El passat 24 d’octubre es publicava un article sobre l’estat d’Israel i Hannah Arendt, escrit per Lluís Bassets. En aquell article, l’autor feia una sèrie de comparacions que són inexactes, i que poden portar a una comprensió, diguem-ne esbiaixada, del conflicte present i de la situació en general.

Com molt bé indica Bassets, les sigles de Hamàs, en àrab, volen dir Moviment de la Resistència Islàmica. Curiosament, en hebreu «hamàs» significa violència, crueltat, o injustícia. És justament la mateixa violència extrema (וַתִּמָּלֵ֥א הָאָ֖רֶץ חָמָֽס – [Vatimalé haAretz hamàs] – I la terra estava plena de violència, Gènesi 6:11), que quan Déu la veu, decideix reiniciar l’ordre natural i causa el diluvi (Gènesi 6:12). El mot «hamàs» com a violència, injustícia o com a prendre avantatge de la bona fe apareix molts cops al text de la Torah, i és un tema per estudiar en una altra ocasió.

Però el que em crida més l’atenció de l’article de Bassets és l’aproximació que fa al model de «sionisme revisionista» en general, i amb l’explicació del concepte del «mur de ferro» en particular. Començaré per la manca d’explicació a l’article, sobre què és això del «sionisme revisionista».

Per situar-nos, per contextualitzar, i per saber d’on venen segons quins conceptes i deixar les coses clares, el Mandat Britànic per Palestina, o més informalment «Palestina», és com es coneixia l’ens polític creat pel Regne Unit després de la Primera Guerra Mundial, i que ocupava més o menys el territori del que avui són els estats de Síria, Líban, Israel i Jordània —país que va quedar-se amb el 80% del territori inicialment destinat a ser la llar del poble Jueu segons el Mandat britànic. Aquesta denominació, Palestina, es remunta al segle I de l’Era Comuna, quan els primers emperadors de la dinastia Flàvia canvien el nom de la província romana de Judea per Palestina, en honor dels «filisteus» —philistim—, habitants cananeus de la zona, i enemics íntims dels israelites bíblics.

Aquest canvi es fa en una operació de propaganda després d’esclafar la revolta de Judea i de destruir el Temple i la ciutat de Jerusalem. Per què dic «operació de propaganda»? Perquè un general romà no podia gaudir d’un «triomf» per conquerir una regió que ja hagués format part de Roma. Judea va passar a ser província romana en temps de Pompeu el Gran. I gràcies a aquell subterfugi, avui, al Fòrum de Roma, encara hi podem veure l’Arc de Triomf de Titus, que ens mostra el saqueig del Temple de Jerusalem. El lector hauria d’associar tot això a les demandes dels palestins actuals, que es reclamen com «habitants indígenes de la zona», i que asseguren que no existeix cap mena de connexió entre els jueus i la terra d’Israel, i que tot és un invent de la gran conspiració sionista.

Per tant, quan en aquest article em refereixo a Palestina, ho faig en el sentit de la denominació oficial entre els volts de l’any 136-140 i les dècades de 1960-70, acabada la Guerra de Yom Kippur i després de la Declaració de la Cimera Àrab d’Alger del 28 de novembre del 1973, què és quan es conforma la identitat nacional que avui coneixem com «Palestina». Per aquesta mateixa raó no parlaré de «palestins», sinó d’àrabs.

Seguim amb Jabotinski. Es coneix com a «sionisme revisionista» la branca del sionisme encapçalada per Vladimir Jabotinsky des dels anys 20 al segle XX, i continuada per Menahem Beguin. Aquesta branca era diametralment contrària al model del «sionisme socialista» liderat per Ben Gurión. No puc entrar en les enormes diferències entre els dos models, ni en la importància que té «el retorn dels exiliats» per Jabotinski, que malgrat considerar-se «secular», reconeixia la importància del concepte bíblic de «kibbuts galuïot», del retorn dels exiliats a la Terra d’Israel després de dos mil anys. Però sí que cal aclarir que Ben Gurión considerava Jabotinsky un dels seus pitjors enemics, a qui sempre intentava eliminar i treure’s del mig. Fins i tot va arribar a impedir que les restes de Jabotinsky s’enterressin a Israel mentre va ser primer ministre.

Zeev Jabotinsky va crear diferents unitats militars dins l’exèrcit dels aliats durant la Primera Guerra Mundial, i va acabar com a oficial del 38è regiment dels Royal Fusiliers, en la campanya per alliberar Palestina del domini de l’imperi otomà.

Després de la guerra, es va integrar dins el moviment sionista. La seva relació amb els britànics —que van desmantellar les seves unitats militars i el van detenir per possessió d’armes—, el va portar a «revisar» les relacions entre el moviment sionista i el govern de Londres. Aquesta revisió va consistir a reclamar, obertament i pública, el dret a l’autodeterminació del Poble Jueu a la seva llar ancestral. És important tenir present la novetat d’aquesta demanda, ja que en aquella època, el moviment sionista europeu estudiava plans per establir el futur estat a diferents parts del planeta, incloent-hi Amèrica del nord, del sud, diferents parts del continent africà, i fins i tot a l’Àsia. La idea del retorn a la terra d’Abraham, Isaac i Jacob era vista fins i tot com un acudit.

Jabotinsky intuïa la solució a la «qüestió Jueva», és a dir què fer amb un poble que, segons les «lleis històriques», no hauria d’existir, però que estava present, i perseguit, a tots els països d’Europa. La solució a l’antisemitisme com a constant històrica exigia dotar-se d’una llar nacional pròpia. D’aquesta manera, ja a mitjan dècada dels vint i abans que a Alemanya comencessin a veure’s pintades «Jueus, marxeu a Palestina», Jabotinsky avisava als jueus alemanys que marxessin d’Europa.

Aquesta idea de nova llar nacional jueva, incloïa la separació entre estat i religió, així com l’existència de drets civils per als no-jueus. I per això mateix, cal reclamar que el Likud actual de Netanyahu té molt poc a veure amb el partit fundat per Beguin el 1973, i menys encara amb el «sionisme revisionista» de Jabotinsky de fa cent anys.

Diu Bassets que el sionisme revisionista «volia aconseguir un Gran Israel ètnicament homogeni i separat dels àrabs gràcies a l’anomenat ‘mur de ferro’, és a dir, la brutalitat de la força militar pròpia i l’auxili dels Estats Units, i si calia amb l’expulsió dels palestins». Seria bo saber la font d’on s’extreu aquesta afirmació, però pel que fa a aquest article, deixem-ho en què és una «inexactitud important», que espero demostrar. Només com a curiositat, Ben Gurión també va reclamar la totalitat del territori del Mandat, fins al 1948.

Quan hom sent parlar del «mur de ferro» sionista, és un error comú pensar sols en el mur físic que separa diferents zones del país, i que «va iniciar la dreta d’Ariel Sharon». La idea d’aquest mur físic, d’aquesta «separació per evitar la fricció entre els dos pobles», la va aplicar el laborista Isaac Rabin el 1992.

Rabin va llençar aquesta idea de separació després de l’assassinat d’una adolescent a mans d’un terrorista palestí a Jerusalem. També va ser Rabin qui va ordenar l’inici de la construcció física del mur, poc després de la signatura dels primers acords d’Oslo i els primers atacs suïcides amb bomba a Tel-Aviv, el 1994. Va ser Rabin i l’esquerra hereva del sionisme socialista (el Partit Laborista va sorgir de la fusió del Mapai de Ben Gurión i la Unió Laborista), i no pas la dreta ni el sionisme revisionista, com assegura l’article de Bassets, qui va promoure i començar a construir aquest mur físic de separació.

El «mur de ferro» original és una metàfora creada per Zeev Jabotinsky, que dona títol al seu breu assaig «El mur de ferro (nosaltres i els àrabs)» –que cal no confondre amb un article de premsa del 2011 a Salon.com–. És un assaig tant interessant com ignorat pel públic occidental. Es va publicar just fa cent anys i pocs mesos, el novembre de 1923. En ell, Jabotinsky fa una pinzellada molt clara i molt assertiva de la situació entre les poblacions àrab i jueva al Mandat Britànic de Palestina. És un text màgic i revolucionari, encara avui.

A la tercera frase de l’assaig ens deixa ben clar que en cap cas es proposa l’expulsió dels àrabs. Poques línies després, llegim que la seva posició davant dels àrabs és d’una «educada indiferència»; que l’expulsió dels àrabs de Palestina és «absolutament impossible»; i que sempre existiran dues nacions a Palestina. És a dir, que al primer paràgraf del text ja es veu que qualsevol semblança entre les idees de Netanyahu i del Likud actual i el «sionisme revisionista» és ficció.

Aquesta existència de dues nacions en un sol territori era, i continua sent, complicada. Per això la idea que dona títol a l’assaig, i que s’explica molt bé cap al terç final del text. El «mur de ferro» és una forma de protecció «d’una força independent de la població local —un mur de ferro que la població nativa no pugui trencar». Aquest mur troba la base de la seva creació en la Declaració de Balfour i el mateix Mandat, ambdós promoguts pel govern britànic de l’època. Un «poder imparcial», diu Jabotinsky, que hauria d’haver sigut el garant de l’acompliment dels seus propis pactes.

El mur de Jabotinsky parla, en part, de la presència d’una força d’interposició entre les poblacions àrab i jueva, sí. Una interposició necessària per a un acompliment efectiu de la Declaració de Balfour de 1917, del Mandat de 1922, i de la posterior resolució 181 de Nacions Unides, del 29 de novembre de 1947, per la qual s’establia un pla de partició territorial per poder establir dos estats, un de jueu i un d’àrab. I per afermar aquesta partició, calia un mur en oposició, o en contrast, a unes permanents «converses sense fi». De nou, el 1923 Jabotinsky ja preveia un escenari inoperant de «converses sense fi», que és el que tenim avui.

Els britànics, les Nacions Unides i els Estats Units d’Amèrica han sigut part d’aquest mur, però intentar explicar algunes de les implicacions, encara que sigui mínimament, ens forçaria a parlar del Yeixuv, de l’Irgun, de Herut, de totes les «aliot» o onades migratòries iniciades a la segona meitat del segle XIX, i faria aquest article una cosa totalment diferent de la intenció original. Per tant, deixem-ho en què tant el Regne Unit, com les Nacions Unides com els Estats Units d’Amèrica han format part —o haurien d’haver-ne format— del mur jabotinskià de separació entre les dues poblacions, àrab i jueva. Però, per què cal —en temps present—, aquesta separació? Rabin, que havia llegit a Jabotinski, ho sabia.

Al penúltim paràgraf, Jabotinsky aclareix, de nou, que ni el sionisme com a concepte —és a dir exercir el dret reconegut a l’autodeterminació del poble Jueu, i a establir i construir la llar nacional a la seva terra ancestral—, ni la seva aplicació són immorals. Ni el 1923 ni al 2024. Recordem, un cop més, que l’establiment de l’Estat d’Israel, al costat d’un estat àrab, es va aprovar a l’Assemblea de Nacions Unides.

Jabotinsky, però, també comenta la dificultat d’arribar a acords. I ho fa amb una frase que, avui, a mitjan primavera de 2024, continua sent certa: «mentre existeixi una mínima esperança que ens puguin expulsar, no negociaran […], perquè ells [els àrabs del mandat] no són bandits sinó una nació, potser debilitada però viva. Un poble efectua aquestes enormes concessions només quan ja no té esperança. Només quan no es percebi ni una sola escletxa en el mur de ferro, només llavors els grups extrems perden el seu poder, i el lideratge passa als grups moderats. Només llavors els moderats suggeriran propostes per comprometre’s en qüestions pràctiques com per exemple, donar garanties contra l’expulsió, o la igualtat i l’autonomia nacional».

Per tant, el sionisme revisionista ni apostava ni buscava l’expulsió dels palestins, ni un «gran Israel» ètnicament homogeni. En tot cas, qui ho busca és el nacionalisme d’ultradreta actual, totalment racista i que no té res a veure amb les idees de Jabotinsky, sinó amb el canvi ideològic promocionat per Benzion Netanyahu –el pare de Benjamin Netanyahu– i Abba Ahimeir, mesos després de la mort de Jabotinsky, quan Netanyahu pare va esdevenir director executiu del moviment creat per Jabotinsky.

Cal tenir present que el grup d’Ahimeir i Netanyahu es considerava com un « implant provinent de l’esquerra », i una molèstia per la vella guàrdia del revisionisme original, incloent al propi Jabosintky.

Al final del seu article, Bassets cita Hannah Arendt, però no aconsegueixo copsar per què diu que Arendt no comprenia el canvi de caràcter del poble jueu a partir d’Auschwitz. Realment hi ha qui se sorprengui que un poble al qual han intentat esborrar de forma fulgurant de la capa de la terra canviï de caràcter?

Sigui com sigui, citar Arendt per referir-se al conflicte àrab-israelià és molt llaminer. I la raó principal per la qual se la cita és per la seva crítica de l’Estat d’Israel. Però és un gran error. Per què? Perquè Arendt mai va viure el país que va haver de defensar-se de tots els intents per fer-lo desaparèixer —de nou, cal fer esment a tots els atemptats i pogroms contra jueus perpetrats abans de 1948, començant al segle XIX—.

Hannah Arendt va escriure «Eichmann a Jerusalem» des de la seva perspectiva d’acadèmica alemanya nascuda a Weimar, d’una família de jueus assimilats. Emigrada des de França als Estats Units el 1941, i que va viure la guerra a Nova York. Hannah Arendt era, a tots els efectes, una jueva secular nord-americana, i una intel·lectual d’esquerra. I els jueus nord-americans, i en especial els «jueus seculars», són una branca molt i molt curiosa de la família. A més, com la majoria dels jueus de la diàspora, Arendt mai va superar el gran problema identitari: la lluita entre l’universalisme i el particularisme, que ha donat, entre d’altres, una enorme bibliografia sobre «l’alteritat».

El que es preguntava Arendt, en el fons, era si els jueus tenim dret a existir al segle XX. De fet, Hannah Arendt és l’estereotip de jueu «bo», és a dir el que critica Israel i demana perdó per existir. I ho fa perquè no ha viscut el fet de resar en una sinagoga, i que la persona que lidera la pregària porti un subfusell al coll. I ha de ser així perquè en qualsevol moment pot entrar algú amb un ganivet, disposat a matar com més persones millor.

En comptes de citar Arendt, es podria haver citat el paràgraf final d’El Mur de Ferro de Jabotinsky: «per nosaltres l’únic camí que condueix a un acord en el futur és el rebuig absolut de qualsevol intent d’un acord present». En això sí que el Likud adopta la tesi revisionista. Lamentablement, només en això, en la pitjor versió i totalment fora de context.

Si occident vol la pau, ha de començar a exercir de mur de contenció. I això vol dir, aquests dies en especial, començar a qüestionar les seves creences sobre la «resistència palestina», i a demanar explicacions clares al seu lideratge. Als mateixos que s’amaguen dins de palauets luxosos a Qatar mentre deixen morir als seus «germans».

Quan passi això, i només quan passi això i el lideratge actual de Hamàs, de la violència, quan noti que el món els mira i els exigeix responsabilitats, «els grups extrems perden el seu poder, i el lideratge passa als grups moderats. Només llavors els moderats suggeriran propostes per comprometre’s en qüestions pràctiques com per exemple, donar garanties contra l’expulsió, o la igualtat i l’autonomia nacional». El lector descobrirà que la màgia d’aquest text de 1923, la màgia del «sionisme revisionista», és que, ja llavors, considerava els «palestins» com «persones».