Deixa anar un «ple» prepotent al noi que bagueja al costat del sortidor. Espera a caixa badant entre els dònuts i xiclets, paga amb la VISA i puja al cotxe. Tanca la porta ni massa fort ni massa fluix.
Les dones l’encerclen i l’ensumen, el fiten de dalt a baix, descaradament. Nota com alguna li frega l’esquena, els grupets l’assenyalen i riuen. Ara li demanen un selfie, una li posa el vi a la copa fins a vessar, de fons sona la Rafaela Carrà i la Maria Jesús amb el baile de los pajaritos de fons.
El tren endega famèlic de paisatge, de pals de telèfon, d’horitzons sense fi, sotraguegen les espatlles, el ritme fidel el vol arrossegar de nou cap al son, però gira torbat el cap; el seu acompanyant l’observa: Jo de tu giraria cua.
Sempre ha sigut tan idiota o sóc jo? O és que la pubertat als 40 és insuportable? Jo enfilo cap a casa i ella puja en un taxi amb la pantalla del mòbil que li enlluerna el somriure estúpid d’adolescent que fa mentre repica amb les ungles esmaltades el cristall.