“But i ´m a creep
I ´m a weirdo
what the hell am i doing here?
i don´t belong here”
“Però jo soc repugnant
Soc una cosa estranya
Que dimonis faig jo aquí
Jo no soc d’aquí”
A casa de la família Simon no hi entraven diaris. Ni diaris, ni revistes. Ni de notícies generals ni locals ni esportius ni econòmics ni revistes de viatges de col·leccionisme del cor o sobre la moda. Quan es fregava el terra en David i família havien d’anar fent saltirons pels marges del passadís i menjador per no deixar petjada. Això d’ençà 1987 fins avui, que el pare ha entrat triomfant a casa portant tot de diaris.
Aquell any un dia de tardor el pare bramava al menjador mentre esquinçava diaris. En David tenia vuit anys i li va xocar molt; el pare que no perdia mai els estreps va arribar aquell vespre a casa molt esverat. Recordava com la mare mirava de tranquil·litzar-lo però ell no volia escoltar res, només etzibava cops amb els punys damunt de la taula que feia que els bocins de periòdic voleiessin per petits espasmes. Va dir que mai més a la vida destinaria ni un dolar a tota la colla de voltors i llepaculs, va parlar de corrupció i de periodistes venuts, de xusma. Va dir unes quantes paraules més malsonants fins que la mare li va posar la mà damunt de la boca, li va fer un petó als llavis i li va xiuxiuejar un si us plau, després ell en silenci va seguir estripant els diaris fins a deixar-los fets miques. Des d’aleshores la premsa havia estat prohibida a casa.
Avui sembla que se’n vulgui empatxar; com a mínim en porta quatre. De moment no n’ha obert cap, els ha deixat damunt la taula meticulosament doblegats i alineats per la meitat com si fossin relíquies, ha anat a buscar les ulleres i s’ha fet un cafè abans de seure. En David arracona la tassa de cereals a un costat i repenjant la barbeta damunt dels braços esguarda com el pare va desplegant els diaris i se’ls posa a llegir.
– Pare… –diu al cap d’uns minuts.
– Què vols David? – diu sortint de la immersió a que el sotmeten les lletres- acaba’t els cereals que ja son tous.
– Oi que vas dir que no compraries més diaris fa temps?
– Carai David, tens molta memòria, sí, sí que ho vaig dir.
– I per què n’has comprat avui?
– Doncs perquè a la fi s’ha publicat una notícia que esperava fa molt temps; Han posat algú a la garjola, a una mala persona.
– I per què et vas enfadar amb els diaris?
– Perquè feien joc brut. Tothom li reia les gràcies als lladres, als corruptes i al mal. A un mafiós concretament. Ara està en desús aquesta paraula, mafiós, n’hi ha d’altres; criminal, delinqüent… però aleshores els mafiosos tenien una àuria mística. En aquell temps aquesta gentola ho embrutia tot, tothom hi sucava pa, comissions, favors… I els diaris ho aprofitaven per vendre més. Publicaven el que la gent demanava, humanitzaven el personatge. No dic que ara no passi eh fill, però aleshores era escandalós, ningú se’n amagava…
– Vols dir que el mafiós era amic dels periodistes?
– Sí, més o menys ho podríem dir així.
– I ara ja no ho són d’amics?
– Bé, suposo que ara ja no està tan ben vist, la bèstia ha deixat de ser tant important. S’ha fet justícia. I ara les rates abandonen el vaixell abans no s’enfonsi del tot.-El pare refà el periòdic que s’havia començat a destarotar- Per això he comprat els diaris per que ara sembla que comencen a explicar el que va passar de veritat.
– I no es faran amics d’altres dolents?
– No crec que s’hi puguin estar. Tan de bo hi haguessin periodistes que expliquessin la veritat, que no es deixessin manipular ni deixessin que els diguessin el que han d’escriure, em sembla però que això és un xic difícil, vendre diaris és el més important.
En David estira el coll i llegeix del reves el titular del USA Today “El mafiós John Gotti és enviat a la presó per un tribunal de Nova York” i en lletra més petita “La pena és de cadena perpetua.” I encara amb lletra més petita “Nit de disturbis a Queen’s per part de grups violents per demanar la llibertat immediata de Gotti.”
– Què va fer aquest home pare?
– Que no va fer voldràs dir. Llegeix-ho als diaris. –li diu el pare amb un somriure i allargant-li dos exemplars.
En David s’està una bona estona amb els diaris estesos al damunt de les tovalles. Mai ha parat atenció a tot el que podien arribar a explicar aquella pila de papers escrits. A banda de les noticies dels titulars que parlaven del mafiós Gotti, en David troba tot un món nou entre aquelles pàgines aspres i grises.
Llegeix articles sobre guerres i conflictes, noms de països que mai havia sentit anomenar i que amb l’ajuda de la il·lustració situa en el món, sobre política, notícies sobre esports, música, crítiques de teatre, de restaurants, reportatges sobre animals i sobre viatges exòtics, passatemps, prediccions meteorològiques, horòscops… Però el que més li agrada son els escrits que parlen amb pèls i senyals de successos, que mostren la realitat a tothom, com expliquen les històries. S’imagina un periodista equipat amb una gavardina grisa i amb una càmera de fotografiar al coll amagat traient el cap darrera una paret, mentre escolta d’esquitllada com algú confessa un crim. Fa un bot quan la botzina del bus escolar el desvetlla i surt esperitat emportant-se el primer diari que arreplega.
Tot el dia a l’institut en David rumia perquè de sobte té tan clar què vol ser de gran. Se sent incòmode portant la contrària al pare, però per altra banda li encanta la idea de poder escriure més enllà dels quatre contes que acumula en llibretes d’espiral. El fet de poder explicar notícies, revelar misteris, preparar articles, relatar una vivència, explicar una veritat als quatre vents. Ho té clar, estudiarà per ser periodista.
Al vespre escolta com el pare truca a algú i el felicita per la notícia de la sentència, el pare esta tancant el tema que el va portar tant de corcoll i va fer que en David s’enfilés al terrat quan tenia vuit anys, potser en el seu primer intent inconscient de ser periodista.
L’endemà dissabte, com és costum, pare i fill enfilen cap als camps de futbol d’entrenament farcits de nanos amb mitges llargues, genolls pelats i mocs arronsats dins el nas. Després d’una colla d’exercicis d’escalfament i passis, toca entrenar els xuts, mentre el pare concentrat mira de parar els continuats i enèrgics cacaus d’en David, aquest se’l va mirant entre confús i nerviós, cal dir-ho. Ara, no, al següent tir.
– Demà juguem al nostre camp. –Fa en David recollint la pilota, la boca és un trau sec i aspre, on no n’aconsegueix treure cap més mot.
– Contra els Commack Hurricanes, ho teniu fet. Estàs en bon moment punyetero. Recorda que has de mantenir la visió de la jugada, repartir joc als extrems.
El pare s’allunya novament d’ell, ara és el torn de l’última tongada de penals, el pare fa el paper de porter afusellat a gols.
– Pare, et recordes aquell cop quan tenia vuit anys quan vaig pujar a la teulada? – diu en David quan ja ha fet les dues passes enrere per agafar embranzida.
– No, a la teulada, tu? Amb el teu vertigen? Ara no ho recordo –Menteix el pare.
– Vaig pujar a la teulada per espiar-vos a tu i al Roland, aleshores anaves a casa seva cada vespre, tenia alguna cosa a veure amb el Gotti del diari que em vas explicar? – En David dona una puntada letal a la pilota que entra dins la porteria fregant l’escaire.
– Bon xut! Així que no era per veure les estrelles que vas fer aquella bogeria? Sí fill, era pel Gotti, aquell fill de mala mare va amenaçar de mort al nostre veí per que havia vist com apallissaven a un home. No volien que declarés. – El pare recull la pilota i la torna a atansar al David- els diaris el pintaven com un heroi, un defensor de causes perdudes, el Robin Hood del segle XX. El mateix Gotti que ahir finalment empresonaven.
– A mi m’hagués agradat explicar la veritat, jo ho hagués fet. Hagués estat valent, oi?
Silenci per resposta. En David no sap com treure’s el pes que té a la boca de l’estómac. Tot sembla passar a càmera lenta malgrat el cor li va a mil, planta la pilota a terra, s’atura i abans de llançar-la novament des del punt de penal alça el cap i diu;
– Ja sé que estudiaré pare. Voldré ser periodista. – La pilota fa exactament la mateixa paràbola que l’anterior tir però incomprensiblement topa amb l’escaire i surt refusat cap al córner del camp.
El pare no diu res. Ni tan sols fa el gest per aturar la pilota, que encara s’allunya lliscant com de puntetes per damunt de la gespa fins que perd completament la inèrcia i s’atura uns vint metres més avall. Recull la pilota, es treu els guants i diu secament que és hora d’anar cap a casa a dinar. En David sap que comença un camí de desacords absolutament inevitable pels dos. El pare malhumorat i impotent se’n adona que en David inicia una travessa en solitari cap a la independència personal, triant la professió per ell més odiada; el periodisme.