciona molt bé com a metàfora de la civilització és una cosa. Però com havia dit al final de l’entrega anterior, Kurtz també funciona com descripció d’un model de civilització. Per exemple, la descripció dels orígens de Kurtz inclou la descripció literal de la Cultura Occidental: «pare francès i mare anglesa. Tota Europa va contribuir a fer a Kurtz».
I per si no queda clar, la transició de Kurtz cap al model de civilització que comentava al final del primer capítol, que de fet és la que també fa Marlow, ens quadra amb la intenció original del tinglado. Quan Conrad escriu que «La Societat Internacional per la Supressió de Costums Salvatges» encarrega un informe que serveixi de guia per al futur, Kurtz accedeix i comença un camí de bones intencions. De què parla, l’informe? De «la benevolència, la capacitat dels blancs per millorar». I quina és l’addenda final de Kurtz? «Exterminar a tots els salvatges». Abans d’estirar-se dels cabells, potser caldria començar a pensar qui són aquests salvatges als qui es refereix Kurtz. I aquí també caldria rellegir la secció de «el problema està en Europa».
Amb aquest final del segon capítol es comença a intuir el canvi en la mentalitat de Marlow: està descobrint el cantó fosc de la humanitat, allò que hi ha quan no hi ha frens. Quin paper hi juga, aquí La Civilització?
Continuarà…