Diu la llegenda que el 12 de juliol de 1873 el Castillo de Galeras va saludar la sortida del sol enarborant una bandera otomana. El capità de voluntaris, Juan José Martínez, va enviar una secció comandada pel caporal de carters Sáez a reforçar el castell mentre esperaven el relleu del regiment África, que n’havia de prendre possessió i iniciar formalment la revolta cantonalista.

Al no tenir cap bandera vermella, que era la triada pels cantonalistes per identificar-se, va agafar del semàfor la que li va semblar més aproximada pensant que l’ensenya turca de lluny semblaria l’ensenya cantonalista. També diu la llegenda més llegendària que un milicià va tenyir de roig amb la seva sang les parts blanques de la bandera; si més no això recull Puig y Alfonso a la seva hagiografia sobre el Cantón Murciano parlant d’hidalga sangre espanyola.


Foto del gravat de la hissada de la bandera a La ilustración ibérica (1898), tret de la Viquipèdia

De fet la revolta s’organitza des de Madrid, on la Junta de Salud Pública, presidida per Roque Barcia, ordena bastir des de baix la República Federal (després faria i diria altres coses, però quan les revolucions se t’escapen de les mans passen coses que no sempre encaixen amb els alts ideals que mouen les accions primeres), i a Cartagena l’estudiant de medicina Manuel Cárceles va pressionar per fer immediatament la revolta que s’esperava a tota la costa mediterrània espanyola.

A Barcelona, entre la carlinada i la recent proclamació fracassada de l’Estat català, que diuen que va avortar don Estanislao Figueras amb algunes dificultats, no estaven per proclamar el cantó català que pretenien declarar uns quants diputats catalans i balears. Però sí que hi ha revoltes al País Valencià (a Alcoi, el 9 de juliol una vaga anarquista hi proclama un cantó) i Andalusia (singularment a Sevilla, el 30 de juny es proclama la república social a l’ajuntament).

L’única revolta cantonal que té èxit (si de sis mesos en podem dir èxit) és la cartagenera gràcies al fet que les tropes, especialment la marina, que estaven destinades allà s’hi sumen, a les ordres d’Antonete Gálvez (o Antoñete, Puig y Alfonso l’anomena indistintament de les dues formes) i el general Juan Contreras. Van ser derrotats finalment pel general Pavía (el que no va entrar a cavall al Congreso), que va decidir que això que hasta la Virgen del Carmen/se ha vuelto republicana era passar-se una mica massa.

Però mai oblidarem que després de proclamar la Junta de Salud Pública de Cartagena la proclama diu:

“proclamando la ilegislabilidad de todos los derechos inherentes a la personalidad humana”

No sabem què vol dir però fa maco.