“Whatever makes you happy
Whatever you want
You’re so fuckin’ special
I wish i was special…
But i’m a creep
Qualsevol cosa que et faci feliç
Qualsevol cosa que desitgis
Ets tan especial desitjaria ser especial
però jo soc repugnant”
Fa tres setmanes que els dissabtes la cosa va així; el pare afirma que té feina a segar la gespa, o que li fa mal la cuixa o seu davant el sofà i es fa l’adormit, i aleshores en David surt de casa estant-se d’espetegar fort la porta i va sol cap al camp. A mesura que passen els caps de setmana s’ha anat confirmant que la rutina d’entrenaments, pare-fill ja s’ha acabat. En David no sap si sentir-se alleugerit o angoixat.
Repassa mentalment la planificació dels exercicis del preparador físic; primer s’ha de córrer amb ganes, esbufegant; tres voltes al camp a la màxima intensitat i després una trotant per baixar pulsacions, amb el cronòmetre cobdiciós que ara no sosté el seu pare donant voltes. Després flexions i abdominals, tornar a córrer contra els segons, després els xuts des del punt de penal; però en David seu al terra sense ganes de fer res, fa un vent agradable que fa vinclar lleument la gespa i li remou el serrell. Potser el millor és que deixi el futbol.
Han passat cinc setmanes i pare i fill estan esperant una rectificació mútua, la mare els coneix prou i ha decidit no intervenir, això és cosa vostra, cap dels dos baixarà del burro, prou que ho sé, els testos s’assemblen massa a les olles.
A les set setmanes la mare mentre eixuguen junts els plats del sopar li va enraonant; els pares, ja ho saps que portem estalviant fa anys per tal de que puguis anar a la universitat que tu vulguis. Del que triïs has de mirar de ser el millor, treballar en coses que tinguin bones sortides laborals, que estiguin ben remunerades fill, que no hagis de fer com el teu pare, treballant fins les quinientes per quatre duros. El teu pare això de ser periodista pensa que és un ofici en que es cobra poc, es maten a treballar per res, està saturat de nois que tots volen fer el mateix, és una feina mal vista per la societat, mira el pare, no els pot veure. Si és que no està enfadat amb tu, és que no ho entén ja t’ho dic jo. Saps que sempre se’ls ha mirat de través als periodistes. Mireu de parlar, de seure, pensa-ho David, n’estàs segur? Un cop tries la carrera, si després t’ho repenses serà tard. Has parlat amb gent que ho hagi estudiat? Ara li comentaré quan arribi, està dolgut, t’estima molt el pare, vol el millor per a tu. Ai, sou tan tossuts els dos! Aquest vespre us asseieu i en parleu, no podeu estar així.
Quan surten a sopar per l’aniversari de noces no en parlen d’altra cosa; Ja m’explicaràs que li ha agafat amb això d’estudiar per ser periodista, no s’agafa per enlloc, se li donen bé les matemàtiques, la física, podria ser enginyer, o decantar-se per les lletres i fer-se un advocat de profit. Si se’l rifaran totes les universitats! Jo crec que no en té ni idea de què va aquest ofici, que no, que no, que ha vist quatre revistes i dos telenotícies i ha quedat embadalit. I em dol, si estimada, em dol per tot el que aquesta colla li van fer al Ronald, mig enfotent-se d’ell quan estava perseguit per la punyetera màfia i pel fill de puta del Gotti, i amb aquest que? Doncs li reien totes les gràcies. El tractaven com un semideu, pel que tu vulguis; per por per suborns, per vendre més… Tu creus que el nostre fill ha d’estar amb aquesta mena de gent?
Han passat dos mesos i en David ha forçat la conversa sense masses pretensions; Doncs jo ja he pres una decisió, és la meva vida, representa, no? Doncs això. Què no trec bones notes? Què he fet bretolades, o us he fallat mai? Doncs què és? Què és? És que no ho entenc, què no és la meva decisió? No és just que ara us enfadeu amb mi. He triat estudiar, no estic mandrejant, vull provar aquests estudis i si m’equivoco doncs és la meva tria, el meu error. És això fer-se adult no? Quan prenc decisions em quedo sol? On son les vostres promeses de llibertat? Se’m fa molt gros, incomprensible com la màfia pot arribar a marcar-me el seu destí. La màfia, què collons és la màfia mare? Com pot el que hagin fet aquests paios en el passat determinin el meus estudis?
Malgrat la família de la Carla és benestant, ho havia de ser necessàriament per anar a aquella universitat i poder pagar el curs, la Carla té assignada una paga setmanal per fer front a les despeses de ferrocarrils, menjar i capítol de varis que s’havien negociat en una tensa reunió amb els seus progenitors, després d’uns estira i arronsa amb regust agre. En aquest moment mentre els seus ulls recorren incrèdulament els preus de la carta de la pizzeria, on pocs plats baixen de les mil pessetes, la Carla veu el pressupost setmanal esfumar-se. Fa un ràpid càlcul mental, si demana una amanida, una pizza i una coca cola, el pressupost se’n va prop a les dues mil.
Després d’un plat amb tres fulles d’enciam i dos tomàquets cirerol, i una pizza quatre formatges amb gust de mantega, desestima les postres i el cafè –A vegades no puc dormir a la nit encara dels efectes de la cafeïna del migdia!– el cambrer els porta el compte, que la Laura divideix entre les dues; un plat de pasta, una amanida, dues pizzes, tres coca coles, un brownie i un tallat.
– Tres mil dues-centes cinquanta amb propina inclosa. –Diu la Laura amb un somriure als llavis.
– Tot estava deliciós, tens molt bon gust Laura! – I mentre va posant bitllets i monedes al pot que arrecera la nota, aprofita per comentar- He vist que has fet un resum de la classe de la darrera hora, te’n puc demanar una fotocòpia?
– I tant! També tinc uns apunts d’altres anys que et poden interessar, però deixa-m’ho passar tot a net primer – La Laura escura les darreres engrunes del pastís que hi ha al plat amb la punta del dit, mentre gaudeix com la tela d’aranya comença a enganxar la primera presa.
La Carla aquella mateixa setmana aconsegueix després d’un parell de berenars que la Laura li passi uns esquemes increïbles sobre Economia de l’Empresa i Matemàtica Financera. Dues noies de Ripoll que seuen a la filera de darrera i que han estirat el nas tant com han pogut, en supliquen una còpia i aviat per tota la classe ronden resums copiats de quasi totes les assignatures. La generositat de la Laura corre com la pólvora entre els companys. Gairebé hi ha aplaudiments quan apareix al cap d’una setmana amb fotocòpies per tothom de les classes de la darrera setmana.
La Laura segueix en el seu paper; elogia el perfum de la noia rossa del jersei de coll rodó, simula entusiasme amb la dissertació apassionada sobre una exposició privada de cotxes descapotables que fa el noi del cabell rinxolat, escolta estoicament el resum de les tres pel·lícules de la saga de Star Wars que li fan un parell de friquis de la primera filera i així una llarga llista de passions, dèries, fòbies i necessitats que ella s’encarrega d’emplenar i satisfer o privar maquiavèl·licament, que sistemàticament concedeix, creant addicció, ara apareixen unes entrades per una estrena al cinema, ara un exemplar d’un llibre descatalogat, ara un mocador de caixmir…
Fins que arriba el dia en que s’intercanvia a mitja prova d’analisi d’estats comptables l’examen el full de respostes amb l’Eric, el noi que en una confidència la Carla li ha dit que li agrada molt i molt, per que en pugui copiar part del control.