Amb un gest de la mà, va disculpar-se amb la persona amb qui havia ensopegat. La culpa no la tenien pas les ulleres. Si no les hagués dut, hauria passat el mateix per què sempre anava distret. Això no va evitar que la dona que havia estat a punt de fer caure li deixés anar un renec i l’envies a la merda.

—Vols fer el favor de mirar per on vas i deixar el porno per casa teva, imbècil?

—Em sap greu —va contestar mentre pujava al vagó—. Li prometo que no ha estat culpa del visor.

El xiulet del tancament de portes i les mateixes barrant el so, van fer que en Miqui no sentís la resta d’insults que la senyora li dedicà des de l’andana. Li agradaria explicar-li que no veu porno; de fet, no mira mai res que el pugui fer oblidar per què porta els ulls tapats. Si perd la concentració, ni que sigui per un simple instant, pot deixar de funcionar el seu sistema de protecció. Les emocions fortes, com l’excitació sexual, l’alegria, la ràbia, el poden fer vulnerable a allò que més pànic li provoca: la Realitat.

A través del visor veu el món tal com qualsevol persona ho faria sense. Cert que la visió perifèrica podria millorar, evitant-li situacions com la viscuda amb la senyora del tren, però més enllà d’un petit desfasament, aquesta irrealitat que el visor li atorga, és la darrera línia de defensa. Veu com el mira la gent; no és normal, de moment si més no, d’anar amb una mena de casc que li tapa la part superior de la cara. Fins que no aconsegueixin una tecnologia de miniaturització prou eficient per fer que amb unes ulleres i uns auriculars n’hi hagi prou, no hi ha més opció que aquesta andròmina sortida d’una pel·lícula retro futurista.

Assegut veu una parella d’adolescents que se’l mira i riu. No creu que siguin conscients que els veu fer-li ganyotes i assenyalar-lo. No li fa res, veure gent feliç li agrada, ni que sigui a costa del seu ridícul. L’alternativa és molt pitjor. Fa un gest amb els dits per fer aparèixer el menú i mira fixament la petita icona de l’app del reproductor de música. Activa la seva darrera llista de reproducció. És molt curta, amb només tres temes: les Gymnopédies d’Erik Satie. Són unes peces relativament curtes, tranquil·les, carregades d’emoció, però sense estridència. No li provoquen sensacions fortes com fa qualsevol altre tipus de música. Li permeten abstreure’s del so ambiental. Tampoc es pot permetre el silenci, sol amb els seus pensaments, totes les veus cridarien obscenitats; empenyent-lo a experimentar amb idees que no vol recordar.

En Miqui veu a la parella aixecar-se corrent: quasi no aconsegueixen baixar del vagó. Ara té un home molt alt, vestit amb uns texans i una samarreta amb una calavera amb una xifra tatuada al front. L’home té la cara marcada, una munió de cicatrius li creua les galtes. No devia tenir molta cura a l’adolescència i, grata que et grataràs, ara lluïa una pell molt semblant a la superfície plena de cràters de la lluna. Les ulleres de sol el fan semblar un extra de pel·lícula d’acció antiga, d’aquelles on el protagonista ha de defensar-se de bandes criminals mentre viatge en metro. Amb un gest, activa la recerca per imatges; la calavera amb el número li fa pensar en quelcom i el dubte el neguiteja, li accelera els pensaments i necessita estar sota control. El cor li fa un bot, tant la calavera com el nombre vuitanta-vuit, són símbols nazis. La cara de l’home també retorna alguns resultats: apareix en pàgines que vigilen moviments d’extrema dreta i en un parell de notícies sobre violència contra immigrants.

La música sembla haver-se aturat, perquè sent les veus alçar-se per sobre de l’àudio dels auriculars. Sent una veu parlant alemany a crits, com si estigués fent un discurs. Sent els insults que els seus excompanys d’escola li van cridar tants cops per culpa de la seva manca d’habilitats socials «maricón, raret, xupa polles, quatre ulls». Sent els riures de la parella d’adolescents que acaba de baixar del tren. Sent la veu de la seva mare dient-li que no aconseguirà mai res a la vida. Sent…

Apuja el volum i amb un gest, aparta el missatge que li indica que potser ha apujat el volum per damunt del recomanable. El nazi el mira, les lents negres clavats a la part del seu visor on anirien els seus ulls. Comencen a aparèixer centpeus i escarabats des de darrere les ulleres i, en Miqui, nota com la pell se li refreda per culpa de la suor que els seus porus vomiten. L’app que controla el seu ritme cardíac des del rellotge llença un missatge que salta en mig del seu camp de visió informant-lo que el seu cor batega a massa velocitat. Petits cucs comencen a treure el cap des de les cicatrius de la cara marcada de l’home. En Miqui s’aixeca d’un bot i, espantat, veu al nazi aixecar-se amb ell.

Les veus li descriuen en tota mena de detalls, quin soroll faria el globus ocular de l’home que té al davant si aconseguís trencar la lent i enfonsar-li els vidres amb un bon cop de puny. Veu la boca del nazi moure’s i sap que li està parlant, però hi ha massa soroll dins seu. La multitud que li aconsella com posar els dits correctament per què el cop sec a la tràquea de l’home sigui el més eficaç possible, tapa qualsevol intent de comunicació externa. La mà de l’home s’apropa cap a la seva cara i, en Miqui es veu obligat a marxar enrere, ensopegant i caient assegut allà d’on acabava d’aixecar-se. No té on fugir i sap que és el que volen fer-li.

S’aferra al visor.

Però l’home és molt fort i li pren.

En Miqui es tapa els ulls amb les mans, però la foscor de dins seu és plena dels monstres i les bèsties amb les veus que el torturen.

Obre els ulls.

Els insectes i cucs estan devorant la cara de l’home.

Hi ha una dona embarassada al seient del davant, mans que semblen urpes li deformen la panxa, com si una bandada de dimonis estigués provant d’estripar-la i sortir de dins.

Un nen clava un ganivet a la cuixa del seu avi i va arrencant trossets de carn per ficar-se’ls a la boca.

Un noi jove amb el cap rapat es grata el braç, aixecant-se la pell; de sota escapen mosques grosses i verdes que van volant fins a entrar pels narius i orelles d’altres passatgers.

Una senyora gran es va mossegant els llavis i escopint una sang negra que dissol la pintura d’allà on cau.

Una nena arrenca…

Un home trenca…

Una dona… Un nadó… Una noia…

En Miqui només veu monstres.