Llampec

Varsòvia, 28 de Juliol de 1944

El pare va prendre el drap i, amb molt de compte, va sucar-lo al petit platet amb oli. El va anar passant amorosament pel metall del qual estava fet el fusell. No m’atrevia a demanar-li, però em moria de ganes de tocar-lo. Jo pensava que ell no s’adonava que el mirava fins que va deixar anar una rialla i va fer-me un gest amb la mà perquè m’hi acostés. Va passar-me el drap i, prenent-me la mà, va sucar-lo a l’oli.

Junts vam fregar el canó de l’arma fins que la mare va sortir de la cuina i va cridar-li a mon pare fins que aquest, amb un sospir, em va fer tornar a la taula on se suposava que estava estudiant. Però els ulls em marxaven contínuament cap a les mans del pare. Era molt estrany veure’l tractar amb tanta delicadesa un objecte fet per matar. El meu pare defensava la vida per sobre totes les coses i ens feia llargues dissertacions sobre el valor de la pau i la concòrdia entre els pobles. I ara, netejava aquesta andròmina de destrucció com si fos quelcom sagrat.

—Wacław, per què em mires amb aquesta cara? Hi ha res que vulguis preguntar-me?

La veu del pare sonava rogallosa. De jove, treballant a la mina de carbó de Chwałowice, va quedar atrapat amb uns companys en un esfondrament. Una roca gairebé li trenca el coll. Van estar-se dos dies tancats fins que els van poder treure d’allà, però tanta carbonissa que va respirar, li va deixar les cordes vocals afectades.

—No és res important pare.

—Tot és important en aquests temps, Wacław —Va deixar l’arma a la tela de lli on reposaven les altres parts —. Qui sap quant de temps ens queda de resoldre els teus dubtes?

—Pare, matar és un pecat, oi?

Va mirar-me molt seriós i no va contestar. No el vaig interrompre perquè va quedar-se mirant per la finestra, cosa que feia sempre que estava meditant sobre com explicar-nos, correctament, algun punt de la Llei. Quan va tombar la cara cap a mi, vaig veure que somreia.

—Vine fill, et toca muntar la błyskawica.

Sabia que el nom de l’arma venia dels tres llampecs (błyskawica) que els obrers de la fàbrica gravaven en cada fusell. Vaig seure als peus del meu pare, davant les peces desmuntades. Abans de prendre la primera vaig mirar cap a la cuina però el pare em va donar un calbot fluixet al clatell i vaig començar a encaixar les parts.

El tenia mig muntat quan ma mare va sortir i, novament, va cridar però el pare va aixecar la mà i va fer-la callar. Em va semblar que la mare volia replicar alguna cosa, però va mirar els ulls del pare i, finalment, va fer que sí amb el cap abans de tombar-se i tornar per acabar el sopar. Vaig muntar el fusell i només em va caldre l’ajut del pare un parell de cops.

—Bravo, Wacław. Ho has fet molt bé per ser el primer cop —va passar-me la mà pels cabells—. Espero que no et faci falta fer-ho gaires cops més. I espero que mai l’hagis de fer servir.

—Vols dir que la guerra durarà molt més, pare?

—Aquesta d’ara, no ho sé —va contestar-me—. Però la que patim nosaltres ja fa segles que dura.

Va prendre la llampec de les meves mans i va embolicar-la amb el lli. Va tombar-se i va posar-la al calaix de dins l’armari que restava obert al seu darrere.

—Abans m’has fet una pregunta i encara no t’he contestat. És just que rebis una resposta. Vine.

Vaig aixecar-me i vaig seguir-lo fins a la porta de casa. Vam seure al llindar amb els peus recollits al primer esglaó de l’escaleta. Va assenyalar-me una botiga tancada, amb taulons tapant el forat al vidre de l’aparador.

—Te’n recordes del senyor Wielanier? —va demanar-me el pare— Ens havia arreglat les sabates a tots els del barri. Era un home pietós que mai t’anava al darrere si trigaves a pagar-li els diners que li devies.

Vaig fer que sí sense parlar.

—Ell, la seva dona i el cunyat, que, pobre, no girava del tot rodó, van ser dels primers deportats. Vam fer un cordó al voltant de casa seva, però al final van dissoldre’ns a cops i se’ls van endur; a ell i a unes quantes famílies més del nostre carrer —va assenyalar un altre portal—. Els Zawrotny, amb el petit Seweryn, tot i que era només un nadó —va assenyalar una porta uns metres més enllà—. Els Rathajzer que eren tan vells que els van haver d’ajudar a pujar al carro que se’ls va endur.

Va callar. Però jo seguia la seva mirada per tantes portes que romandrien tancades perquè ja no hi vivia ningú a dins. Finalment, va passar-me el braç per l’espatlla.

—Sí, fill. Matar és pecat. La Torà és ben clara i ens ho diu en un dels manaments que Ha-Xem va entregar a Moisès dalt de la muntanya.

—Però…

—Però la nostra no és una religió senzilla. És un continu d’interpretació i reinterpretació segons cada època, moment i situació. Per això els nostres savis passen més temps discutint, de vegades amb molta vehemència, sobre el significat de simples paraules, en lloc de pregar. Perquè el lliure albir és un regal i una càrrega.

Va aixecar-se i vam tornar dins. Vam seure a la taula.

—Sobre morir i matar, la nostra llei diu moltes coses. Distingeix entre matar dels nostres o gentils. Distingeix entre si qui mata és home o dona. Però també és clara en dues coses. Si veus al teu veí en mala disposició i només pregues mentre et dius Déu proveirà, estàs cometent pecat —Va deixar escapar l’esguard cap a l’armari on la llampec descansava—. També diu clarament, que si algú ve amb intencions d’assassinar-te, sigues més ràpid i mata’l tu primer.

—Llavors hem pecat per no fer res fins ara?

El meu pare em va abraçar fort, més que mai ho havia fet i em va parlar fluixet a l’oïda.

—S’apropa l’hora de redimir-nos fill. No havíem d’haver permès que centenars de milers dels nostres desapareguessin per acabar morts als camps dels nazis. Ara en quedem pocs, però hem de ser prou per aixecar-nos abans que no ens matin i matar-los nosaltres a ells.

Va desfer l’abraçada però va quedar-se amb les mans sobre les meves espatlles.

—Varsòvia s’aixecarà i netejarem aquest pecat amb la sang dels nostres assassins.

Vaig llençar-me endavant per tornar a abraçar mon pare.