Cada dia la mateixa història. Milers de burros, entre els quals m’incloc jo mateix, provant d’entrar a la capital amb el cotxe. Pocs marxen i sembla que tota la resta prova d’entrar a la ciutat. Una cua llarga i exasperant de vehicles fent fum i soroll. Més de quaranta minuts atrapat entre una sortida i la següent, sense moure’ns gens ni mica. No veig com serà possible d’arribar en el proper quart d’hora a la fàbrica.
Ja fa tres hores que no ens movem. La temperatura ha baixat una mica des que la major part de conductors ha aturat el motor. Vaig avançant feina amb el portàtil, l’he connectat a internet amb les dades del mòbil i vaig contestant correus electrònics mentre no reiniciem la marxa. A la ràdio diuen que avui el trànsit està fatal a totes parts i que les cues són quilomètriques. Bé, ja ho diu la dita: Mal de molts…
Tinc gana. M’he menjat el dinar i la poma que tenia per mitja tarda. L’aigua fa estona que se m’ha acabat. S’està fent de nit i encara no hem avançat ni un centímetre. Això comença a semblar un relat de terror absurd; quelcom inventat per l’Stephen King, de l’època que anava passat de voltes de tota la coca que consumia. Ara em vindria de gust una micona vejam si amb l’acceleració neuronal em venia al cap alguna manera de sortir d’aquest parany.
He parlat amb la Raquel. Si ahir a la nit haguéssim quedat per veure’ns, segurament estaríem junts en aquest embolic. O ella s’haguera quedat a dormir a casa meva o jo a la d’ella. Ara podríem estar plegats, donant-nos forces perquè segur que els nostres cotxes estarien aturats a pocs metres de distància.
Aquesta matinada he vist com abaixaven amb unes grues uns lavabos portàtils. Els han deixat arrenglerats al costat dret, a pocs centímetres dels cotxes d’aquella banda. En bona hora. La fortor a pixum i merda començava a fer insuportable obrir la finestreta per fumar. He sortit a la carrera perquè s’han començat a sentir portes de cotxe obrir-se. No han posat paper higiènic i he hagut de tornar a buscar mocadors al cotxe; la cua era llarguíssima quan hi he tornat i, finalment, he decidit rentar-me el cul al cotxe fent contorsionisme.
Sort en tenim del capitalisme. Aquest matí he estat a punt de morir atropellat en meitat d’un embús. Un repartidor de menjar en moto quasi em passa per damunt. Bé, és cert que jo estava mig adormit amb l’esquena recolzada a la porta del maleter i he anat cap al davant sense mirar. El repartidor anava fent ziga-zagues entre els cotxes. He saltat dins del cotxe pel mòbil i he trucat a una pizzeria per demanar una quatre formatges i una aigua gran. Mentre esperava, he recordat que ara es pot comprar de tot per internet i he fet una comanda a una gran superfície amb tot per cobrir les meves necessitats bàsiques: menjar, beure, paper higiènic i tabac.
Gairebé ningú sortia del cotxe més que per fumar, pixar o mirar uns minuts cap endavant i darrere de la cua de cotxes. En les poques paraules que havia creuat amb els meus veïns, m’havia quedat clar que tots esperàvem que la circulació s’alliberés de cop i volta, sense avisar i que si això passava mentre eres fora del teu vehicle, podies perdre la possibilitat de sortir d’allà. Tampoc hi havia gaires ganes de xerrar. Ningú s’explicava perquè érem encara allà. Ningú sabia quan podríem marxar.
La primera mort va arribar al tercer dia. Vam saber que passava per la veu dels altaveus de l’helicòpter. Ens van informar que hi havia un cadàver en un dels cotxes i que per salut, higiene i la nostra comoditat, passaven a enretirar el vehicle amb el difunt a dins. El mateix helicòpter abaixar un enorme imant que, amb un cop que va ressonar per tota l’autovia, es va enganxar al sostre del cotxe. Des d’uns quinze o setze cotxes més enrere, vaig veure el cotxe sortir volant fora de la carretera.
La Raquel no m’agafa el telèfon. De primeres, un calfred de pànic va trencar-me l’esquena. Des de feia un parell de dies, els helicòpters de recollida de taüts amb rodes, no paraven de sobrevolar-nos. Vaig pensar el pitjor. Aprofitant que estava assegut damunt del sostre del cotxe, carregant el portàtil i el mòbil amb el recaptador solar que m’havia comprat online feia unes hores, vaig entrar al seu Facebook; havia canviat el seu estat de «En una relació» a «És complicat». Ho vaig entendre perfectament. Hi havia gent fent sexe i canviant de cotxe a totes hores del dia. I la Raquel i jo, tampoc estàvem tan enamorats.
Des d’ahir, cap repartidor ha passat a prop del meu cotxe. He provat de fer comandes a internet i no hi ha manera. És com si, d’una punyetera vegada, haguessin decidit deixar-nos aquí per podrir-nos. Suposo que quan abans morim, abans podran començar a alliberar la carretera.
No hi ha internet. No hi ha senyal telefònica.
Ja no queda gaire perquè tot acabi. Després de quinze dies aturats, queda clar que el govern ens considera prescindibles. Centenars de càmeres de televisió han aparegut a les parets superiors de la carretera. Xiuxiuegem entre nosaltres, inventant raons per les quals són necessàries tantes càmeres. Entre les teories que més acceptació tenen, la més votada és que ens estan gravant en una mena de reality show que la gent que no es troba atrapada en alguna carretera, pot veure còmodament des de casa seva. Segur que fins i tot hi ha gent fent porres sobre qui morirà abans.
Hi ha força morts, la deshidratació ha fet molt de mal. Així que quan els helicòpters tornen, a la fi, deixant caure capses sobre els cotxes, pensem que potser ens envien menjar i aigua. En obrir-les, veiem pistoles i machetes. Sembla que el públic vol emocions més fortes. La veritat és que jo mateix començava a estar força avorrit.