Hom neix, creix i comença a pensar en el passat. De forma periòdica em descobreixo pensant-hi. I m’hi jugo un pèsol que tu també. En allò que fèiem. En gent. Companys. Amics. Coneguts. Què faran, ara? On seran? Què fan? Com estan?

El record és un dels tresors més preuats dels humans. L’única cosa que res ni ningú ens pot robar –això és certament peliculero. La más grande deia que ella estimava com l’home estima al seu record. És un tema recurrent, en la música.

Fa poc, ara no em preguntis per què, vaig acabar cantussejant Amaral. I una cosa va portar a l’altra i vaig recordar allò de «son mis amigos». La cançó comença amb una situació actual de la cantant. Segueix cap a fets un xic més cap al passat, i evoluciona cap a records vagues de gent amb qui ha perdut el contacte.

Després vaig pensar en altres cançons semblants. I tot i que em va venir al cap «Els genolls pelats» d’Els Pets, he trobat molt més adient «Passarà el temps». Comença amb la descoberta d’una foto d’un amic de qui ja no se sap res. Evocacions d’amors de joventut, o el mestre d’escola, de qui ja no es recorden ni els noms.

I després em va venir al cap un altre grup que parla gairebé del mateix tema, però en un to completament diferent. The Offspring, a «The kids aren’t all right», relata l’abans i després dels nens veïns d’un barri, que es menjarien el món. L’evolució és terrible –fracàs, suïcidi, trencament…– i es resumeix amb la tornada de la cançó:

Chances thrown
Nothing’s free
Longing for what used to be
Still it’s hard
Hard to see
Fragile lives, shattered dreams

Suposo que en fer-nos grans i enfrontar tot allò que la vida ens va posant al davant, recordem de forma periòdica allò que volíem en un primer moment. I en algun moment ens fem la pregunta «com he arribat aquí?».

La provisionalitat es fa perenne –hola Senyo. El que havia de ser una simple prova esdevé la teva feina durant anys. Unes vacances desemboquen en un canvi de residència a un país diferent.

Els amics amb qui vas créixer prenen camins diferents. Els nous amics que fas de més gran també acaben per distanciar-se.

-Ens hem de veure més!
-Clar que sí!

Mesos després ens descobrim blasmant l’altre per no trucar-nos, mentre nosaltres tampoc hem mogut fitxa, i viceversa. I què et queda? Els records. El temps passat, idealitzat. Que potser era una merda, però a la llum dels fets actuals, doncs potser no ho era tant.

Recordar el passat ens pot aportar informació del que estem fent avui. I això ens ajuda a decidir cap a on volem, o podem, tirar. També hauria d’ajudar a comprendre que hi ha vincles que s’hauran de trencar, per molt mal que faci.

Com diu la primera cançó, on comença i on acabarà, el destí que ens uneix i que ens separarà? Podeu imaginar-vos, com cantaven Simon & Gartfunkel, amb una persona que avui us és propera, passant les hores asseguts en un banc?

Old friends, memory brushes the same years,
Silently sharing the same fears.

La tristor pel passat substituïda per la por al futur. I així, a vegades, ens bloquegem i som incapaços de marxar d’una cosa que va succeir –o que no va succeir– al passat, i ens hi ancorem.

Malgrat que a vegades costi, abraçar la vida amb allò que sigui que ens obsequiï és una idea millor. I brindar per ella a cada ocasió que es pugui, i fer-ho amb aquells i aquelles que la marea ens acosti a la platja de l’illa que és la nostra vida. I avançar.

Foto: Bernard Spragg