Sincronia

La sensació era ben estranya. El cap et deia que el teu cos s’estava movent però, en realitat, estaves immòbil mentre el temps canviava al teu voltant. El viatger va aparèixer, a un pam del terra, en un racó del magatzem; va caure sense fer-se cap mal. Estava completament sol, tal com indicaven els informes històrics. L’edifici seria enderrocat unes setmanes més tard per construir la nova seu de l’Institut, l’original londinenca, a pocs metres de la casa on va néixer el fundador del mateix, Marcus Čapek. L’any 2091, aquest racó on ara s’estava, seria el lloc on instal·larien les càpsules de viatges temporals.

Les proves que havia superat per ser un dels primers crononautes havien estat molt dures. Els viatges en el temps eren molt perillosos per la possibilitat de crear paradoxes que podien destruir el propi temps i, amb ell, l’existència. Els havien ensinistrat, alliçonat, advertit i inculcat que mai de la vida havien de canviar res perquè les possibles repercussions podien alterar el futur fins a fer desaparèixer la línia temporal de la qual venien, evitant d’aquesta manera el seu viatge i creant una de les paradoxes que podien posar en perill l’existència. El viatger encara recordava com el seu company, en Rudolf Fenz, havia estat a punt de ser expulsat del programa per fer broma sobre buscar la seva àvia. Res, absolutament res, excusava arriscar-se a canviar el futur.

L’objectiu de la missió era clar. Sortir del magatzem abandonat, caminar una hora en qualsevol direcció, observar i tornar al magatzem. Llavors, anar al racó on la càpsula temporal seria construïda en un futur i activar el dispositiu de retorn per aparèixer, exactament, en el mateix moment que havia sortit. Alguna cosa a veure amb els taquions, feia que el consum energètic fos instantani. Així que la sortida i l’arribada eren simultànies en el temps i l’únic que es perdia era l’energia necessària per al salt. Per tal d’aprofitar la reacció nuclear, es programaven cinc salts consecutius, un cada dos segons i a vint anys de distància. El meu company Rudolf aniria a 1990, jo l’any 2010, l’Alba Benaura al 2030, l’Eloi Morlock al 2050 i la Nàdia Okorafor al 2070.

Una de les particularitats de la màquina dissenyada a l’Institut Čapek de Cronoestudis era el fet que no importava quant temps estiguessis en el destí, arribaves simultàniament al present en el mateix instant que sorties. L’aparell de retorn anava dissimulat en una moneda de l’època però d’un material més fràgil que es podia trencar fent força amb les mans. Fer-ho alliberava un impuls de taquions que, en retornar al seu moment natural, el futur, indicava a la màquina que era moment de tancar el cercle i fer tornar al crononauta a la base. Aquesta particularitat permetria al viatger tirar endavant amb el seu projecte secret.

El plà no era especialment complicat. Res ho és si saps d’antuvi, quan i com passaran les coses que necessites que passin, en ordre d’assolir el teu objectiu. El primer era aconseguir diners suficients per mantenir-se les setmanes següents. Lloc per dormir no necessitava perquè sabia amb tota certesa que el magatzem estaria tancat i buit fins que comencés l’enderroc. Va sortir de l’edifici i va caminar un parell de quilòmetres fins a allunyar-se prou de la seva base d’operacions.

En una cantonada va trobar-hi un indigent. Havia llegit molt sobre l’època en què es trobava; sabia que la pobresa encara era greu problema i que trobar gent demanant diners per menjar o drogar-se era ben senzill. Va esperar que no passés ningú i va córrer cap a l’home assegut a terra. Sense aturar-se, li va arrabassar el got amb monedes que tenia a la mà i va escapar abans que no tingués temps de reaccionar. Quan va saber-se segur, va buidar el got i va comptar els diners: sis lliures i cinquanta-set penics. En tenia prou per a la primera part del pla.

Va entrar en una casa d’apostes i va apostar les sis lliures a què en Fuzzy Paws, un llebrer que no havia guanyat cap carrera en tot l’any, quedaria primer en la cursa de les quatre al Romford Stadium. Les apostes estaven quaranta a u, així que va guanyar prop de dues-centes cinquanta lliures. Va fer un parell d’apostes més en aquella sucursal i va marxar amb prop de tres mil lliures. Va anar a tres cases d’apostes més, d’empreses diferents i va seguir guanyant, provant de passar el més desapercebut possible. Va tornar a la base amb provisions per dues setmanes i prop de deu mil lliures.

L’endemà va anar a un quiosc i va omplir una butlleta dels Euromilions per l’endemà, divendres. Va marcar els números que havia memoritzat en el seu present amb molt de compte. Aquella nit li va costar dormir. No parava de despertar-se, angoixat, pensant que havia oblidat els números de l’aposta guanyadora. L’endemà va quedar-se al magatzem, caminant amb passes llargues i neguitoses fins que va ser l’hora del sorteig. Va sintonitzar l’emissió amb el navegador del telèfon que havia comprat i va sospirar tranquil, quan els seus números anaven sortint impresos a la pantalla. Acabava de guanyar, cent tretze milions de lliures esterlines. Ara calia cobrar el premi.

Necessitava una documentació real per aconseguir recollir els diners així que, en el transcurs de les seves investigacions, havia trobat la manera d’aconseguir-la. En aquells instants, en un pis al centre de la ciutat, el cos d’un treballador del Mi6 es descomponia sense que ningú ho sabés. Tenia tot el cap de setmana per entrar al pis, fer-se amb la documentació, iniciar els tràmits per cobrar i retornar els papers. El viatger sabia que la policia acabaria trobant el cos el dilluns. No li va costar gens de trobar la casa, ni obrir la porta; l’assassí havia tingut la delicadesa de no tancar amb clau. La pudor de cadàver en descomposició era horrible, però havia vingut preparat. Va posar-se una màscara que li cobria tota la cara i va entrar al pis.

Sobre la taula del menjador, al costat de la bossa amb el cos cosit a punyalades de l’espia, hi havia un telèfon, un ordinador portàtil, diverses targetes SIM i el passaport i carnet de conduir del mort. Els va prendre, junt amb l’ordinador i va sortir, vigilant de no ser vist. Un cop al magatzem va trucar al banc suís que havia triat perquè encara existia a la seva època i va demanar de parlar amb algú per obrir un compte. Quan va informar la telefonista del banc Lombard Odier & Co que volia ingressar els cent tretze milions del premi, aquesta el va passar immediatament amb un supervisor.

Va ser més senzill que guanyar la loteria. L’amable agent bancari va estar d’acord a obrir el compte sense haver d’estar-hi present. Només va fer falta que li enviés una fotografia del passaport del difunt. Li van garantir que ells mateixos farien totes les gestions des de la sucursal del banc a la city i que ell podria mantenir l’anonimat. Un cop li van confirmar que els diners estaven al seu compte, va indicar que l’endemà trucaria de nou per fer unes operacions i va penjar. Va tornar al pis de l’espia, va deixar la documentació a lloc i va sortir. L’endemà va explicar que volia obrir un nou compte, anònim, per transferir els diners. El banquer va indicar-li que si no hi havia cap mena d’identificació, els diners podien perdre’s si el codi d’accés es perdia o l’amo del compte moria. Finalment, va aconseguir exactament allò que volia. Ara tocava esperar.

El primer pla que havia pensat arribava fins aquí i prou. Però després havia vist les implicacions. No podia ser que, després de viatjar en el temps, de cop i volta, apareguessin milions de lliures en el seu compte. I de què servien els calerons si no els podia gastar. Així que va decidir donar-li un parell de voltes més. Necessitava quelcom físic, els diners ja feia dècades que eren zeros i uns en servidors dels bancs, quelcom que es pogués tocar i vendre. Per sort, dins la finestra de temps que s’havia marcat hi havia un esdeveniment que l’ajudaria.

A la casa subhastes Christie’s de Nova York estaven a punt de posar a disposició de qui tingués prou diners, un Picasso. Curiosament, ell tenia prou diners. Va passar les dues setmanes fins a la subhasta, tancat al magatzem, sortint només per comprar menjar i beure. Va llegir sobre el cadàver de l’agent del Mi6 trobat mig podrit en un pis del centre però ni un mot sobre loteries guanyades post-mortem. El govern ho taparia tot, no podien revelar que un espia havia guanyat desenes de milions després de ser apunyalat repetides vegades.

Va deixar la subhasta en mans dels seus agents del banc. Els va dir quina peça volia i que la puja podia ser tan alta com calgués. Sabia per les seves investigacions, que el quadre s’havia acabat venent per poc més de setanta milions a un client anònim. Ara seria ell aquell client anònim. Va escoltar la subhasta a través del telèfon sense mans que el seu testaferro feia servir per pujar. Quan la dona de Christie’s va picar amb el seu martellet i va declarar-lo el guanyador, el viatger no va poder evitar deixar un petit crit d’emoció. Havia aconseguit el quadre de l’any 1932, Nu au plateau de sculpteur, un dels pocs nus que l’artista havia fet mai.

Ara tocava aconseguir que el quadre l’esperés amagat setanta anys per poder trobar-lo accidentalment i, incidentalment, fer-se ric. La seva darrera comunicació amb la gent del banc, va ser per fer-los enviar el quadre a la seu central de Suïssa i deixar-lo a disposició de qui fos que proporcionés el número de compte i el codi d’identificació. La resta dels diners els podien invertir com volguessin, sempre que hi hagués prou per mantenir el quadre amagat fins que algú, passés el temps que passés, el reclamés.

Va treure la SIM del telèfon i va trencar-la en trossos minúsculs. Va treure el disc dur del portàtil i va destrossar-lo. Va recollir totes les coses que havia acumulat durant les setmanes que havia passat amagat al magatzem i, junt amb les restes dels aparells electrònics, va ficar-les en una bossa d’esports. Aquella matinada va anar fins al riu i, després d’acabar d’omplir amb pedres la bossa, va llençar-la. Va quedar-se mirant fins que les bombolles van desaparèixer. L’endemà, de bon matí, va ficar les dues-centes lliures i escaig que li quedaven en un sobre que va improvisar amb un tros de diari i va tornar a la cantonada on havia robat les monedes de l’indigent. El va trobar adormit i, amb compte de no despertar-lo, va ficar-li el paquet amb els diners a la butxaca de la jaqueta. Va tornar al magatzem, va treure la moneda falsa i, trencant-la per alliberar els taquions, va tornar al seu present.

No havia recordat que el terra estava més baix en el passat i va ensopegar en reaparèixer. Va caure fora de la càpsula enduent-se amb ell a la doctora Haldeman que l’observava. Estava provant d’incorporar-se quan una alarma va començar a sonar estrepitosament. L’Alba va sortir de l’habitacle del costat dient que no havia viatjat al passat. Mentre tothom cridava i l’alarma seguia fent soroll, els segons passaven i l’Eloi i la Nàdia, van sortir de les seves càpsules indicant que tampoc havien aconseguit anar al seu destí temporal. La doctora va mirar-se’l i el viatger va saber que alguna cosa havia anat malament. Va aixecar-se i va sortir corrents. No volia quedar-se allà i esperar que reaccionessin però a la porta va ensopegar de nou, aquest cop amb el doctor Wells que li va caure al damunt. La doctora Haldeman havia tingut temps de pensar i va dir-li al seu col·lega que no el deixés marxar. El soroll havia alertat al personal de seguretat que seguint instruccions de la doctora, el va emmanillar i el van portar a una cambra buida.

Va esperar hores a què algú vingués a interrogar-lo o, almenys, a insultar-lo i cridar-li. Finalment qui va aparèixer va ser el mateix director del programa de Crononautes, el doctor Marcus Čapek III, nét del fundador i màxim especialista en el camp de les investigacions temporals. El va informar que sabien gairebé tot el que havia fet l’any 2010. Que atès que el bloqueig s’havia iniciat després de la seva tornada, havien investigat i havien trobat milers de proves que indicaven que havia estat molt més de les dues hores que eren l’objectiu de la prova. Va activar el reproductor i imatges del viatger van anar apareixent a la superfície de la taula.

La càmera de seguretat d’un caixer automàtic que estava a la cantonada del magatzem l’havia captat cada dia un parell de cops. Tenien la gravació de seguretat de les cases d’apostes i, fins i tot, la del quiosc on havia omplert la butlleta de loteria. Va mostrar-li les captures de pantalla del llistat de posicionament del telèfon a la torre de comunicació més propera a la que havia estat la seva base. Tenien les empremtes dactilars, que la policia havia trobat al pis de l’espia mort però que no apareixien en cap base de dades d’aquella dècada. Amb el nom del mort, van aconseguir esbrinar que havia operat amb el Banc Lombard Odier & Co de Suïssa que, molt fidels als seus clients, s’havien negat a donar cap informació sobre els diners.

Va començar a confessar però el doctor Čapek el va fer callar. Amb un gest, va apagar el reproductor i la taula va tornar a tenir l’aspecte de la fusta envernissada. El doctor li va demanar si recordava quan els ensinistraven; quants cops havien parlat de les paradoxes i del perill que suposaven. La veu del doctor anava tremolant més i més a mesura que parlava. Li va explicar que amb allò que havia fet havia canviat el present de l’any 2091. Va dir-li que si hagués decidit quedar-se l’any 2010, cabia la possibilitat que res no hauria canviat. «Un pallús milionari prenent margaritas a Tailàndia no hauria fet molta diferència» li va dir. Però en tornar, els esdeveniments que havia posat en marxa havien creat un bucle entre el passat i el seu present, bloquejant tots els viatges a moments anteriors a la seva arribada per tal de protegir la realitat que havia creat per ell mateix el 2010 i tancant l’accés a tot el temps entre el 2010 i el 2091 per no crear una paradoxa encara més gran que pogués destruir el contínuum del temps mateix.

Bàsicament, havia aconseguit des-inventar la màquina del temps. Va provar de disculpar-se però a mesura que l’enormitat del seu desastre anava fent forat a la seva ment, va adonar-se que res del que digués tindria prou pes. Quan va aixecar els ulls per provar d’explicar-se davant del doctor Čapek va veure com aquest s’havia aixecat i brandava la cadira on havia estat assegut instants abans. El cop va incrustar la cara del viatger al material de microleds de la taula de reproducció.