Quan es parla de profetes, per norma general, s’entén aquella persona que té la capacitat de veure o predir el futur. Tanmateix els profetes més famosos -per no dir els únics-, els neviim d’Israel, són precisament tot el contrari.

Segons Moshé ben Maimón -Maimònides pels amichs-, un ‘profeta’ és aquell humà que ha arribat a un nivell de perfecció física, espiritual i mental tan elevada que té connexió directa amb la divinitat. Sempre, però, a instància de la divinitat -l’únic que tenia accés directe a voluntat fou Moshé rabbeinu, però això és una altra història per a ésser contada en una altra ocasió.

La ‘profecia’, per tant, és la divinitat manifestant les seves intencions al profeta en forma de visions. Ser un profeta d’Israel era una mica estressant. Llegiu, si no, les visions d’Ezequiel.

En la immensa majoria, també, aquestes visions i profecies no parlen “d’allò que passarà en el futur”, sinó de les intencions divines. Com a molt, d’allò que pot passar si el poble segueix actuant de la forma en què ho fa durant el període indicat -molt sovint durant la vida del profeta.

“Yunus” i el peix. Rashid al-Din, Iran, s.XIV

Jonàs, per exemple, és escollit per anar a Nínive a advertir als habitants de la ciutat que, si no paren de fer maleses, seran exterminats. Què fa en Jonàs? Diu que li fa mandra i emigra a la Costa del Sol. En rebutjar la seva tasca, se’l castiga i acaba dins un peix. Finalment, amb la lliçó apresa, va a Nínive i fa el seu discurs. Sorprenentment la ciutat el creu, es penedeix i, hop, se salva. I Jonàs es queda amb un pam de nas (però el millor ve després, amb la figuera).

Els neviim no només ‘veien’ el què podria passar, sinó que eren la contrapartida al poder establert. Els regnes hebreus tenien dues figures ben diferenciades: el rei, que ostentava el poder polític i militar, i el profeta, enllaç entre el poble d’Israel i Déu, i que molt sovint era antagonista del poder polític.

No hi ha gaires casos en què la parella rei/profeta s’avinguessin. Saül i Samuel acaben fatal. La parella de David i Natán no és per tirar coets, però feien un bon equip. I partir de Salomó la cosa va que cau i la figura del profeta passa de ser el “check and balance” a ser qui ha de recriminar al rei -i al poble- les transgressions.

És qui recorda a tothom que cal complir la llei, que s’ha de protegir a l’orfe i a la vídua, que “no s’ha d’abusar de l’estranger, perquè vau ser estrangers a la terra d’Egipte.” El profeta es plantava davant del rei i li cantava les quaranta a la cara. I sovint acabava apallissat i a la garjola.

En altres tradicions, s’interpreta aquests mateixos profetes com “lectors del futur”. I d’altres “profetes” d’altres tradicions també són vistos com els que poden veure què passarà -en visions, llegint entranyes d’animals o el pòsit del cafè.

Aquesta darrera accepció fa dies que s’ha instal·lat a casa nostra, en especial als mitjans. En una imitació dolentíssima dels vidents i àugurs, tertulians, periodistes i tota mena d’homs -i prohoms- es dediquen a donar la seva opinió sobre què passarà d’aquí un més, o dos, o tres o sis. A mi m’agrada anomenar-ho “predictisme” -o “profetisme”, però em sembla una manca de respecte cap als profetes de veritat.

Aquesta prèdica és comuna, especialment i carregosa, en temes associats al Procés Unilateral Independentista Català (PUIC). Tots els homs -i prohoms- es dediquen a escriure articles i sortir a mitjans explicant fil per randa allò que passarà. El secret està a dir-ne tantes i tantes, de coses, que els homs l’acaben encertant per un simple fet estadístic. D’aquest, potser únic, encert crec que n’arriben a fer llibres per Sant Jordi i tot.

Tanmateix, el més galdós és que ningú té en compte l’elevada taxa d’error, propera al 100%, i compra a ulls clucs aquell únic encert, talment com si es tractés d’un sorteig de loteria on hom s’ha gastat un milió d’euros, i fa xerinola perquè un dels números acaba igual que el de la grossa.

Malgrat això, seguiran fent-se articles, presentant tertulians i predictistes, escrivint llibres per Sant Jordi; i qui dia passa any empeny, embolica que fa fort i anar fent la videta i venent paper i píxel imprès amb paraules buides de qualsevol contingut coherent.

Fa temps que la profecia va abandonar la faç de la terra. O potser encara en quedi algun, de profeta, amagat i temerós d’acabar apallissat i a la garjola per dir coses inconvenients. Ah, l’ansietat…