Caminava per l’asfalt trencat d’aquell carrer curt. Cada cop que es creuava amb un altre vianant, la vorera, estreta, l’obligava a aturar-se, apartar-se o baixar a l’asfalt, per tornar-hi a pujar després. I no hi havia ocasió en què, en passar per aquell pany de carrer, es creués amb algú.

Entre setmana, al matí, els qui anaven cap a l’estació del tren mentre ell anava cap al centre. En tornar del centre, amb els qui hi anaven a fer-li el relleu. I a la tarda, qui no tornava de l’escola, anava a la parada de l’autobús, o al tren, o arrossegava un carretó d’anar a comprar… En cap de setmana, runners, passejants —sols o armats amb gossos de tot calibre i pelatge—, la parella ocasional d’avis, i l’estranya parella… sobretot ell… quines pintes…

També el típic adolescent torracollons en patinet, que per no circular en direcció contrària per l’asfalt, ho feia per la vorera. L’adolescent torracollons al qui ni li passava pel cervell fregit, sens dubte per causa del pentinat de moda —degradat del clatell i llarg pel serrell—, d’aturar-se i baixar, cedint el pas a l’autèntic sobirà de la vorera: el vianant.

—Què passaria si, just ara que passa esperitat pel cantó, li fes un petit cop amb l’espatlla?

Ho pensava gairebé cada cop que se’n creuava algun, de torracollons del patinet contra direcció.

Per totes aquestes raons, i perquè li era molt més còmode, gairebé sempre que podia, caminava per l’asfalt, especialment en aquell curt tros de carrer.

En anar cap al centre era més fàcil, ja que veia venir els cotxes, i podia apartar-se a una vorera o l’altra. En tornar, li venien pel darrere, i amb els vehicles elèctrics, als quals costava sentir, més d’un cop s’havia endut un bon esglai. Els conductors reien del bot que feia i, des de dins, li feien el signe universal dels automobilistes per demanar perdó, mostrant el palmell de la mà estès.

Aquell matí, el vehicle que encarà el carrer no era elèctric. Era un Ibiza vermell, de benzina, que rodejà la placeta i, sense posar l’intermitent —total pa qué, si era diumenge al matí i no hi havia ningú per recriminar-li que se saltés l’article 109.1 del Codi de Circulació—, i féu la petita corba que el portà, directe, a aquell tros curt de carrer.

Ell i la seva esposa tornaven del seu esmorzar dominical, caminant ell per l’asfalt, i ella per la vorera. Feien la broma que, així, ella semblava més alta. A uns deu metres al davant, el semàfor per vehicles s’havia posat vermell dos segons abans que el cotxe, també vermell, entrés al carrer pel qual caminaven. Quan els faltaven uns cinc metres per arribar al semàfor, el cotxe ja havia recorregut gairebé un quart de la distància total del carrer. De sobte, el conductor va fotre una botzinada que pel silenci matinal sonà el triple de fort.

Ell va fer un salt enfilant-se a la vorera per abraçar-se a l’esposa, mentre intentava esbrinar l’origen de la sisena trompeta apocalíptica. Ella, gairebé cega d’un ull, i per aquesta raó amb una oïda finíssima, encara va saltar més fort, i ambdós es van agafar a l’aire.

Durant els deu segons que van passar mentre esperaven que el cotxe, que havia reduït la velocitat, ja que el semàfor encara li impedia el pas, arribés a la seva alçada, va pensar què coi dir al conductor amb presses.

Quan el cotxe els avançà, ell va armar-se de valor, va irradiar tota l’agressivitat passiva possible, mirant molt malament i molt fort al conductor, que ni tan sols va girar el cap, i menys encara va estendre el palmell de la mà. Total pa qué.

El semàfor es posà verd, tots van reprendre el seu camí, com si res no hagués passat.