La Txell somriu nerviosa perquè ho han assajat i confia en ell, tot està passant segons el que han parlat i ho estan fent bé.
La nit ha acabat i surt el sol, el miro detingudament. Va lliscant pel cel cap al centre del dia. Passen les hores.
Quan va sortir del bany amb la cinta adhesiva a les mans, el d’arxiu li va dedicar una aclucada d’ull. Una veu interior li va dir que tan de bo fos per convidar-la a sopar. Però no. Va ser l’inici de l’epidèmia.
I com que l’aventura l’hem triat nosaltres doncs ara ens ho mengem amb patates i hem d’anar triant opcions cada dia i no val arraconar el llibre al fons del prestatge darrere del Mil cretins del Quim Monzó.
La gent protesta i s’enduu les mans al cap. En Tomàs balanceja i es precipita cap el terra. En Maximilian fa el mateix, però en caure, pica amb el cap a la raqueta i queda estabornit.
Grapejo el Twitter escurant el mig mil·límetre que queda del cafè fred. Perfils que m’incomoden…