La violència directa no era mai la seva primera solució. Ni la segona, de fet. Però més sovint que no, acabava sent l’única necessària. Tot començava amb una negociació, seguida d’excuses més o menys creïbles. Continuava amb les amenaces i llavors l’enviaven a ell.


Intentava començar sempre amb mesures poc lesives: la por, per exemple. Si sabia que allà on l’enviaven el coneixien, entrava, demanava educadament de veure al seu «client» i el deixava parlar, somicar, plorar mentre ell s’estava dempeus davant sense dir ni una sola paraula. Un cop, feia temps, s’havia estat quiet, en complet silenci, durant ben bé mitja hora mentre el pobre desgraciat que havia demanat els diners a la persona equivocada, el provava de convèncer que no el matés. Ell només aconseguia pensar en la pixera que li volia fer rebentar la bufeta. Les seves primeres paraules quan el paio li va passar el sobre amb els calés van ser: «Què puc fer servir el teu vàter?». En sortir, el paio plorava desconsoladament mentre li garantia que no es tornaria a repetir, que la resta de pagaments no s’endarrerien ni un segon, però que per l’Amor de Déu, no tornés a fer-li passar tan malament.


El següent recurs que emprava, normalment quan no el coneixien, o no sabien de la seva reputació, era ensenyar el currículum. Els primers anys havia dut un exemplar en paper, però mercès a les noves tecnologies, ara es podia permetre el luxe d’anar per la vida amb el seu recull de retalls de premsa escanejats al mòbil. El continuava fent en paper, tot culpa d’una xicota que havia tingut feia una pila d’anys, que l’havia introduït en el món de l’scrapbooking. A cada plana, un retall o impressió de diari amb el tractament donat a alguna de les seves víctimes; mortes i vives per igual. Els primers anys de carrera, havia conservat alguns trofeus, ungles, cabells i, fins i tot, una dent d’or. Però un cop es va professionalitzar, el van convèncer que el millor era no tenir cap mena de lligam que el pogués relacionar amb les víctimes.


El darrer que provava abans de començar a repartir hòsties era explicar fil per randa, el tipus d’experiència que esperava a la persona que li negava els seus objectius. No sempre creien allò que veien en el seu currículum així que els indicava amb tots els detalls possibles, quina era la força necessària que empraria per trencar aquella part del cos que decidís fer servir com a inici de les hostilitats. I si li caldria algun estri o podria fer-ho amb les seves pròpies mans. També treia i descrivia el seu arsenal; obria la bossa d’esports com si fos un venedor d’aquells de les pel·lícules americanes, que viatgen per tot el país amb el seu mostrari sempre a punt. Els ensenyava els tres martells que duia, això sempre els causava bastant de neguit. El que tenia les puntes cobertes d’una goma dura però flexible, útil per fer mal sense fer massa destrossa. Un segon martell completament normal, d’aquells que tothom té per casa per clavar l’ocasional clau. Amb les urpes a una banda per extreure puntes que feia molt mala pinta quan t’amenaçaven amb elles. El tercer era el més estrany i, si l’obligaven a dir la veritat, era més attrezzo que una altra cosa. Era un mànec que acabava en dues boles d’acer amb aspecte de pesar prou per fer-lo difícil de fer servir, però que anava de meravella per trencar articulacions amb un sol cop. Tanmateix, amb el segon martell ja ho hauria aconseguit igual. Gairebé mai es veia obligat a treure la col·lecció de navalles que duia en la típica funda de cuir enrotllada, ni el parell de tenalles; els martells eren prou argumentatius.

Avui no hi havia més sortida que anar directament a la solució definitiva: violència pura. El seu cap li havia explicat que ja s’havien superat totes les fases prèvies i que calia erradicar de la manera més espectacular i sàdica possible a l’objectiu. D’altres s’estaven tornant valents per les accions d’aquest i calia mostrar on eren els límits. I no, li havia explicat, un tret al clatell no serviria prou com a advertència. Calia sang, estelles d’os i fluids corporals escapant d’orificis que no eren els acostumats. Així que tocava deixar eines, currículums i tota la pesca al cotxe i fer la feina a mà. O amb els punys per ser més exactes.


El client d’avui havia resultat trobar-se expansivament ple de sang. Amb una paraula pactada enviada per SMS va avisar al cap que l’operació estava acabada, que tot havia anat de primera i que ja podia activar els protocols de neteja. Un equip arribaria a l’edifici en pocs minuts i deixaria el cotxe i les seves eines en perfecte estat de revista mentre ell feia el mateix amb el seu cos. Va deixar la roba, el mòbil i les sabates a terra, al costat de la porta d’entrada i va entrar a la dutxa. Trenta minuts sota l’aigua, amb una esponja rígida i sabó especial per fer-se un bon peeling i ja estava llest per marxar. L’esponja, la tovallola i la pastilla de sabó van anar a parar damunt la pila de roba bruta que havia deixat abans i que acabaria en algun forn fins a convertir-se en cendres. Tenia el cotxe, el seu personal, no el de la feina, en un aparcament subterrani a vint minuts a peu des de l’edifici de l’empresa. Mentre marxava sentí els operaris que li netejaven l’altre cotxe parlant d’un partit de criquet. No entenia aquell esport, de fet no entenia gaire els esports en general.


De camí a casa, va recordar que la seva parella li havia recordat que gairebé no quedaven bolquers, així que va fer una marrada per passar pel mercat i va comprar-ne, junt amb uns litres de llet i tot el necessari per fer una plata de lasanya per a l’endemà. No havia acabat d’obrir que va sentir la corredissa de la seva filla gran pel passadís que venia a rebre’l. La va alçar amb la mà que no duia la bossa amb la compra i va menjar-se-la a petons, mentre se sentia el plor del nadó que necessitava els bolquers de música de fons. La seva dona li va demanar què tal el dia a l’oficina i ell li va explicar tot de mentides mentre passava una tovalloleta humida pel cul ple de merda del seu fill.