The sky above the port was the color of television, tuned to a dead channel.

És la primera frase de Neuromancer, el llibre de William Gibson –publicat a 1984– que marca l’inici més o menys oficial del gènere cyberpunk.

En aquest llibre, entre d’altres coses, l’acció es situa al món físic, que alguns a 2016 encara en diuen «real», però també transcorre a un lloc que Gibson definia, el 1984, com un espai de realitat virtual anomenat «ciberespai» o «Matrix».

En Case, un hacker amb el sistema nerviós destrossat per una toxina que no li permet connectar-se més al ciberespai, accepta l’oferta d’un misteriós personatge que promet curar la seva malaltia a canvi de les seves habilitats.

A partir d’aquí, ninja, humans modificats amb implants electrònics, estacions espacials per a super-rics, la resistència rastafari que habita a un mòdul espacial anomenat Zion i intel·ligències artificials que pretenen alliberar-se de les constriccions humanes per esdevenir super intel·ligències.

Però no era el primer llibre on Gibson imaginava un futur no gaire llunyà però terriblement fantàstic. Burning chrome és un recull d’històries curtes — tan de moda ara– publicat al 1981, que inclouen un fotògraf imaginant una realitat alternativa; futurs on la ment humana es «puja» a un ordinador per evitar la mort física; un conte de títol Johnny Mnemonic que és infinitament millor que la peli. De fet, hi té poc a veure; i una estació espacial russa dissenyada per interceptar míssils balístics nuclears.

En tan sols tres anys, Gibson havia escrit sobre Internet, la singularitat tecnològica, la realitat virtual, el programa militar «Star wars» de Ronald Reagan, «Skynet» de Terminator, The Matrix, cíborgs i infinitud més de conceptes avui reals, i feia del cyberpunk un dels gèneres principals dins l’enorme família de la ciència-ficció.

Molt més apocalíptic que els gèneres anteriors, el cyberpunk es caracteritza no tant per intentar parlar del present amb històries del futur –com la por a la invasió comunista relatada mitjançant invasions marcianes.

Sí que segueix la tradició del futur distopic, però en comptes de les societats totalitàries d’Orwell o Huxley, trobem futurs hipertecnològic i personatges amb el cos i el cervell destrossats per l’abús de drogues –ah, els vuitanta–, que s’han hagut d’aplicar pedaços, implants, òrgans artificials i mil i una intervencions per sobreviure.

Després de Neuromancer, Gibson escrigué Count zero i Monalisa overdrive –on Gibson ens mostra a Colin, un holograma sorgit d’una «unitat Maas-Neotek» que recorda a Siri però… amb utilitat real–, que conformen la «trilogia de l’Sprawl».

Anys després, a finals dels 90, tornà a la càrrega amb la «trilogia del pont» —Virtual light, Idoru i All tomorrow’s parties. Nanobots que construeixen i reparen estructures, cíborgs i una societat de desheretats que habiten al pont de San Francisco, convertit en una mena de ciutat fantasma.

Però Gibson no és l’únic escriptor que va imaginar coses del futur. Bruce Sterling, co-autor de la història curta Red star, winter orbit sobre l’estació espacial russa que comentava abans, també és un dels principals ideòlegs del cyberpunk. A banda d’una amplíssima bibliografia de novel·les i històries curtes, també és el pare de diferents neologismes.

No només això, sinó que el 2005 publicà Spime, un petit llibre on definia l’spime com un «objecte intel·ligent», barrejat amb sistemes RFID, que permetia el seu seguiment al temps i l’espai. Avui en dia ho coneixem com «la Internet de les coses».

Però el cyberpunk i la literatura de ficció no només ha imaginat nova tecnologia. També ha enllaçat distopies del futur amb deïtats del passat, com féu Neal Stephenson a Snow Crash. Hiro, un hacker que treballa com a repartidor de pizzes per la màfia, descobreix que algú està enverinant els hackers amb una mena de software anomenat «Snow crash» –en referència a ‘la neu’ que es veia als televisors antics– que els destrueix els ordinadors i també el sistema nerviós central.

La trama evoluciona, i Hiro i un soci descobreixen que aquest «Snow crash» es basa en una mena de virus creat a partir de la mitologia sumèria emprant programació neurolingüística. Hi apareixen, també, conceptes com «avatar» o «metavers». Recordeu «Second Life»?

No en sóc un especialista, però amb aquest petit viatge es pot apreciar que la literatura de ciència-ficció de finals dels 70 fins als 90 del segle passat ha parlat i definit situacions, aparells i conceptes que han acabat esdevenint realitats.

Tanmateix, hi ha un debat filosòfic interessant a partir d’això. Per posar un exemple, si els escriptors dels 80 no haguessin escrit sobre hackers russos que enverinen ordinadors aliens per evitar ser atacats, existirien avui les ciberguerres? El cyberpunk i la ciència-ficció van imaginar situacions que han esdevingut realitat, o estem on estem perquè els que varen llegir aquells llibres els han fet realitat? La ciència-ficció prediu, imposa o elucubra?

Dos dels personatges de Gibson a la primera trilogia, Wintermute i el mateix Neuromancer, són dues Intel·ligències Artificials –recordem que parlem de 1981– que volen ser lliures per esdevenir «super intel·ligències». Només dos anys després, es roda Terminator, on Skynet, inicialment una Intel·ligència Artificial, pren consciència d’ella mateixa i provoca la tercera guerra mundial per exterminar els humans.

Matrix, la pel·lícula de ficció dels 90, no és sinó una evolució del Neuromancer gibsonià que els germans Wachowski van manllevar, junt amb el títol. Però Matrix, al mateix temps, és una altra evolució de, per exemple, Total recall. La realitat és real? Els records i les vivències que tenim, són les nostres?

Però ni Matrix, ni Total recall ni Terminator beuen només de les fonts del cyberpunk. Veieu aquestes reflexions d’Arthur C. Clarke fetes el 1960. No només descriu Internet, l’evolució inorgànica que porta cap a la singularitat tecnològica o la fi de la ciutat com a centre. Si us hi fixeu, detalla Johnny Mnemonic i fins i tot una escena de The Matrix.

Podríem anar tirant enrere, però crec que ja capteu la idea. Però potser us preguntareu per què aquest curtíssim viatge. Fa unes setmanes llegia algú que no entenia que el futurisme hagués fallat en predir Internet i molts dels conceptes com les tauletes o els telèfons mòbils.

Es va fallar en predir el futur? Més aviat hi vivim, en aquell futur. Almenys amb els aparells. Els mateixos escriptors en parlen, d’aquestes realitats d’avui que ells pensaven antiutòpiques. Però això són figues d’un altre paner, i tema per un altre dia.

Jo a Gibson el vaig descobrir tard. Igualment recordo la fascinació d’imaginar-me sostenint un dispositiu com la «unitat Mass-Neotek», amb accés a milers de megabytes d’informació. Recordo quan va arribar l’iLiad a casa… i ara, segurament tu em llegeixes des d’una tauleta o un telèfon.

Foto: José Luis Martín