És una cosa ben actual, i espero que em perdonin els editors, això de parlar sobre la pèrdua de les tradicions. També ho és cercar tres peus al gat i estirar del fil per veure d’on ve certa tradició, quins en són els orígens, què volia dir i en què s’ha transformat.
Però en aquest text d’avui no faré això, que aquí diu que l’actualitat no interessa, sinó del pas següent. De com o per què es perden aquestes tradicions.
Però abans de tot, què és «tradició»? Fins a quantes generacions enrere hem de viatjar, per poder afirmar que tal o qual cosa és Tradició? Després tenim la tradició oral, que en el nostre estimat hemisferi occidental va que cau, com tot.
Entenem per «tradició» allò que es repeteix de forma cíclica? O com diu l’Alcover, la transmissió oral de pares a fills sobre fets històrics, creences, doctrines o els costums que han prevalgut de generació en generació?
Com he dit, de tradició oral, a casa nostra, ben poca. Com a molt, es va aconseguir no perdre la llengua en unes quantes ocasions –com a molt, diu–, però o bé a casa no ho hem acabat de fer bé i alguna cosa m’he perdut, o és que això no es porta aquí.
Sí que podem dir que una tradició és un costum que preval i es manté al llarg del temps. Festes, rituals, històries, llegendes… tot en forma part i ajuda a definir, i mantenir, la identitat pròpia, sigui individual i/o col·lectiva. O per mantenir una vida equilibrada i sana. Però com apuntava a l’inici, fins a on hem de tirar, enrere? D’on venen? Jo, com el bo de Tevye, no ho sé.
Els exemples més tractats poden ser les festes «tradicionals», com el Nadal o la castanyada. Però i les tradicions de l’estiu? Plegar de l’escola, anar a buscar els quaderns de recuperació –en efecte, sóc dels que suspenia un xic–, fer-se en carnet de la piscina municipal i, a mitjans juliol, agafar el tren/cotxe/autobús i marxar al poble amb els avis.
Berenars i àpats a la fresca, que els que tenim una edat recordem amb enyor, i alguns dels que tenen fills intenten passar-los-hi. I no només berenars, sinó sèries de dibuixos animats!! De què, sinó, la tabarra inaguantable de col·leccionables de Heidi, Marco, Candy-Candy i, acabàramos, Verano Azul? No és tradició, és nostàlgia d’un passat que no tornarà.
Però m’he desviat del tema. Tornem a la tradició. Què entenem per «tradicional»? I el «tradicionalisme»? Alguns d’aquests tradicionalistes, més que mantenir una identitat sembla que vulguin tornar a aquell passat que, lentament, s’oblida.
Per què s’oblida –heus ací el tema que volia tractar, mare meva la dispersió– aquest ‘passat tradicional’? La modernitat –i també la modernor– en són causa activa.
Per exemple, al vessant privat, la tradició preciosament bruta i incòmoda –i atufada– d’encendre la llar de foc s’acaba quan, un any, es decideix que s’està fins al cap de munt de netejar cendra i/o s’opta per instal·lar un sistema de calefacció amb radiadors molt més eficient, barata i, agafeu-me, respectuosa amb el medi ambient.
En la part pública, el Halloween pren força de fa anys, en especial en els menuts, en ser, com ja s’ha dit, una cosa més festiva i divertida que no pas torrar castanyes i menjar panellets. Si a sobre ja no hi ha l’al·licient d’encendre la llar de foc, doncs tal.
I com també s’ha dit, d’aquí a pocs anys, quan els que avui es disfressen per sortir al carrer a demanar caramels creixin, recordaran que ells ho van fer durant tota la seva infància. Serà llavors una «tradició» tan antiga com les nostres? Què és el que atorga el vistiplau de «tradició»? És un temps determinat? És una massa crítica?
Però torno a despistar-me. El que vull dir tota l’estona és que costa anys construir una tradició. Anys i esforç col·lectiu. I per «esforç» em refereixo al fet que hom ha de fer certes coses durant certes èpoques o durant tot l’any.
Com diu aquell, de «tradició» a «traïció» hi va només una lletra. Però no hi ha èpica. Ni lírica. Per a què una tradició es perdi només cal que algú deixi de fer allò que fa un parell de dies, per mandra o per cansament. A partir del tercer o quart cop, hom ja comença a preguntar-se per què feia allò que feia, si tenia sentit i si val la pena mantenir una cosa que, pel fet de repetir-la justament pel fet que s’ha de repetir, ha perdut el seu sentit original i ja no té contingut.