Sempre he tingut una relació d’amor i odi amb el concepte de l’exili. Per una banda entenc que si algú veu la seva seguretat amenaçada, hagi de marxar corrents. Però per altra banda, sempre he preferit més als que decideixen quedar-se i afrontar els problemes. Alguns em diuen que sóc un romàntic, d’altres que sóc ruc.

El tema que més em rasca és la idealització. Aquella aura que es crea al voltant no només del concepte, sinó dels exiliats. Herois que ho van haver de deixar tot i marxar corrents, segurament en una nit fosca i amb pluja. O en un dia ennuvolat –em resisteixo a posar «rúfol»– i, segurament, nevós.

Hom tendeix a veure l’exili com una mena de cosa dolenta. És fotut haver de marxar però, a vegades, se li acaba trobant el què. Jo, per exemple. Entre gener i setembre de 2017 anava a esmorzar sempre al mateix local. A l’estiu, quan va tancar, vaig haver de buscar-ne un altre. El Nabucco –així es diu el bar– va representar durant el passat estiu el meu exili. Prou graciós si hi afegim el pòsit històric.

La fugida dels presoners, James Tissot, 1896-1902.

Per causes que no vénen al cas, el Nabucco ha esdevingut el meu bar de referència a l’hora dels descansos. Així puc dir que cada dia esmorzo a Babilònia. Amb el temps, a més, he trobat que no només no s’hi menja malament, sinó que és més barat. I, ara flipareu, és l’únic lloc on hi ha un assecador de mans que, un cop en prems el botó, està en marxa el temps exacte per eixugar-me les mans al punt just. Ho trobo espectacular.

I parlant de Babilònia, quelcom semblant va passar fa uns milers d’anys quan, després que diversos profetes reclamessin als israelites que deixessin de fer l’imbècil –malgrat fos molt important– i retornessin als camins de la Torà, un rei oriental es va plantar a Jerusalem i va arrasar i saquejar el Temple.

També va continuar la pràctica d’agafar les elits –política, cultural, intel·lectual…– i emportar-se-les a casa. La tradició hebrea ho anomena l’exili babilònic, un dels més importants en tota la seva història.

Com diu el salmista, i adaptaven els de Boney M,

A la vora dels rius de Babilònia, allà ens vam asseure i també vam plorar mentre recordàvem Sió. Sobre els salzes de la ciutat vam penjar les nostres lires. Doncs allà ens van demanar els nostres captors que cantéssim, que toquéssim amb les nostres lires música alegre. «Canteu per nosaltres les cançons de Sió!»

Però com podrem cantar la cançó del Senyor, en terres d’un déu estrany? Si t’oblido, oh Jerusalem, que s’oblidi la meva mà dreta de la seva habilitat. Que se m’enganxi la llengua al paladar si no et recordo, si no elevo a Jerusalem per sobre de la meva major alegria.

Recorda, oh Senyor, fer pagar als descendents d’Edom el dia de Jerusalem; contra els que diuen «Destruïu! Destruïu-la fins als fonaments!» Oh, filla de Babilònia deshonrada, benaurat el qui et faci pagar a tu el que et correspon per com ens vas tractar. Benaurat el qui agafi als teus fills i els esberli contra la roca.
Salm 137

L’experiència de l’exili, així d’entrada, no sembla que els fes massa gràcia, als hebreus. I recordem que qui va acabar a Babilònia, plorant a la ribera del Tigris i l’Eufrates, per després reclamar estampar infants, era l’elit cultural i educada.

El que va començar com un desastre –la destrucció del centre de la vida jueva–, comportà el perill d’anihilació cultural, però va acabar prou diferent. L’exili es va iniciar amb diferents deportacions, que van culminar amb la destrucció de Jerusalem pel rei Nabucodonosor II, el 9 del mes d’Av de l’any 588 abans de l’era comú.

Aquest exili tan sols durà 50 anys. Cir el Gran signà el decret que permetia el retorn a Jerusalem. Però no tots van tornar. Una delegació encapçalada per Ezra, sí que ho va fer, amb l’objectiu de reconstruir el Temple. I mentre posaven pedra sobre pedra, es feien creus de la pràctica religiosa dels seus germans que s’havien quedat a la terra d’Israel.

Com a bon membre de l’estament sacerdotal, Ezra va decidir que el poble no estava fent les coses bé, i va decidir canviar-ho. També es va redescobrir el llibre de les Paraules, que coneixem per «Deuteronomi», què és una repetició de tota l’escriptura, feta per Moisès just abans d’entrar a la terra promesa.

Però si Ezra i els seus van tornar per reconstruir el Temple i el judaisme segons la pràctica babilònica dels 50 anys anteriors, què va passar amb els que es van quedar a Babilònia?

Allà va ser on es van desenvolupar les grans escoles, les acadèmies de Sura i Pumbedita. Allà és on es va desenvolupar la tradició oral que s’esdevingué en el Talmud que coneixem avui.

En les diferents èpoques de la diàspora jueva, des d’arreu del món conegut s’enviaven cartes amb els diferents dubtes legals, no a Jerusalem sinó a Iraq, on hi havia els savis.

I aquella presència va durar segles. Els jueus potser van arribar a Pèrsia per força, però s’hi van quedar fins al segle XX de l’era comú. Com deia fa poc un dels meus Mestres, el que comença de forma traumàtica, si ho mirem a través de la història i a llarg termini, pot esdevenir quelcom útil i profitós.

D’entrada, una situació que implica exili no fa gaire bona pinta. Però potser en surt alguna cosa bona. Vull pensar que, no fos per Nabucodonosor II, potser el món no seria com avui el coneixem. I jo seguiria esmorzant a un antro amb la televisió sintonitzant Antena 3 tot el dia.

Ara, que potser caldria, com sempre, no idealitzar cap de les dues parts. Ni els exiliats, ni els que es queden. Els uns, sense els altres, perden el sentit de l’existència.