Un dels resultats del Brexit que més toca els nassos és el retorn dels aranzels duaners, que fan inviable qualsevol compra al Regne Unit. Per als qui busquem certa roba que sigui calentona i ens protegeixi del fred, al mateix temps que ens permeti sortir de casa sense anar en xandall –o semblar un cupaire o un simpatitzant de Hamàs qualsevol–, sens dubte és un problema.

Però hi ha altres aspectes –molt més importants que l’esnobisme risible de voler i no poder comprar-se pantalons de tweed per internet–, com per exemple el tema de la immigració i les “devolucions en calent”. Un d’aquests casos, la noia espanyola que, en tornar cap a Regne Unit després de les vacances de Nadal, va ser deportada cap Espanya.

He llegit que

Todos los trámites, da igual si dentro o fuera de plazos, fueron seguidos por parte de la ciudadana española, y quizás no dio una importancia a la letra pequeña que decía que hasta que se resolviera su caso, que estaba bajo estudio por parte de la Home Office, recomendaban que no se saliera del país.

https://www.nuevatribuna.es/articulo/sociedad/reino-unido-es-lugar-migrar/20240120190506222314.html

Doncs si a la senyora se li va recomanar que no sortís del país, tant se val que els tràmits es fessin. I potser si els tràmits s’haguessin fet en els terminis establerts, no estaríem parlant de la senyora. O més aviat de l’actitud espanyola de “em queixo de l’altre per haver-me saltat jo les normes”.

En tant a l’actitud de la senyora, que hauria de saber –perquè viu allà– de la situació del tema, però va optar per marxar de vacances, em recorda el famós vídeo de la campanya del 15M, que embelleix més bé cada any que passa:

La immigració espanyola cap al Regne Unit en general –i cap a Londres en particular–, per norma general, ha tendit sempre a la creació de guetos. Tots els espanyols que conec, excepte dos, que viuen o han viscut allà, han tingut el mateix comportament: viure en un pis compartit amb altres espanyols i moure’s en el mateix ambient. Això comporta que el presumpte bon nivell d’anglès amb què arriben –i dic presumpte perquè en realitat és tristèrrim– xoca amb la realitat dels milions d’accents locals diferents –i no parlem de Manchester, i menys encara més enllà del mur.

Si a la barrera idiomàtica hi sumem que la majoria de titulació universitària espanyola és d’universitats privades de tercera i bastant aigualides en comparació amb la competència –ja no Oxford ni Cambridge, sinó Edimburg o St. Edward–, ja tenim la foto completa. El personatge entranyable del vídeo anterior, que no ha estudiat “dret”, sinó “per advocat”, possiblement tindrà un títol de la Universidad de La Rioja. O la de Castilla la Mancha. O la de Vic. O la d’Alcalá de Henares (UAH!). O la Internacional de Catalunya. O la Oberta de Catalunya. O la que sigui. A l’hora de passar un procés selectiu, hauria de competir amb gent que:

  1. parla l’idioma local
  2. possiblement té un títol Oxbridge
  3. el més important: entén què li diuen quan li parlen, i quan ell/a parla, la resta també l’entén. És a dir, que parla l’idioma local

L’audàcia de segons quins espanyols per parlar de la biga dins l’ull aliè –i en especial si és dels britànics–, és fantàstica. Al final de l’article que ha iniciat tota aquesta diatriba, l’autor diu que la política migratòria actual

demuestra claramente el cambio de una sociedad abierta a la inmigración, a un país que en poco tiempo y a pasos agigantados es una muestra clara de qué es lo que pasa cuando un gobierno lleno de xenófobos y populistas llega al poder.

https://www.nuevatribuna.es/articulo/sociedad/reino-unido-es-lugar-migrar/20240120190506222314.html

El que es demostra és el coneixement nul de la realitat del país. Parlar del Regne Unit com una “societat oberta a la immigració” ha de fer riure per força. Encara faria riure més si no estiguéssim tan habituats a emprar la paraula “paki” per referir-nos a certes botigues, quan en realitat és un dels termes més racistes que existeixen, i que hom pot pronunciar, en llengua anglesa.

És per coses com aquestes, que al nostre país hi ha qui creu que com a Londres veu molta gent no blanca, està en un país “obert a la immigració”. I pensar això és ignorar que totes aquestes persones amb diferent tonalitat de pell tenen, com a mínim, passaport de la Commonwealth. És a dir, que no són “immigrants” com ho pot ser un espanyol, un francès o, millor encara, un irlandès. Però el més divertit és que, en el nombre més gran de casos, els integrants de les famílies amb tons de pell foscos, tenen passaport britànic. Des de fa uns cent vint anys, com a mínim.

Recentment, he començat a llegir “White teeth”, el primer llibre de Zadie Smith, publicat l’any 2000. Relata la situació al RU durant la dècada dels setanta del segle passat. Parla d’immigració, de sexisme, de feminisme, de problemes que encara trobem avui, no només als carrers dels suburbis londinencs, sinó a les banlieues franceses, i ja a tot Catalunya –i no només a Salt o a la Torrassa– i a Espanya. Parla, sense parlar-ne, cosa que ho fa sublim, de les barreres idiomàtiques entre persones que, en principi, parlen la mateixa llengua. (Spoiler alert!) Potser no han estudiat “per advocat”, però sí que són científics; i tampoc treballen “de cleaner”, però sí de cambrers. És a dir, que a l’escala social de RU, un bangladeshià està un o dos esgraons per sobre d’un espanyol –i això inclou als catalans, bones tardes–. I això, i no la “llegenda negra”, és el que cou a alguns en realitat.

White teeth és un llibre altament recomanable. Això sí, per apreciar tots els tons –de pell, d’idioma, d’humor…– cal llegir-lo en la seva versió original anglesa. Per als més valents, un cop acabat el llibre podeu intentar veure la minisèrie que en van fer. Disponible a Youtube, en versió original sense subtítols.

Potser així comprendreu que cal oblidar-se d’anar a estudiar anglès a Cork –o els que tingueu fills, enviar-los-hi–. Us foten els diners i no serveix per res en absolut. Si voleu parlar bon anglès, o que els vostres petits ho facin, envieu-los a un lloc seriós.

Al pròxim capítol parlarem dels catalans, en especial aquells que tenen presència a tuiter i que han vist Els Joves i l’Escurçó negre –i per això es posen fotos dels personatges als seus perfils a xarxes–, però que les han vist doblades al català. I per aquest simple fet, diuen que tenen un humor “anglès”. Sobre això de l’humor “anglès”, i sobre el desconeixement de les infinites capes de racisme que existeixen en aquell “país obert a la immigració”, racisme entre el sud i el nord, entre anglesos, gal·lesos i escocesos, entre els d’Edinburgh i els de Glasgow, entre anglicans, presbiterians i catòlics, entre musulmans, hindús, jueus i sikhs… Mentrestant, podeu demanar alguna coseta per menjar i veure una mica de l’humor “anglès”.

Cheerio!