El moment més important és en el que la canalla tria el destí; quan la inèrcia no s’ha aturat i els que són a dalt encara mandregen per baixar, els més agosarats salten cap amunt de l’atracció per ocupar els llocs més desitjats; el cavall, el camió de bombers, el cotxe de policia o la tassa mig escantonada que volteja sobre sí mateixa. N’hi ha que no han estat a temps, per que han seguit les normes i han complert l’espereu dels pares o per pocatraces i cagadubtes i s’han de conformar amb el carruatge rosa sense botons, l’elefant escanyolit o la girafa de coll alt amb els ulls estràbics.
Abans d’engegar l’artefacte la missió d’en Quim és comprovar que tots els nens estiguin més o menys ben asseguts i tinguin més o menys cordats els cinturons. Quan ja ha recollit tots els plàstics groc llardós que garanteixen el degut pagament, entra dins la cabina, espera que el seu pare faci un senyal aixecant l’índex de la mà dreta, que voldrà dir que tot està correcte, podrà prémer el botó vermell que desperta l’atracció i farà sonar la música. Mica en mica el giny es desperta i comença a prendre vida.
Els nanos donen voltes i voltes cada cop més apressades damunt de les andròmines acompanyats per la melodia i saluden amb les seves manetes a pares, mares, àvies o tiets que esperen amb ànsia que els nens els passin de nou per davant.
-Adééééééééééu- fan quan passen per davant.
-Adééééééééééu- els responen els pares estirant el coll per seguir-los amb la mirada com si no s’haguessin de retrobar en deu segons.
De lluny la cridòria dels espants de les atraccions més arriscades es va escoltant a espasmes. Les bombetes que pengen del sostre i que encara no són foses, es van apagant i encenent i la canalla que pitja amb insistència les botzines i fa sonar les campanes crea un bullider enfebrat de sons. Es tracta de ser la fira que en fa més de soroll, la que sobresurt per damunt de la resta per tal d’atraure la gent com ratolins.
Quan el temps programat s’acaba en Quim torna a picar el botó vermell i els engranatges deixen de rebre energia i sota el punt mort, l’entreteniment va perdent la cadència i es va alentint. Queden pocs segons de passatemps i els punys de les criatures s’aferren a les columnes i als agafadors, i els somriures es tornen en enyor per quelcom que encara no s’ha acabat. I finalment s’atura, i s’acaba la cançó. El pare la va triar quan va comprar l’atracció i el ritme els ha acompanyat sempre; al ball de casament dels pares, al seu bateig, a l’enterrament de la mare, quan els germans van fer les festes de graduació i van marxar a viure a ciutat…En Quim però va decidir quedar-se a fer de firaire, al costat del pare. Per que era el fill gran, per que el pare sempre li havia deixat pitjar el botó vermell ja de ben petit, per que tampoc tenia molt clar què estudiar, per que els germans sempre ben obstinats a marxar poguessin fer la seva… Va fer allò dels secundaris de les pel·lícules, que es queden entomant els cops per que l’heroi i la noia puguin marxar i que, amb una mica de sort, cap al final del film tornen a treure el cap plens de cops i esgarrapades però mai s’enduen la xicota. Doncs això és el que va resoldre en Quim quedant-se sense oposar resistència, mastegant sempre la sensació de ser el més covard per que s’hi ha amollat, per que no pensa massa ni en que el que seria sense anar amb la fira al damunt, com seria si no existís el botó vermell i com els nanos que han pujat tard damunt el carrusel, dona voltes als dies sense massa sentit.
I així tot l’estiu, tota la vida, poble darrera poble, darrera festa major, cues, tombs, munta i desmunta, l’olor de cotó de sucre, de l’oli passat dels xurros i del gasoil dels generadors, la cridòria de la canalla, les sirenes que anuncien l’inici de la diversió, les que avisen que ja s’acaba que ja cau la nit i que cau l’estiu, com cada any, amb les últimes fires de tardor quan tothom diu que no en fa prou de fred i de sobte que en fa massa. I desen les fustes i engranatges, els ferros i els tendals al magatzem, els rètols i el pot vell de Nivea amb els passis, i el pare arregla maldestrament els pedaços. A dies en Quim dona un cop de mà a son cosí a l’obra a canvi de quatre rals i un dinar de menú. I com cada any va a fer la cua a l’inem per cobrar l’atur, i ell mai s’adona que hi ha una noia que s’ho fa venir bé per atendre’l sempre, i que li somriu mentre li estampa el segell i que l’ajuda amb els patracols, i que no para de posar-se bé els cabells.
-Ja heu plegat enguany? – Fa ella adreçant els papers.
-Sí -fa en Quim- ara tot desat fins l’any que ve.
-I com ha anat? Eps sense afany recaptatori que jo no sóc d’hisenda eh?
-Cadascú conta la fira segons li va, diuen no?
A ella li sona el mòbil i quan el va a aturar-lo ell li demana que el deixi sonar, queda paralitzat, aquell so té el ritme i tempus perfecte per encabir-se dins els dos minuts i mig que dura l’atracció.
-Què? T’agrada? No l’havies escoltat? Una mica patxanga, no?
-És perfecte! Diga’m com es diu!
-Aviam prefereixo donar-te el meu telèfon… anem a fer un cafè i t’apunto les dues coses.
Quan ja remenen el sucre del fons de la tassa ell li explica que el pare fa anys que defensa a ultrança la melodia actual, que no admet cap mena de negociació. Diu no es tria pas a la babalà la música que duran tot l’estiu els acompanyarà durant hores, la que sonarà una i una altra vegada pels altaveus de l’atracció, la que escoltaran els veïns malgrat el doble vidre climalit, la que es quedarà duran dies dins els caparrons de les criatures i dels soferts pares i que un dia malgrat ja sigui hivern, a traïdoria, tornarà a aparèixer un diumenge tarda taral·larejada mentre es frega l’agarraet de la paella a la cuina.
I segueixen fent més cafès. I els cafès es fan sopars i els sopars nits. La noia de l’inem i el Quim esperen afamats la primavera, deixant sonar una i una altra vegada la nova melodia, ella dona voltes per l’habitació enfilada al seu llom i van fent passes i saltirons al nou compàs, quan paren i es tomben un damunt de l’altre fan sorolls de botzina i udols. Finalment arriben els temps de fires i sota el nas arrufat del pare desempolsen junts teranyines i omplen el camió amb els cavallets traient el cap per fora les caixes. Els amants s’acomiaden amb un llarg petó com al cinema mentre el pare, que ja és al volant, posa els ulls en blanc.
Durant la nit ha plogut i la sorra del descampat on hi han de plantificar el carrusel té socs plens d’aigua. Es fan lloc enfangat entre el tren de la bruixa i els autos de xoc i mentre fan encaixar com un mecano les peces de l’atracció, en Quim no veu el moment per proposar la cançó nova al pare, per que sembla malhumorat, per que és l’hora de dinar, per que on punyetes són els passis… Finalment fan la primera volta de prova i tot sembla rutllar, el veïnat treu el cap però la mainada no es decideix a pujar; els nens arrosseguen els peus amb el nas enganxat a les seves diminutes pantalles buscant un wi-fi per caçar. Quan una família sembla que s’acosta el pare posa la seva música ben fort per atraure’ls però això fa que fugin cames ajudeu-me.
La tarda es fa desoladora; els frankfurts s’enravenen damunt la planxa freda, es desinfla el castell de plàstic i el sucre dels núvols es remolleix. Les molles de les lliteres per saltar es destensen i els ànecs donen voltes marejats damunt el canal d’aigua.
-Malament -deixa anar el pare, quan al cap d’una estona apareixen uns adolescents- aquests ni un ral i se’n foten de tot.
-Ens volem fer uns instagrams i uns tik toks. -Fan mentre arrosseguen les passes cap a la taquilla- Ho podeu engegar?
-Si pagueu sí. -Fa creuant els braços damunt el pit.
S’escuren les butxaques i s’enfilen al camió de bombers i munten els cavalls, fan el musell i intenten fer un ball tots alhora amb la música, però s’empenten, es barallen, es culpen i ploren. Volien semblar més feliços que els seus seguidors i acaben donant voltes atordits i abatuts.
-Em deixeu que ho torni a engegar? -Fa el Quim amb el pare mirant-lo d’esbiaix- Deixa’m que els hi posi un nou viatge pare va, amb aquesta tonada que porto, si us plau, prove-m’ho.
En Quim entra a la cabina, prem el botó vermell i els ferros tornen a a prendre vida, posa la seva cançó que ho greixina tot. Els joves embogeixen; fan giragonses perfectament sincronitzats amb les mans i els braços i dancen i dancen els dos minuts i mig embogits. Surt tot el que volen; es graven, s’agraden i es besen i es publiquen. Els seus mòbils acte seguit comencen a convulsionar pels m’agrades i likes i retuits i com acontenten a tothom. La localització és un ham irresistible i en pocs minuts bandades d’adolescents copen la seva atracció i les del voltant.
-Sembla que tenim nova cantarella -diu el pare- és cosa teva o de la de l’inem?
-Jo…bé…
-No passis ànsia, tocava un canvi i crec que aquesta cantarella és de les bones, de les que es queden en els caparrons. -Fa picant amb els artells el front d’en Quim, i dirigint-se cap a la nova glopada de clients- Calma, calma, seieu i doneu-me els passis.
Un cop els ha recollit, i mentre el nou públic aixeca els braços i s’enfoca en els seus objectius per autoretratar-se, aixeca l’index de la mà dreta mirant el Quim que acciona el botó vermell amb la nova cançó. Un xiulet llarg i un orguenet entren en acció amb els só d’unes campanetes que repiquen de fons, el solista no triga a entonar la lletra mentre el mecanisme es desvetlla de nou.
Yo quiero una chochona, me gustan las chochonas, yo tengo un caprichete.