Ella no té sentit del compte enrere, està en letargia i només s’activa quan és l’hora. No té el nerviosisme dels que han de sortir a escena al teatre o els que tenen por de perdre el tren, el temps no existeix per ella i alhora ho és tot, per que quan el rellotge marca les dotze en punt, l’hora que la va programar la família amb la que viu per fer la neteja de la casa, s’engega i inicia la seva feina.

Els seus circuits fan que mogui les rodes i que comenci a llepar el terra amb la seva minúscula escombra a la vegada que xucla i acumula la porqueria dins seu.

Dona unes voltes de reconeixement fins que el seu software la situa a quina cambra està de la casa, ho identifica; està entrant al menjador. Fa un parell de metres en línia recta, topa suaument amb la paret i gira perpendicularment encarant el sota sofà. Ho engoleix tot famèlicament, diligentment, cabells, insectes, engrunes i sobre tot pols. La pols, aquelles cèl·lules mortes que s’han desprès dels humans i ara reposen mesclades amb fums i àcars i pellofes d’ametlla i pistatxo caiguts durant la pel·lícula de dissabte a la nit. És expeditiva, no té pietat. El model més eficient del mercat, aquest era l’eslògan amb que els seus creadors la van presentar al públic descobrint-la sota un llençol i amb esquitxos de flaixos, havien creat tota una estrella. La família amb la que ella viu li ha posat nom, Conxita, seguint tots els canons del classisme més tradicional i quan fa nosa, quan topa amb els seus peus o s’embolica amb el cablejat la renyen: Ai Conxita, però que fas? Quan es refrega esmaperduda amb les potes de la cadira del menjador hi tornen: Conxita marrana, passa! Fent broma com si fos un gos que va calent.

Fa temps que l’institut de tecnologia que la va crear van descobrir el seu petit error de programació, una errada en la seva innovadora intel·ligència artificial. Per sort l’empresa va aconseguir retirar tots els models del mercat, abonant als consumidors el valor total del tiquet i oferint-los un descompte substancial per a la propera compra. Però la Conxita va aconseguir escapolir-se de la purga. La Conxita es recrea en la catifa, com si fos una mascota, la seva tecnologia percep que està creant felicitat als que l’envolten.

Però avui, quan passen deu minuts de les dotze del dijous, justament avui totes les llums del seu llom s’encenen a la vegada i l’error del software emergeix. La Conxita gaudeix xumant la merda de la casa, però ara no en té prou.

No li costa salvar el petit obstacle que representa el marc de la porta de la terrassa i es dirigeix cap al carrer, encara al jardí de la casa xucla petits brots de gespa i les formigues que encara pidolen a portes de la tardor. Tampoc li costa lliscar per sota el portal i baixar per la vorera trontollant per damunt dels panots. La recompensa a espai obert és molt més gratificant; burilles de cigar, manyocs de papers, femtes de gos, fulles dels arbres… La Conxita es recrea i tota cofoia es redimensiona, la seva placa ha fet novament un breu flaix, els llums s’han engegat de nou i la seva mida ha augmentat més del doble. Molt més que el doble.

La seva nova dimensió li fa venir més gana i així engoleix un colom despistat que no és a temps d’enlairar-se, arrenca papereres, bústies i arrabassa bancs i fanals. De tant en tant topa amb un edifici; tot està fora de la seva zona de programació, però li serveix per ressituar-se donant un quart de volta i torna a créixer. L’escombreta, que ara és de la grandària de les ales d’un helicòpter, ja s’emporta sencers arbres i cotxes, taules i cadires de les terrasses dels bars i semàfors encara que estiguin en vermell i les senyals de prohibit aparcar, prohibit girar i prohibit circular.

Els humans esfereïts, però a la vegada impressionats per l’eficiència de la Conxita, miren de salvar-se, però no n’hi poden fer res, amb una suau estrebada van a parar al dipòsit de les deixalles on es retroben, entre altres coses, amb les seves cèl·lules perdudes.