El nano em diu que no aconsegueix descalçar el cadàver. Que està massa glaçat i les botes són molt rígides. Li passo una palanca de metall que he pres d’un dels canon abandonats que hi ha prop del camp de batalla.
—Fum-li unes hòsties amb això. Veuràs com s’estova —Assenyalo els peus del soldat mort—. Has d’aconseguir trencar ben petits els ossos del turmell. Així et serà prou flexible per doblegar-lo.
El noi aixeca la barra però no el deixo donar el cop.
—Què fot gamarús? Fot-li un pedaç de roba o malmetràs el cuir de les botes.
El nano mira al seu voltant i, finalment, pren la casaca del mort. Amb les dues mans dona una estrebada seca i arrenca els faldons. Plega la roba un parell de cops i la posa sobre el turmell. Pren la barra i, abans de picar, em mira aixecant un cella. Li somric i amb un gest del cap, li dono la meva aprovació.
El soroll dels ossos en trencar-se espetega amb prou força com per espantar uns quants corbs que s’alimentaven prop nostre. Li faig un gest amb la mà perquè hi torni. Després del tercer cop, veig que els ulls del meu fill s’obren com si volguessin escapar-se de la seva cara i sento un gruny que li surt per la boca, directament des del ventre. Aixeca la barra, amb fúria, per damunt del seu cap i la descarrega amb totes les seves forces. No s’atura i segueix donant cops i més cops. El deixo fer, de tant en tant va bé deixar-se anar una mica i perdre el control. Millor amb els morts que amb els vius. La palanca li rellisca per la sang que li brolla dels palmells i es clava al terra endurit pel fred. El noi respira molt ràpid i les llàgrimes que li cauen, no passen de la minsa barba que prova de fer créixer, on es converteixen en gebre.
El cadàver que m’estic treballant jo, té l’uniforme força net; no deu fer molt de temps que l’han enviat al front. El tall i el teixit de la casaca són de molt bona qualitat. Fa tota la pinta que som davant d’un oficial no gaire gallard que, deixant de banda els emblemes de comandament, provava de fer-se passar per tropa. No li ha servit de gaire. Però aquests petimetres acostumen a dur mocadors. El glaç fa un soroll cruixent quan separo la casaca de la camisa i, com esperava, trobo un mocador blanc i relativament net. L’estripo per fer dues tires llargues i m’acosto al meu fill. Ja ha recuperat la respiració. Li prenc una mà i li obro els dits. En cauen escates de sang que s’ha congelat. L’escalfor de les ferides s’escapa en forma de vapor. Li embolico amb la tela, tapant els talls. Repeteixo el procés amb l’altra mà mentre el meu fill prova de dir-me quelcom amb la veu tan fluixa que no l’entenc.
—Parla més fort, collons, que ja sóc vell i sordejo.
Em diu que li sap greu haver fet malbé la bota. La miro i veig que el drap que havia posat per protegir la pell ha desaparegut i que del forat que els cops han fet al cuir, en sobresurten estelles d’os i trossos de carn.
—Per això pateixes, capsigrany? —Faig un gest abastant la pila de soldats morts que ens envolta—. Serà per peus per despullar.
Li assenyalo la palanca i li dic que en busqui un amb els peus més grossos, que necessito calçat nou. Torno a fixar l’atenció en el cadàver del jovencell del qui he obtingut el mocador. Una persona amb prou diners per vestir bé en mig d’una guerra segur que té unes bones dents. Provo d’obrir-li la boca i em trobo que el malparit té les mandíbules tan serrades que no tinc més remei que rebentar-li el maxil·lar a cops de tenalla. Quan tinc la dentadura a la vista, veig que el molt desgraciat deu haver-se passat tota la vida nodrint-se a base de caramel, pastissos i almívar de llet. Té les dents ennegrides i li’n manquen un bon grapat. Afortunadament, havia començat a provar de recuperar el somriure i li puc arrencar amb les tenalles i sense gaire esforç: un queixal d’or i dues dents que, l’experiència em diu, són d’ivori. El mort a qui el nano a destrossat la cama té la boca oberta, com si estigués cridant.
—No serà per les carícies de mon fill que tens la boca així, oi?
Aquest soldat té una bona pila de dents i queixals en molt bon estat. Li vaig arrencant les peces una a una. El millor de treballar amb morts és que no brolla gens de sang encara que els destrossis les genives i si, a més a més, estan congelats pots arrencar la dent sencera; arrel i tot. M’aixeco per anar cap al següent soldat mort quan veig la meva dona fent-me senyals amb la mà. Em poso les tenalles al cinturó i tanco la bosseta de cuir on recullo les dents mentre camino esquivant els cossos inerts.
—Què passa llum de la meva vida?
Em mira aixecant les celles però no pot dissimular el somriure que se li comença a dibuixar. Em diu que comença a fer massa fred per la nena mentre toca el caparró del bebè que duu entortolligat en un mocador enorme al voltant del pit. La meva petitona xucla enfurismada del mugró que tants cops he mamat jo. Miro el cel i me n’adono que, realment, s’ha fet força més tard del que pensava. El sol comença a estar baix i trigarem ben bé una hora a arribar fins el nostre campament. És una llàstima perquè veig a d’altres com nosaltres que segueixen treballant: escurant el camp de batalla de qualsevol cosa que es pugui vendre o aprofitar.
—Com t’ha anat? —Ara sóc jo qui acarona el cap de la nena mentre parlo— Has tingut un bon dia?
Em llença el moneder i el dringar m’informa del dia esplèndid que ha tingut. Molts soldats són pobres a matar, però qui més qui menys guarda una moneda o un anell. M’amago la bossa dins el sarró que duc ben enganxat al cos. Miro al meu voltant fins a trobar el nano i deixo anar un xiulet. S’aixeca d’un bot i em demana que vull amb un gest del cap. Li faig el senyal de recollir i m’aixeca dos dits, deu estar traient una darrera bota. Sé que ens discutirem perquè ell voldrà quedar-se a seguir feinejant, però de nit els nostres col·legues menys escrupolosos sovint no distingeixen entre els vius i els morts a l’hora de rapinyar.
—És una fotuda llàstima, reina dels meus desitjos —exclamo mirant la meva dona—. Que aquest bé de deu de mercaderies es quedi en mans de gent menys digna que naltros.
M’indica que no s’hi estaran molt més que nosaltres. Que els llops i d’altres fures seguiran la nostra feina mentre descansem.
—I demà serà un nou dia i uns quilometres més enllà ja es deu preparar una nova batalla —Exclamo mentre veiem al nano tornar cap a nosaltres amb el sac ple de botes.