Avui és 24 del mes de kislev al calendari jueu, i això vol dir que avui al vespre, quan es pongui el sol, començarà la festa de Khanucà. Què es celebra? Per una banda, el miracle que s’esdevingué durant la re dedicació del Temple de Jerusalem, després d’anys de profanació per part de l’imperi dels selèucides.

En tornar a encendre la menorà, el canelobre de set braços, resulta que només hi havia oli disponible per un sol dia. El miracle consistí en el fet que l’oli durà tota una setmana. Per rememorar això, en l’actualitat, s’encén una espelma la primera nit, i se n’hi afegeix una cada vespre durant set dies.

Avui a la nit s’encendrà la primera, demà se n’encenen dues, dijous tres, i així successivament, en que es passa d’una lleu flama dèbil el primer dia, a una font de llum el darrer que, en mig de la foscor del capvespre, fa gaudir a tothom qui ho veu.

Però darrere el miracle hi ha sempre una història. I com és una història curiosa, ací us la relatem. Comença amb la mort d’Alexandre el Gran, i el posterior fragmentació del seu imperi. Seleuc es quedà amb tot el que vindria a ser Pèrsia.

Com la terra d’Israel és un lloc estratègic entre Europa, Àsia i Àfrica –qui vulgui entrar a Àfrica a peu hi ha de passar–, l’exèrcit persa-hel·lènic va envair la zona i es va apropiar del que havien sigut els regnes d’Israel i Yehudà.

Pere Pau Rubens, “El triomf de Iehudà Macabeu” – oli sobre tela – Museu de belles arts, Nantes (wikipedia).

Com tot imperi, promogué la cultura pròpia –la grega–, de forma més o menys impositiva. Però no només imposant la cultura pròpia es triomfa, sinó que és necessari desterrar la cultura local. I en això, Antíoc Epifanes, que va assassinar a Seleuc, que per coses de la vida era el seu germà, en sabia.

Antíoc va ordenar tres accions bàsiques:

  • prohibir circumcisió
  • prohibir lectura de la Torà
  • prohibir el calendari

Les tres pràctiques eren bàsiques per a la supervivència del poble jueu. La primera és un signe bàsic de pertinença –per als homes–, la segona prohibia l’estudi de la tradició, i per tant impedia mantenir-la, però la tercera fou la més important.

El calendari hebreu és lunar. I totes les festes, és a dir el cicle de vida complet, en depenen. I és un calendari curiós, perquè als anys de traspàs no hi ha un més amb més dies, sinó que s’afegeix un mes sencer, per tal que el cicle es mantingui. Per què? Perquè Pasqua sempre ha de caure la primera lluna plena de primavera, és a dir el 15 del mes de Nissan.

A part, com a bon imperi, van seguir fent les pràctiques típiques de profanar tot allò que podien i més. I això va incloure situar estàtues dels déus grecs al Temple de Jerusalem, dedicat al Déu universal, sense imatge. Per una religió que prohibeix antropomorfitzar a Déu, posar estàtues al seu únic temple era bastant… provocador.

També com a bon imperi, arribà un punt en què entrà en decadència. I quan això passa, el temps juga a favor dels dominats, que tan sols han d’esperar. La gran majoria d’hebreus ho van veure, i anaven fent la viu-viu. De cara enfora semblaven hel·lenitzats per complet, però a casa, la realitat era diferent.

Però hi havia una família que això d’esperar que l’imperi desaparegués sol li semblava massa fàcil. Els macabeus eren una de les famílies sacerdotals importants. La casta dels sacerdots –els saduceus– era la que controlava el Temple de Jerusalem i, per tant, tot allò que l’envoltava: mercats, donacions, sacrificis, poder…

Els invasors els havien destituït, pel que podríem dir que no estaven gaire contents. No només això, sinó que també executaven al sume sacerdot del Temple quan els convenia, posant-ne un que fos més manipulable.

I un d’aquests candidats va ser Maties el Macabeu, cap de la família en qüestió. No va rebre de bon grat la invitació. De fet, ell i els seus fills van matar als soldats i missatgers.

Tot seguit van declarar-se en rebel·lia contra els invasors grecs, i començaren una guerra de guerrilles durant la qual van aconseguir conquerir part del territori dels antics regnes d’Israel i Iehudà, incloent-hi la ciutat de Jerusalem.

Aquest fou un fet important, ja que van poder recuperar el Temple. El van netejar i purificar, i el van tornar a dedicar –d’aquí la festa–, i també van declarar la independència del nou territori, encunyant moneda i tot.

Però aquí començà la decadència, ja que van optar per establir-se a ells mateixos com a reis-sacerdots, una cosa que mai a la història del poble d’Israel havia passat, ja que la separació de poders era total entre el rei, el sume sacerdot i el profeta –quan n’hi havia–, que exercia de contra poder.

També van cometre els mateixos errors de sempre. Es va iniciar una campanya per reconquerir el territori històric. Amb aquestes conquestes es va bandejar de tot allò que fes olor de grec; es van començar a fer conversions forçades al judaisme –l’únic període en tota la història en què això ha passat–, i també hi hagué assassinats en massa i tot el que s’hi associa.

I per més escarni, tot i el menyspreu a l’hel·lenisme, els reis macabeus van començar a adoptar noms grecs, com Alexandros, Hyrcanos i una llarga llista de la vergonya.

Un dels sectors més castigats per aquestes guerres, purgues i assassinats van ser els fariseus, adversaris intel·lectuals dels saduceus. Els fariseus, precursors dels actuals rabins, eren uns que no veien amb bons ulls la casta sacerdotal controlant-ho tot, i defensaven l’estudi personal dels texts i de la tradició, traslladant la responsabilitat a l’individu.

Com també acostuma a passar, van començar les baralles familiars per la corona. Una de les branques de pretendents va pensar que seria bona idea cercar ajuda externa, pel que va anar a Roma, que amb Pompeu el Gran comandant les legions, començava a apuntar com a nova potència militar.

I Pompeu, que era un gran estrateg, va acceptar la invitació per portar els seus exèrcits a un nou territori sense haver de declarar cap guerra. I un cop allà, van fer el que millor sabien. Van matar a tots els macabeus, als que havien de matar, als que els van contractar per a què els ajudessin, als cosins llunyans, i a dos despistats que es van equivocar de camí.

I ja que estaven allà, i per deixar les coses clares, Pompeu es va plantificar al Temple per matar-hi un porc i mantenir relacions sexuals amb una prostituta, tot dins la sala més sagrada de l’edifici.

Uns quants anys més tard, després d’altres revolucions, guerrilles i més revoltes, i amb Roma en plena etapa imperial, Tito va tornar a la zona i la va arrasar per complet, donant peu a la diàspora total del poble hebreu per gairebé dos mil anys.

El que havia de ser una recuperació i re dedicació de la tradició, acabà esdevenint un bany de sang fratricida, i amb el temps es va perdre absolutament tot. Per què? Perquè uns tenien pressa per fer la revolució i aconseguir un xic, en comptes d’esperar uns anys i aconseguir-ho tot.

Però millor quedar-nos amb l’augment, dia a dia, de la llum. Llum per fer desaparèixer l’ombra dels dogmes i del pensament únic i totalitari. Llum per saber trobar el camí quan no ens hi veiem.

Que tingueu una bona festa de khanucà!