Waffenbrüder

S’estaven dempeus a la porteria de casa d’ella. El fum de la cigarreta pujava fent espirals que dibuixaven caminois efímers a la llum dels fanals. Va oferir fumar a la dona i a la seva filla però ambdues van negar amb el cap.

—Qui ens ho havia de dir que ens trobaríem després de tants anys, oi senyora Weissmann?

La dona gran va provar de tancar una mica el xal de llana que duia sobre les espatlles. L’aire fred que baixava pel carrer se li ficava sota les faldilles. Va fer que sí amb el cap mentre provava d’amagar la seva incomoditat.

—Sí Klaus —va contestar. El meu home va explicar-me abans de morir que havies estat destinat a l’estranger.

—Sí. Però les coses s’estan posant massa interessants aquí a casa per continuar perdent el temps fora.

La jove va mirar les escales en sentir un soroll de metall contra metall.

Séfer Torà rescatat d’una foguera de la Nit dels vidres trencats, ara en custòdia d’una comunitat jueva portuguesa.

—No pateixis, Elsa, els meus nois saben que fan i en un tres i no res acabaran–. En Klaus va fer una xumada de la cigarreta i va deixar sortir el fum pels narius abans de continuar. –Hi parlo sovint, d’en Ludwig, amb els camarades. Ens trobem a casa de cadascun de nosaltres un cop al mes i expliquem les històries de quan érem companys a la companyia de fusellers. Molts de nosaltres no podríem ser-hi en aquestes trobades si no fos pel valor del seu fill.

—En Ludwig era molt valent —va contestar la sra. Weissmann—. Tant com el seu pare.

—Una llàstima la mort del vell Adolf. El seu fill mai ens va explicar perquè li deien Adolf si el seu nom real era Raphael.

—Quan va arribar de Polònia amb els seus pares, el meu marit va decidir prendre un nom més típic de la terra que el va acollir. Com a mostra de respecte.

—Molt honorable. Una llàstima la seva malaltia.

Van estar una estona en silenci, suportant la fresca mentre en Klaus encenia una cigarreta amb la burilla de l’anterior.

—Suposo que li van explicar els detalls de la mort del seu fill, no?

La dona va fer que no amb el cap mentre parlava.

—Vam rebre una carta indicant que la medalla que ens enviaven era degut a les accions del nostre fill en el front, sense explicar res més. Poc després la guerra acabava i ja no vam saber amb qui parlar.

—Impossible. Aquests buròcrates de l’exèrcit —En Klaus va mirar cap al fanal, com buscant inspiració—. Estàvem desesperats. Els caps de l’exèrcit havien decidit fer l’aposta final provant de trencar la resistència dels exercits anglès i francès abans que rebessin l’ajut dels refotuts —va aixecar les mans demanant disculpes—… perdoni l’exabrupte, senyora. Com li deia, abans que els maleïts americans arribessin, frescos i carregats de subministraments per ajudar-los. L’exercit ens havia dividit en quatre, amb soldats arribats, esgotats i gairebé sense municions del front rus i a la nostra companyia li va tocar l’enfrontament més dur de tots: la missió que es va anomenar Michael.

Va llençar el que li quedava de cigarreta als badocs del carrer on es va quedar brillant, com un carbó reben la bufada del vent.

—No teníem gaires esperances, tot i saber que estàvem en mans d’un heroi del front oriental com en von Hutier. Però l’amor per la nostra pàtria ens atorgava forces per intentar aquest darrer esforç. Disposats a donar la vida vam entrar al camp de batalla. Va ser un dels pitjors moments de les nostres vides. Potser érem joves i no havíem tingut temps de patir gaire els cops que la vida ens destinava. Ens havien integrat en una unitat especial: els Sturmmann. Nostra era la tasca d’infiltrar-nos amb el màxim de munició possible i fer tant de mal com poguéssim aguantant el terreny fins a l’arribada de la resta del regiment. Però era una tasca impossible, el terreny era ple de perills i els enemics semblaven no acabar-se mai. Disparàvem i disparàvem però sempre hi havia un anglès més a qui foradar el cap.

En Klaus va mirar cap al pis superior on la brillantor de la llum ballava embogida a través de la finestra.

—En Ludwig ja va demostrar ser el millor de tots en el camí. Carregava els seus materials i el fusell d’un parell de companys que amb prou feines podien caminar. Sempre estava animat i ens obligava a cantar amb ell per recuperar l’esperit —va tombar-se cap a la noia. A les nits, ens explicava com li agradava a la seva petita Elsa ballar i cantar amb el seu germà. Si no m’està mal dir-ho, de les tres germanes tu eres la seva preferida.

La noia va apartar els ulls per amagar les llàgrimes que brillaven sota el fanal. La seva mare va apropar-la encara més, abraçant-la contra el seu costat.

—L’Elsa era una nena quan en Ludwig va marxar cap al front.

—Jo tenia una germana que ara tindria la mateixa edat que tu. Va morir amb vint-i-dos anys, dies abans de casar-se. Va caure d’una barca mentre passejava amb el seu promès —En Klaus va sospirar—. Deixi’m que segueixi explicant la història d’en Ludwig. Els primers dies al front van ser relativament normals per estar en guerra.

Provar de matar l’enemic sense que aquest et mati, ja s’imaginen. No se’ns donava malament, en matàvem i feríem molts més nosaltres a ells que a l’inrevés. Però no ens arribaven reforços i material amb prou urgència i, a poc a poc, resistíem més que atacàvem. Els anglesos s’estaven tornant més atrevits dia a dia i nosaltres no podíem fer res més que economitzar les bales. Llavors la nostra unitat va quedar-se aïllada.

En un atac inesperat, van envoltar-nos i uns vint de nosaltres vam quedar separats de la resta del destacament. Vam aconseguir passar desapercebuts mentre entre els arbres vèiem els enemics passant en silenci buscant-nos. Va ser llavors que en Ludwig va demostrar de quina pasta estava fet.

Va prendre el seu fusell i va anar recollint les bombes de mà de tots. Jo el volia acompanyar però va posar-me una mà a cada espatlla i, mirant-me als ulls, va demanar-me que vigilés als nostres waffenbrüder (germans d’armes) que ell s’encarregaria de distreure als inselaffen (Micos de l’illa, anglesos).

Amb una darrera tustada a l’esquena, va prendre les armes i va sortir perseguint-los. Uns minuts després vam començar a sentir les explosions i no vam poder evitar sentir-nos avergonyits d’haver-lo deixat anar sol, vam sortir a la carrera perseguint el so de les granades.

Les llàgrimes li queien sense que en Klaus fes res per evitar-les, ni amagar-les.

—Vam arribar que encara se sentien els crits dels ferits. En Ludwig s’estava defensant de l’atac de dos soldats amb l’esquena repenjada en un arbre i un braç penjant, destrossat, fent servir la baioneta per mantenir-los allunyats. Vaig aturar-me i vaig plantar un tret al cap del primer dels soldats mentre la resta de companys queien sobre l’altre esquarterant-lo amb les seves pròpies mans. En Ludwig va deixar-se caure, a poc a poc, fins a quedar assegut a terra. Va morir amb un somriure als llavis amb més de vint soldats enemics morts als seus peus. El soroll de la batalla va atreure la resta del nostre destacament que va trobar-nos a tots portant a les espatlles el cadàver del soldat més valent amb qui mai he compartit uniforme.

Mare i filla ploraven abraçades, sense poder aturar-se, sota la mirada entendrida d’en Klaus que s’eixugava els ulls. Els tres es van dur un ensurt quan la finestra va esclatar i va caure una petita calaixera que va trencar-se deixant al descobert un parell de llibres i una Torà que va anar desenrotllant-se carrer avall. La cara d’en Klaus va envermellir de ràbia i va entrar a l’edifici cridant. La mare i la germana d’en Ludwig van apartar-se de la porta. Ja no ploraven.

—Què collons feu? —van sentir cridar a en Klaus— Us he dit que anéssiu amb compte que aquí hi vivia la mare d’un heroi de la Gran Guerra.

—Heroi? —va dir la veu d’algú jove, encara no un home—Uns jueus de merda hi viuen aquí. Hem trobat llibres prohibits.

—Una cosa no treu l’altra. Feu el favor de només desfer-vos de qualsevol escombraria jueva que trobeu. La resta dels mobles els vull retornats als seus llocs.

—Però…

—Però què? T’estic donant una ordre, tros de merda seca.

En Klaus va aparèixer a la porteria. Va sospirar i va treure el paquet de tabac. En va tornar a oferir a les dones de la família Weissmann que van tornar a fer que no amb el cap.

—Bé —va dir en to de veu amistós. –Ara, Senyora Weissmann, m’agradaria que em digués de qui són els materials subversius que hem trobat a casa seva. Si em diu el nom del rabí a qui pertanyen, farem una excepció. Després de tot, és vostè la mare d’un heroi de la nostra gran pàtria.