A Robert Burns se’l reconeix com a «Poeta Nacional» a Escòcia. Entre les seves obres més conegudes, usades a tot el món malgrat que no se’n conegui l’autoria, tenim «Auld lang syne». Una altra de les seves obres, el poema musicat «A man’s a man», s’ha interpretat en diferents ocasions durant l’obertura de les sessions del Parlament escocès, essent la primera el 1999, en el retorn de l’activitat parlamentària a Edimburg per primer cop des de 1707.
«A man’s a man», traduït com «Un home és un home» pot tractar, i de fet ho fa entre moltes altres coses, sobre les diferències socials de l’època, les dues darreres dècades del segle XVIII, menys d’un segle després de la unió de les corones anglesa i escocesa.
El poema comença preguntant-se si «[e] xisteix la pobresa honesta», per acabar la primera estrofa parlant del rang mesurat pels diners, i el paper dels humans en tot això: l’home (l’ésser humà) és l’estàndard d’or, en tot això.
«Veus aquell jovencell espavilat al qui anomenen Lord,
que es passeja, observa, i tot això?
Dos-cents adoren els seus discursos,
no és sinó un talòs per tot això.
Per tot això, i tot això,
Pels seus adorns, estrelles i tot això,
l’home de ment independent,
Ell ho mira i se’n riu, de tot això.»
El poema continua, i al·ludeix a totes aquelles dignitats externes, que ens arriben des de fora. Creació de marquesos, de ducs, sedes, menjars i opulència, etc…
Però a més de les diferències socials del segle de les llums, un altre dels punts del poema és, precisament, l’autoestima. El valor que ens hem de donar a nosaltres mateixos, i que no ens vindrà de fora.
Robert Burns ens repeteix, estrofa a estrofa, que l’important no és el que ens vingui de fora, sinó el que som nosaltres. L’estàndard d’or, la mesura bàsica, és la persona honesta, de ment independent i capaç de distingir els discursos buits, i que sap que el seu valor, allò que val, és ser capaç de trobar sentit a la seva pròpia existència, i l’orgull de sentir-se i de saber-se valuosa.
Potser si algun dia tothom comprèn que el sentit de l’existència només el trobem en nosaltres mateixos; si comprenem que el qui és diferent de nosaltres no ens resta per ell mateix, sinó que podem buscar què ens aporta i què li aportem; si algun dia arribem a desenvolupar una ment independent, que ens faci capaços de no repetir discursos buits, ni discursos d’odi; si a més, arribem a poder qüestionar aquests
discursos; potser quan ens estimem a nosaltres mateixos de forma sana, adient i sincera, i per tant puguem estimar als altres com ens estimem a nosaltres, potser llavors és quan s’arribarà a aquella situació que Burns, Beethoven i tants d’altres definien com aquell moment en què, per tot el món, els humans serem germans, i tot això.