Quan el gat, amb un to de veu entre amable i enfadat, li va indicar que no era de massa bona educació tocar-li la panxa a un desconegut sense presentar-se primer, en Miquel gairebé es mor de l’esglai.
—Però… però… però —No aconseguia trobar les paraules—… però…
—Però ets un gat. Això intentes dir?
—Però…
—De tots els humans amb què ensopegar, he topat amb aquell que únicament coneix una paraula.
—PERÒ ETS UN GAT!
—Tècnicament, soc un ¥Đ⌂Ю, no obstant això, com no disposeu de suficients cordes vocals per a pronunciar-ho, em pots dir gat. Encara que prefereixo que em cridis pel meu nom: ЭĎŲ.
—Edu? Diminutiu d’Eduard?
—No, collons, ЭĎŲ, mira, Edu ja em val. I tu ets…
—Miquel Garcia Vilanova.
—Que llarg, no? T’importa si ho deixo en Miquelgar?
—Què?
—Que si t’importa que ho deixi en Miquelgar?
El gat va sospirar profundament mentre en Miquel processava la informació.
—Saps què? Et diré humà i ja està.
—No, no, el meu nom és Miquel.
—Sense el gar? A mi em sona més harmònic amb el gar.
—No, el gar forma part de Garcia, el meu primer cognom.
—Perfecte, no sé què és un cognom, però tampoc sembla massa important. Miquel, saps per què soc aquí?
—Cerques al nostre líder?
—No ets tu?
—Jo?
—És broma, Miquel, sé perfectament que tu no ets qui mana aquí. De fet, aquest és un dels motius pels quals t’he triat. La teva absoluta falta de lideratge és una cosa molt necessària per als meus plans.
—Ja estàs una altra vegada escrivint coses rares?
—Estic amb el relat per al Bizarro Factory Club d’Orciny Press.
—Joer, el que jo et deia: coses rares.
—Bé, et reconec que el bizarro és estrany. O almenys pot ser-ho.
—Bizarro vol dir valent. Tu el que fas són frikades rares, gamarús.
—El diccionari ja accepta bizarro com a estrany, saps?
—Ahà, sí. Però continues sent un friqui.
—Mira qui parla.
—Jo llegeixo i escric literatura de debò, no contes de fades per a adults.
—Mira deixa’m en pau. Ara no puc estar per les teves ximpleries.
…La teva absoluta falta de lideratge és una cosa molt necessària per als meus plans.
—Plans?
—Miquel, he travessat diverses dimensions, algunes bastant estranyes, per a trobar algú adequat.
Edu va mostrar un estrany aparell que brunzia i semblava voler saltar cap a en Miquel.
—Això és un parasincrotó. No t’avorriré amb les seves especificacions tècniques perquè aquí, tecnològicament, encaraesteu a anys llum de la nostra civilització, però només et cal saber que és una espècia de brúixola/detector d’ànimes.
—Ànimes?
—Redeu, Miquel, començo a pensar que el parasincrotó se m’ha espatllat. Pots usar el teu idioma amb una miqueta més d’intenció comunicativa. No és tan complicat, jo he après en quinze minuts de sentir-te parlar per telèfon amb la teva mare.
—M’estaves espiant?
—T’anava a dir que no, però et mentiria. Clar que t’espiava —L’Edu va amagar la brúixola/detector d’ànimes i va fer un gest tranquil·litzador amb l’urpa—. No esperaràs que em descobreixi davant qualsevol. Havia d’estar segur que ens podríem comunicar.
—D’acord. Començo a entendre de què va tot plegat. El bizarro aquest que dius és ciència-ficció però sense ciència i amb una ficció ben pobra.
—Em tens fins als collons, saps?
—Només provo d’entendre de què va això teu.
—El que fas és insultar-me. Com si tu no fossis un friqui!
—Jo?
—Sí, tu. Què estàs llegint ara? Una altra policíaca, segur. I el prota… Un policia deprimit? Un detectiu alcohòlic? Deprimit i alcohòli… Drogoaddicte? Un expolicia que no pot dormir? Un forense obsessionat amb la papiroflèxia?
—Doncs no, llest, més que llest. Estic rellegint Sherlock Holmes.
—El que jo deia, un detectiu deprimit, drogoaddicte i insomne.
—Almenys Conan Doyle escrivia amb una certa lògica i mètode.
—Et refereixes a la novel·la sobre com la terra travessa la cua d’un cometa i tothom mor menys el protagonista i uns col·legues que després van de passeig amb el cotxe i al final resulta que no s’han mort tots, que l’efecte de l’“èter” era transitori?
—Bé, en el context científic de l’època…
—Ah! El context. Així parles dels seus escrits sobre espiritisme.
—Llavors estava bé vist ser espiritista.
—Llavors ja era estrany i anticientífic.
—I això que té a veure amb el fet que escrius coses rares?
—Res. Solament intento que entenguis que la meva literatura no és ni millor, ni pitjor que la teva. La meva, simplement, és més estranya.
…estar segur que ens podríem comunicar.
Miquel es va deixar caure a terra. Les mans se li’n van anar totes soles cap al gat. Sempre que es trobava un li semblava obligatori acaronar-lo. L’Edu es va apartar d’un salt.
—Escolta, Miquel. Quan tinguem més confiança et deixaré magrejar-me tot el que et vingui de gust. De fet, he tingut experiències eròtic-festives molt satisfactòries amb éssers d’altres dimensions, però continuo necessitant una mica de confiança perquè creixi l’afecte. No soc dels que et llepen a la primera cita.
—Disculpa. És que els gats d’aquí…
—Et recordo que no soc un gat. Soc un ¥Đ⌂Ю.
—No fotis, home! Com vols que em prengui seriosament una conversa entre un gat i un humà? No té sentit.
—Des de quan la ficció ha de tenir sentit?
—Des de sempre. Collons, si escrius donant cops a un teclat sense mirar, el que et surt no és alguna cosa amb sentit.
—Estàs confonent sentit amb coherència. La literatura ha de tenir coherència. El sentit pot o no estar present.
—Però…
—Les obres d’Homer tenen sentit?
—Sí.
—Llavors Zeus, Afrodita, Apol·lo i tota la colla de l’Olimp són reals.
—No.
—Perquè llavors no té sentit que Aquil·les sigui màgicament invulnerable, ni que Ulisses no pugui tornar tranquil·lament a la seva casa perquè als Déus no els surt de la zona genital.
—Però és que té sentit, hòstia, el context de l’obra li dona. La mitologia, els déus, herois, la religió, el moment històric, tot era part del context en el qual es creen aquestes obres. Són el que li dona sentit.
—No pas. Són allò que els dona coherència. Al bizarro, la coherència ve de descontextualitzar la realitat.
—Això t’ho acabes d’inventar.
—Possiblement. Ara em deixes seguir? Si no li passo a l’Hugo el relat a temps, no podré entrar en aquesta convocatòria i em quedaré sense llegir els relats dels altres.
…no soc un gat. Soc un ¥Đ⌂Ю.
—Però ets idèntic a un gat. Calla, ets com el gat que no és un gat de les pel·lis de Marvel.
—Ara mateix dubto sobre què és una pel·li, qui és aquest Marvel i què són els gats que no són gats i no són ¥Đ⌂Ю.
—Pelis són pel·lícules. Són històries explicades amb imatges…
—Miquel.
—…i so. Bé, les primeres no en tenien de so. Ni color, però…
—Miquel.
—…bé, alguns cinemes tenien músics per a orquestrar les pel·lícules. Però ara totes tenen color i so i efectes especials.
—Miquel!
—QUÈ?
—T’importa deixar una estona el tema pelis? M’agradaria explicar-te el motiu de la meva arribada.
—Per descomptat, disculpa’m —En Miquel va seure més formalment, encreuant les cames—. Estic una mica en xoc i m’està costant centrar-me.
—Respira profund i relaxa’t.
Durant uns instants solament se sentiren les inspiracions profundes i les exhalacions llargues i lentes d’en Miquel. L’Edu, assegut sobre les seves potes posteriors observava el ritual.
—Jo és que… Mira, ho sento, però no tinc per on enxampar aquesta merda. És un puto gat mirant a un estaquirot fer ioga assegut al carrer.
—Sí, podria ser.
—Podria?
—Clar. Un relat sobre salut mental podria semblar bizarro. Però al final descobrim que en Miquel està ingressat a un hospital mental, sota els efectes de la droga, imaginant coses estranyes per culpa d’un mal balanç de la dopamina i la serotonina. Llavors ja no és tan estrany.
—No t’entenc.
—O potser, les dimensions de les quals parla el gat són universos màgics i, en realitat, el col·lega és descendent del Lleó de Nàrnia o del Gat de Cheshire i estaríem davant un relat fantàstic.
—Entesos, vols dir que l’obra és més o menys bizarra depenent del lector, no?
—No. Les obres no són més o menys d’un gènere segons qui les llegeixi. Pot ser que el context extern modifiqui com el públic les veu: obres que abans eren terrorífiques, ara són juvenils. Coses que eren considerades de gènere fantàstic s’han contextualitzat i ara són ciència-ficció. No, el bizarro és una visió diferent. Una manera d’explicar, no el món, sinó el que passaria si…
—Però això és ciència-ficció.
—De nou, no, perquè això seria posar-li unes fronteres que el bizarro no té. Qualsevol gènere es pot convertir en bizarro si li afegeixes aquesta sensació de what the fuck. És com quan estàs a punt de despertar-te o adormir-te, que comences a veure siluetes o ombres i no saps si estàs somiant o al·lucinant. El bizarro t’explica que són aquestes ombres i siluetes. Però ho fa amb normalitat; sempre han estat allà, però no te n’havies adonat abans.
—Verge santa.
…assegut sobre les seves potes posteriors observava el ritual.
—Crec que ja estic més tranquil, Edu.
—Ho sembles. Començo?
—Endavant.
—El meu món està a punt de desaparèixer i hi ha una profecia que parla d’un ésser d’una altra dimensió amb la capacitatde retornar l’esperança a la meva gent.
—No em fotis. Això és un relat fantàstic, t’ho miris com t’ho miris. No té res de bizarro.
—Em tens fins als collons, saps? Entenc que no puguis evitar llegir el que escric perquè som siamesos i tenim els caps units per l’orella, però no fa falta que comentis. Et dic jo una mica quan et poses a veure serials coreans?
—Que si dius alguna cosa? No hi ha manera de fer-te callar.
—Perquè són dolentíssims. I a sobre no s’entén una merda.
—Perquè et falta context. Si sabessis una mica més de la seva cultura, entendries els seus problemes.
—I un colló! Com és possible que la SunYun no vulgui sortir amb en Ji-Yeong perquè no li sembla maco? Si està com un tren.