Surt de la dutxa i mentre s’eixuga les aixelles mira el seu reflex al mirall. No hi veu res perquè el vidre està completament entelat. Passa la mà i arrossega part del vapor acumulat per obrir una escletxa. Té els ulls enfonsats i bosses negres a sota. Ha dormit més de nou hores aquella nit. Tanmateix, se sent com si no hagués descansat gens. No creu tenir motius per tenir mala consciència, però potser és això el que li provoca els malsons que no el deixen gaudir del fet de dormir. I fer-ho acompanyat d’algú que el menysprea tampoc deu ajudar. No sap a què és degut, però està convençut que la seva estimada ha deixat d’estimar-lo. Per què? Ell no ha canviat en res significatiu des que es van casar.
Esmorza dempeus, menjant-se la torrada sola. A la nevera no hi ha ni mantega, ni melmelada i li fa una mandra enorme tallar-se una mica de llonganissa. Tampoc no en té de llonganissa, així que no hauria pogut fer res millor per esmorzar. La mandra poc que li permet escalfar-se llet per posar-hi el cafè soluble i no suporta els grumolls que li queden en fer-lo en fred. Decideix baixar al bar de la cantonada a prendre’l allà.
El Paco va obrir el bar fa prop de quaranta anys, quan van acomiadar-lo de la fàbrica de cotxes on treballava. Va haver de treballar de valent, moltes hores al dia per tirar-lo endavant. Tot i això, sempre havia estat una mica estirat, com si aixecar la persiana a quarts de set i abaixar-la passades les onze de la nit fos el què un empresari estava obligat a fer. No parlava ni una engruna de català i tenia uns punts de vista sobre la immigració una mica escorats cap a la dreta. El va sorprendre quan va anunciar que li venia el bar a uns xinos. Es va sorprendre encara més quan va veure el Paco enfadar-se quan li va assenyalar que després de tants anys queixant-se que els xinesos s’estaven quedant tots els bars, ara fos ell qui els venia el seu. No va trepitjar el bar fins que no va veure els nous amos. El canvi havia estat mínim, feien els mateixos entrepans, les mateixes tapes i el cafè era igual de mediocre que sempre.
El cotxe no es va encendre. El parell de cops que va tombar la clau per posar-lo en marxa, el motor va fer un soroll com si s’escurés la gola plena de mocs. Es devia haver deixat la ràdio i les llums posades tota la nit. No era el primer cop que li passava i, desgraciadament, no esperava que fos el darrer. Mentre anava cap al metro va trucar la seva dona perquè avisés al taller, però com sempre, no li va agafar. Li va deixar un missatge a la bústia de veu i, per seguretat, li va enviar un missatge de text. El vagó feia pudor de suor. Havia pres la camisa que duia el dia abans sense pensar-hi i les aixelles li pudien com si no s’hagués dutxat. Va provar d’abaixar els braços i tancar la font de la pudor, però el vagó estava molt ple i no podia estar prop de cap de les barres. Suportà les mirades d’enuig i fàstic amb l’estoïcisme habitual de qui està acostumat a les mateixes i va demanar perdó mentalment a la noia que essent més baixeta que ell, tenia els narius a poc més d’un pam de la seva aixella dreta.
La Sofia va fer veure que no el veia, però ell sabia que ho havia fet en adonar-se que la noia premia insistentment el botó de tancar les portes de l’ascensor. Va posar el peu i va impedir que les portes es tanquessin. La Sofia va deixar anar una disculpa per no haver-lo vist sense esperar que la saludés. La pudor de les aixelles va convertir el petit espai de l’ascensor en una rèplica a escala del vagó de metro. Reflectida a la planxa metàl·lica de la botonera, va poder veure la cara de fàstic de la noia mirant-lo al clatell. La va sentir acomiadar-se amb un mot irreconeixible escopit entre dents i va sortir de la cabina caminant a bon pas.
Ningú el va venir a molestar les quatre hores que va passar al seu despatx fent veure que no estava jugant amb el mòbil o que mirava les notícies a la pantalla de l’ordinador. Se li feia estrany que ningú tingués mai necessitat de parlar amb ell. Era responsable d’algunes tasques importants, però ningú de l’escala jeràrquica, ni per dalt, ni per sota, apareixia a demanar-li res sobre la seva feina. De tant en tant, arribava algun correu electrònic amb alguna pregunta que responia pel mateix sistema i ja. Quan s’apropava a la màquina de cafè tothom marxava cap al seu lloc sense ni tan sols fer veure que el veien. Dinava al bar de davant de l’oficina, sovint veient grups de companys seus rient i compartint anècdotes. Algun cop havia aconseguit captar el seu nom en mig d’una d’aquestes, com si ell fos el protagonista de la història.
El camí de tornada va ser millor que el del matí. Va aconseguir seure i amb els braços enganxats als costats del cos, la flaire de les aixelles quedava emmascarada. Podia ser ell o qualsevol altre qui desprenia aquella fortor. Les mirades de menyspreu encara hi eren. Però ara ja estava cansat i no les provava d’entendre, la gent sempre tenia algun motiu per tenir-lo de menys. Les escales mecàniques estaven en reparació i va pujar per les de pedra, envoltat de gent queixosa que ja n’havia tingut prou d’esforç i que només volia arribar a casa. Segurament allà els esperava quelcom que els feia il·lusió, que els retornava part d’energia perduda durant el dia.
El cadàver de la seva dona encara jeia al llit, com havia fet des de feia força setmanes. Ara ja no feia gaire pudor i la poca que en feia, era dolça i no gaire desagradable. Els veïns feien comentaris quan se’l trobaven, però ningú no li deia res directament. A la reunió de propietaris del mes abans, algú havia fet un prec sense indicar cap culpable, sobre com calia desfer-se de les bosses d’escombraries abans no fessin pudor. Es va estirar, encara vestit, i va observar les conques enfonsades i fosques de la seva estimada. Li va recordar la mirada enfonsada i negre que ell mateix tenia aquell matí i va somriure en pensar que encara tenien coses en comú.