És un artifici mil cops emprat en pel·lícules, llibres, sèries. Aquell que diu que quan passa quelcom definitori per la teva vida, tot sembla aturar-se en el temps fins que t’adones que en realitat, tot transcorre a una velocitat impossiblement petita. Ho consideres un recurs narratiu fins que et passa a tu.

La pilota va aparèixer a la part més externa del meu camp de visió, per la banda dreta. No hi va haver cap soroll, cap efecte de so que m’indiqués que el tempo s’alentia, simplement va passar. Només s’apreciava mitja pilota, menys de mitja pilota. Tanmateix, amb el poc focus i la minsa quantitat de superfície que veia, vaig entendre que era una bola de bàsquet, d’aquelles taronges de tota la vida. Si hagués d’apostar diria que podia endevinar la lletra K, fent que la marca possiblement fos Kipsta, la marca blanca del Decathlon. La saviesa urbana deia que en una carretera, tota pilota és perseguida per un nen. Se li obrien dues opcions… de fet tres, no quatre:

1) Podia accelerar per passar abans no sortís el nen, cosa que no garantia que no el toqués si ho feia.

2) Podia desviar-se cap a l’esquerra, provant d’allunyar-se del possible nen, però propiciant les condicions per xocar amb un dels cotxes que venien de cara.

3) Podia frenar de cop, evitant d’inici atropellar el nen, però possiblement provocant que el cotxe del darrere li donés un bon cop.

4) Podia no fer res. Fer veure que no havia vist la pilota i esperar esdeveniments. Si finalment apareixia un nen, encara tindria temps de fer alguna cosa. Probablement. Segur que sí.

Uns instants després, o ben bé mitja hora de temps subjectiu, vaig observar que, efectivament, la pilota era del Decathlon. El primer bot havia posat la marca en una posició perfecta per ser llegida. Igual que el peu calçat amb unes esportives que encara no podia apreciar, però que tenien el disseny típic de les sabatilles de la mateixa botiga. Ara ja era un fet ben clar que rere la pilota hi venia un infant. Les opcions encara eren les mateixes i la mateixa opció em va semblar la correcta: no fer res i esperar esdeveniments. No és culpa meva si algú no ha educat prou bé la seva canalla per saber que no es creua sense mirar. Jo vaig a la velocitat que toca, potser un parell de quilòmetres hora per sobre dels trenta, pel meu carril i tinc el semàfor en verd. Estic convençut que el nen s’aturarà en veure que passen cotxes o jo aconseguiré esquivar-lo. Sobretot si el temps continua alentit permetent-me pensar el meu següent moviment.

Pilota Kipsta, sabatilles de running Kalenji i si la vista no m’enganyava, uns pantalons de xandall Domyos. Aquest nen és un puto anunci del Decathlon. Ara ja tinc ganes que aparegui sencer per poder comprovar si també porta la dessuadora i la samarreta a conjunt amb la resta. Igual no és un nen, és un maniquí de la botiga que s’ha animat a fer un vol. Segurament costarà més el vidre del far frontal que es pot trencar si xoquem que tot el vestuari del nano; pilota inclosa.

El temps sembla entrar en un nou nivell d’alentiment, ara estem quasi aturats. Em dona temps d’apreciar la cara del nen. Té la pell fosca, no sé si prou per incloure’l en alguna ètnia minoritària i no fa cara de ser gaire espavilat. Continua perseguint la pilota tot i haver de sortir de la zona segura. Ha triat un lloc entre dos cotxes, just després dels contenidors de reciclatge, perfecte per donar excusa al jutge per declarar-me innocent si li passo per damunt. —No l’he vist, ha sortit del no-res— i m’haurà de creure. Serà la meva paraula contra la seva. Bé, la seva serà si pot parlar, és clar.

Al final sí que sembla que hi ha efectes de so. Se sent un brunzit greu, molt greu que quasi no puc percebre, però que se’m clava al crani. El nen sembla esborronar-se, la pilota desapareix i penso que m’agradaria que el temps retornés al seu ritme normal, perquè ara mateix em sento fatal. És com si hagués d’esternudar, però no pogués, d’aquella manera que quan passa necessites mirar una llum brillant perquè et vingui. Tanmateix, ara estic atrapat en aquest instant infinit i només tinc l’ofec i l’anticipació. Frenaria, només que amb el temps quasi aturat, no puc fer res més que suportar la situació.

La pilota és el primer que toco. Les sines sembla que em vulguin explotar dins la cara i els ulls no poden enfocar bé. Les vibracions del contacte amb la pilota ressonen dins del vehicle. Suposo que a la velocitat temporal adequada, em seria impossible notar-les, però amb les dècimes de segon convertides en minuts, en hores, cada petit detall es magnifica de manera proporcional. La vista se m’aclareix prou per veure la pilota marxar cap endavant, impulsada pel xoc. Puc veure cada porus, cada línia de la superfície de la goma que la conforma. Ara em passa pel cap que no està bé el que faig. Hauria de frenar…

El temps torna de cop al seu ritme normal. El nen s’atura de cop i veig la mà de qui suposo és el seu pare engrapant-li la dessuadora que evidentment és de la mateixa marca que el pantaló. La meva ment no està preparada per tanta informació de cop i volta i em quedo desorientat. És llavors que el cotxe del darrere em dona un cop i surto disparat cap endavant.

El temps torna a aturar-se. Veig la cara enfadada del pare per sobre de la cara de tòtil del nen. Veig la pilota rebotar cap a la cruïlla on un altre cotxe està a punt de tocar-la. Veig el parabrisa acostar-se i recordo que no m’he cordat el cinturó. La merda aquesta del temps infinit em dona prou espai mental per pensar que està passant i que passarà, però no em deixa actuar més enllà de petits canvis. El primer que es trenca és el vidre en quan el meu front impacta. Se’m buida un ull i l’altre rep estelles de vidre que em fan veure múltiples arcs de sant Martí. El nas queda estripat i penjant d’un fil quan les esquerdes del vidre gairebé me l’amputen. Els llavis s’obren i noto un parell de dents escapar-se de la meva boca. El meu cos rebota contra el volant i les destrosses es multipliquen quan torno cap al seient.

Mentre el temps va recuperant la seva velocitat habitual, l’espai sembla fer-se cada cop més petit. Per l’ull que encara mig funciona, veig una negror tancar-se sobre meu i encara tinc uns segons per pensar que…