Qui em llegeixi al blog, o em segueixi a Twitter, sabrà que fa temps que m’interessen els escriptors de principis del segle XX, i en especial aquells que ens expliquen què passava. Durant anys vaig despisar el costumisme –permeteu-me l’atreviment, però si als principals diaris nacionals fan servir, i malament, topar as in limitar, jo els despisaré, as in despise–. De fet, al costumisme encara li tinc una mica d’urticària, suposo que per culpa de la dèria pels dietaris, i dels lectors adjectivistes de Josep Pla.
Però els articles que avui en diríem d’opinió no són, precisament, articles de costums. Sí que ho són els que va escriure Mariano José de Larra. No coneixia a Larra, en el sentit que encara no n’havia llegit res. I potser per això, i per estar acostumat als embats unamunians —què, del que llegeixo, és el que més s’hi acostava—, d’un inici em van semblar un xic fluixos. En avançar la lectura vaig anar descobrint una altra forma de mordacitat, amb focs artificials i tronades com Vuelva usted mañana, En este país…, o Don Timoteo o el literato, que van gairebé encadenats a l’edició que tinc a casa.
El títol de l’article Vuelva usted mañana, publicat el gener de 1833, ha sobreviscut fins al dia d’avui, i fins i tot podríem dir que forma part del llibre no escrit d’aforismes espanyols. Després llegeixes En este país, que és una mateixa visió de l’anterior, un xic contradictori (però no… però sí). Després ens trobem a Timoteo, la figura arquetípica del literat espanyol, que Miguel de Unamuno tornarà a retratar el 1912 a Literatura y literatos, recollit al llibre d’assaigs Contra esto y aquello.
Avui, Don Timoteo encara corre –més aviat camina, però poquet– per despatxos, oficines, redaccions i facultats de lletres. Larra va descriure, fa gairebé dos-cents anys, un arquetip que junt amb Edip, Mides o Jupiter, perviu i ens ajuda a comprendre el món. Don Timoteo el literato, l’acadèmic que ha publicat ben poques coses que no siguin papers acadèmics, i que ho fa en llenguatge xifrat per tal que ens costi saber què vol dir –i sovint per amagar-nos que no diu res–.
Don Timoteo ens demostra que, després de dos-cents anys, hi ha coses que no canvien per molta ànsia regeneradora. Demostra que a Espanya potser hi ha un cert gust per la naftalina, que conviu amb el mateix gust per menysprear-la i queixar-se’n. Larra escrivia en una època fundacional, la de l’Espanya novament independent després de la guerra napoleònica —i vivint gairebé en directe la desintegració de l’imperi napoleònic—. Unamuno i la Generación del 98 tornen a viure en un nou moment fundacional, com és la desfeta imperial espanyola.
Avui, el 2022, tornem a viure un període fundacional, amb una nova guerra a Europa, trenta-tres anys després de l’ensorrament de l’imperi soviètic. Llegir articles d’opinió i de costums —i de crònica parlamentària, com els de Josep Pla, o els articles crítics de Joan Maragall,que són una delícia…— de fa cent, i gairebé dos-cents anys, ens obre una finestra enorme i lluminosa a les rimes de la història. Depèn de nosaltres si l’obrim per mirar-hi, i aprendre’n; o no, i arriscar-nos a què, de nou, ens atropelli el tren de l’autoritarisme sanguinari.
