Van muntar la tenda en temps rècord. Cosa molt necessària perquè s’estaven quedant sense llum. Havien caminat tot el dia. Primer seguint les rutes de senderisme marcades en els arbres i, més tard, guiant-se pel mapa que la Candela havia comprat en un mercat de segona mà. Buscaven una antiga ermita que no apareixia en cap guia moderna i que, segons la nota manuscrita en la part de darrere del mapa, era una petita meravella que contenia una petita talla de la Mare de Déu alletant al nen Jesús.
—No ho acabo de veure clar, Candela —va dir l’Íker mentre movia el telèfon d’un costat a un altre provant de trobar cobertura—. Estem fora de les rutes, sense possibilitat de comunicar-nos si ens passa alguna cosa i en territori d’ossos. Valdrà la pena?

—El vell que em va vendre el mapa em va garantir que al·lucinaríem amb l’ermita, les vistes i el bosc d’allà a dalt. Valdrà la pena.

L’Íker va guardar el mòbil a la butxaca impermeable del seu anorac i va començar a netejar de branques i fulles seques un cercle davant de la tenda. No anaven a encendre foc, evidentment, però no volia provocar cap incendi si, accidentalment, queia el petit fogó de gas amb el qual cuinaria. Van sopar sota un cel amarat d’estrelles, amb la Via Làctia clarament visible sobre els seus caps. Només se sentia el frec de les fulles mogudes per una suau brisa i l’ocasional xiscle de ratolí de camp víctima d’algun mussol. Van apagar la llanterna. La llum de les estrelles i la lluna era suficient per a distingir el contorn dels arbres més pròxims i poc més. Van jeure sobre la manta i abraçats, van parlar dels llocs que volien visitar en els seus pròxims viatges. Quan van començar a tenir fred, van decidir entrar a la tenda. Van fer l’amor a poc a poc i en silenci, intentant compassar els seus gemecs amb el murmuri dels arbres.


La pujada no tenia molt de pendent, prou perquè notessin el pes de les motxilles estirar-los cap endarrere. El bosc cada cop era més espès i, a voltes, havien de fer marrada per a esquivar llocs on el sotabosc feia impossible passar. Però avançaven a bon ritme i, segons el mapa, podien arribar a l’ermita abans de vespre. Van menjar carn freda que havien reservat del sopar asseguts en un tronc caigut.
—Qui creus que va construir l’ermita? —va preguntar l’Íker abocant cafè del termo en dues tasses— Et va donar cap detall l’individu que et va vendre el mapa?

—Em va explicar una història sobre l’àvia del seu avi i de com no aconseguia quedar-se embarassada. Fins que un dia, van pujar ella i el seu marit fins a l’ermita, van fer una ofrena de flors a la verge i ella va concebre per fi.

—Via colom celestial o de la forma tradicional?

La Candela li va donar un cop de puny a l’espatlla i gairebé aconsegueix fer caure al noi del tronc. Després de recollir els pocs estris del dinar, van continuar ascendint.

—Tu creus que si fotem un clau a l’ermita em quedaré embarassada?

—Depèn. Ho farem amb condó o sense?

—T’ho pregunto seriosament. Jo crec que potser ara és un bon moment per a plantejar-nos ser pares.
L’Íker va prendre la noia de la mà per fer-la a aturar.

—Ahir vam fer l’amor i jo portava condó. Que ha canviat?

—No sé. Sé que avui començo a ovular i anit vaig somiar que portaves un bebè en braços mentre jo et mirava i…

—Això no és una idea que t’hagi vingut de sobte.

—No. Fa mesos que li vaig donant voltes a l’assumpte. Però no volia atabalar-te.

—Atabalar-me? —l’Íker rebregà a la Candela entre els seus braços— Et veia tan feliç amb la feina que pensava que no era un bon moment. Però jo també fa temps que penso que m’agradaria ser pare.
—Llavors…
—Per mi, no fa falta que esperem a arribar a l’ermita. Traiem la manta i comencem ja.

—Calma tigre —diu la Candela després de fer-li un petó—. Millor ho deixem per a quan arribem, no sigui que se’ns faci de nit de camí.


El bosc s’anava tancant cada vegada més, amb els troncs cada vegada més a prop els uns dels altres i les branques entrellaçant-se, bloquejant el pas de la llum. No caldria esperar al vespre per a quedar-se a les fosques, així que van decidir acampar en un minúscul clar que estava, miraculosament, net de branques i fulles. Després de muntar la tenda, aprofitant la minsa llum que encara es filtrava, van decidir explorar els voltants. Segons el mapa de la Candela, no eren massa lluny, però encara havien de creuar un lloc que segons es podia llegir, es deia “el cementiri d’arbres”.

—Si només falten un parell d’hores per a arribar, demà podríem acostar-nos i començar a baixar havent dinat —va dir l’Íker.

—Potser hi haurà temps d’arribar on vàrem acampar anit.

—Segurament.
Els arbres van canviar de sobte. Dels enormes troncs que havien estat veient en el seu ascens, no quedava ni rastre. Ara s’endinsaven en una mena de cèrcol on tots els arbres semblaven iguals; de tronc estret, gairebé sense branques; com a dits apuntant cap al cel. Allà sí que entrava la llum, la suficient per a crear penombra. L’Íker es va acostar al primer per la seva dreta mentre Candela va fer el mateix amb aquell que tenia a la seva esquerra. Tots dos van cridar a l’altre quan van veure, cadascun en el seu arbre, un nom gravat.

—Aquí sembla que posa Jacinto i el que podria ser una data, però molt esborrats —va dir la noia—. I el teu? Què hi posa?

—Marcial i un mil i escaig, mil vuit-cents alguna cosa.

La Candela va anar al següent arbre.

—Aquest es llegeix molt millor. Antonio, mil nou-cents tretze.

Van anar llegint les inscripcions dels arbres, alguns, els més moderns, amb facilitat però uns altres, gairebé il·legibles pel pas del temps. En un, el nom no es distingia, però la data estava gairebé perfecta: mil set-cents cinquanta-nou.

—Què creus que és tot això?

—No en tinc ni idea —l’Íker va voltar sobre si mateix—. O algú ha pujat fins aquí i ha marcat tots els arbres per a vacil·lar a qualsevol que vingui fins aquí. O més gent ve a fer ofrenes a l’ermita del que sembla.

—Jo crec que els noms són dels fills nascuts després de venir a ofrenar a la verge.

—Potser. Però llavors perquè li diuen cementiri?

Una esgarrifança va recórrer la columna de la noia que es va acostar a l’Íker i prenent-lo del braç va estirar per fer-lo anar cap a la tenda.

—Demà amb més llum ja investigarem. Ara anem a sopar.

Quan l’Íker va començar a acariciar l’esquena de la Candela, va rebre una manotada suau. La noia li va explicar que estava esgotada per la pujada.

—A més, reserva’t per a quan arribem a l’ermita.

—Segueixes amb la idea? No et dóna males vibracions això del cementiri d’arbres?

—Això pot tenir moltes explicacions.

—Clar. Però no creuràs de debò que et quedaràs embarassada per fer-li una ofrena a una talla de fusta, no?

—Va, posa’t a dormir. Què més dóna el que jo cregui? Hem vingut a gaudir de les vistes i a explorar un racó poc visitat de la nostra terra.

Es van donar la bona nit i, cadascú al seu sac, es va posar a dormir. Al poc, mentre la Candela roncava suaument, l’Íker va començar a somiar…

No sabia distingir si era de nit o de dia. Avançava entre els arbres del cementiri i tot es veia amb claredat, però no hi havia cap llum. El mateix aire semblava visible, com si tot ell s’hagués convertit en alè. Els arbres romanien quiets, però feien la sensació d’estar en tensió, llestos per a saltar si decidia no continuar caminant. Però no tenia por, ni, malgrat anar nu, fred. Els noms i dates tallats en els troncs destacaven i es podien llegir perfectament. Va creuar un rierol saltant sobre unes pedres planes que semblaven col·locades estratègicament. Va saltar per sobre d’un tronc caigut en el qual no va trobar ni nom, ni data gravats. No era conscient del pas del temps però tenia la impressió d’haver caminat una bona estona quan va veure que el cementiri s’acabava en un clar, al final del qual, estava l’ermita.

Semblava més una cova de roques apilades que una construcció humana, però les pedres estaven totes perfectament encaixades. En el centre de l’ermita, sobre d’un altar de roca, tosc i sense polir, hi havia la talla de la verge i el nen. Es va apropar i la va estudiar. El nen no semblava estar mamant, tenia la boca més oberta del que un nen podria obrir-la mai, amb la sina sencera de la dona dins, com si volgués empassar-se-la. Tots dos es miraven als ulls amb el que solament podia entendre’s com a luxúria. El nen tenia el seu petit penis erecte, apuntant cap al ventre de la verge. La dona vestia una toga oberta que deixava al descobert el pit que el nen devorava i el ventre nu. L’Íker va notar que el seu penis imitava al del nen i s’enduria. Va posar la mirada en el pèl púbic de la dona de la talla i li va semblar distingir uns llavis inflats i oberts. Sense poder-se contenir, va començar a masturbar-se, de pressa, amb una ànsia que res tenia de plaent amb els ulls fixos en el cony que la verge li oferia. Va notar l’orgasme créixer des de la base del seu penis i es va deixar anar amb un gruny. L’esperma va baixar pel ventre de la dona acumulant-se entre el seu pubis i els peus del nen. Les dues figures de la talla havien deixat de mirar-se per a clavar els seus ulls en ell.


La llum es filtrava per la tela de la tenda quan va obrir els ulls. Recordava haver somiat alguna cosa però no sabria dir si havia estat un malson o no. La Candela no era al seu sac. Es va vestir i va sortir de la tenda. La noia estava escalfant aigua per a fer cafè.

—Ens estem quedant sense aigua. Tornem al rierol que hi ha una mica més enrere? —va demanar la Candela abastant-li una tassa— No perdríem més d’un parell d’hores entre anar i tornar.

—No cal. L’ermita és a prop i hi ha un rierol de camí.

—Com ho saps?

—Ho dec haver vist en el mapa.

La noia el va treure i, després d’estudiar-ho una bona estona, li va passar a l’Íker.
—Jo no veig cap riu o rierol indicats.

—Mira bé. Aquesta línia descolorida que creua el cementiri dels arbres —va dir l’Íker assenyalant amb el dit un punt en el mapa—. No et sembla que indica aigua?

—No m’hi havia fixat. Quin explorador estàs fet!

L’Íker va voler somriure però sense saber per què es va notar espantat. Van esmorzar, van recollir la tenda i van tornar a endinsar-se al cementiri d’arbres. Un parell d’hores després, van arribar al rierol i van comprovar que podien creuar per unes pedres que semblaven col·locades artificialment. Van decidir continuar avançant, segons el mapa no estaven lluny de la seva destinació, però abans van bullir uns litres d’aigua i la van deixar refredant per a tenir-la disponible quan tornessin. Van deixar bona part de l’equipatge penjat d’unes branques. No van trigar gaire a arribar al clar on els esperava l’ermita. La Candela va accelerar el pas. L’Íker, espantat de nou, es va quedar mirant la construcció sense saber el perquè de la seva por. Quan la noia va cridar el seu nom, va avançar cap a ella.
—Ho hem aconseguit! —va exclamar emocionada la noia— El vell no mentia.

—No, no mentia.

La Candela estava fent fotos de la talla de la verge. El nen nu excepte per un petit drap que li cobria el ventre mirava amb amor a la verge que li retornava la mirada mentre li subjectava el cap contra el seu pit. L’Íker va notar que el penis se li enduria lleugerament i una mescla de luxúria i pànic li va tenallar el pit.

—No estàs emocionat?

—No sé. Aquest lloc em provoca esgarrifances.

La noia el va abraçar prenent-lo del cul amb les dues mans.

—Quan ens posem amb el tema, et passarà. Però primer hem de fer l’ofrena —va dir la noia mentre treia uns fruits secs de la butxaca.

—L’ofrena ja està feta —va murmurar Íker.

—Que has dit, amor?

—No he dit res.

—M’ha semblat sentir…

—Jo no he dit res.

—D’acord, d’acord —Li va acariciar la galta—… Relaxa’t.

Amb el mòbil damunt d’unes pedres, La Candela els va fer unes quantes fotos dins de l’ermita amb el disparador automàtic. L’Íker va intentar somriure en totes, però li costava concentrar-se pensant que les figures de la talla l’estaven observant mentre intentava dissimular la seva erecció creuant i descreuant les cames. Però quan la Candela tornava de recollir el telèfon, li va veure i amb un somriure es va acostar a ell.

—Vaja si estàs animat, tigre. Et vas quedar amb ganes ahir a la nit, eh?

La por i excitació que li estaven robant l’atenció van anar diluint-se en una sensació d’endormiscament, com si el seu cos i la seva ment s’estiguessin distanciant. Es va trobar fregant la seva erecció contra el ventre de Candela mentre li acariciava els pits per sobre de la roba. Es van besar, cada vegada amb més passió, recolzats en l’altar de l’ermita. Van anar deixant caure la roba a terra, apartant-la amb els peus.

—Oh! Ens hem deixat la manta al rierol.

—No ens farà falta —va dir l’Íker—. Posa les mans sobre l’altar i obre una mica les cames.

La Candela se’l va mirar un instant, dubtant, però el noi somreia amb cara de desig i va acabar per tombar-se i prendre la posició que li havien demanat. L’Íker va passar el membre unes quantes vegades entre els llavis d’ella abans d’insinuar una penetració. Amb només la punta dins, va esperar fins que la Candela, amb un cop de cul, va acabar de ficar-la. Van començar a moure’s a l’uníson, sospirant al ritme dels embats; La Candela recolzada a l’altar i l’Íker amb la vista fixada en la verge que s’havia retirat la toga i li ensenyava el pubis, com convidant-lo a imaginar que era a ella a qui penetrava. L’Íker va recordar tots els detalls del somni. No entenia com podia haver oblidat durant tot el matí el que havia experimentat la nit anterior. Notava el penis cremant, com si en comptes de dins de la Candela, estigués a l’interior d’una caldera. Va prendre els malucs de la noia i va accelerar el ritme. Va notar que la Candela es corria i el seu cos començava a relaxar-se, la va veure recolzar el cap en l’altar i sospirar amb els ulls tancats. L’Íker va allargar la mà i va acariciar amb el pit nu de la verge que el nen no devorava i es va deixar anar. Es va escórrer durant molta estona, notant que l’esperma brollava a borbollons dins de Candela.

—Què t’ha passat, cel?

—Eh? —va exclamar l’Íker que se sentia com si hagués despertat després d’una nit de malsons— A què et refereixes?

—Mai m’havies demanat fer-ho així, per darrere i, noi, deixa’m dir-te que això ho repetirem.

Es van deixar caure fins a quedar amb l’esquena recolzada a l’altar.

—Crec que ho noto. Alguna cosa dins meu em diu que això ha funcionat i que serem pares.

—Clar que ha funcionat —El noi va mirar cap amunt, no podia veure la talla, però sabia que la verge i el nen somreien—. He fet tot el que la verge ha demanat.

—Com?
L’Íker va sacsejar el cap mentre les últimes imatges d’uns records que no li semblaven seus es retiraven als racons més allunyats de la seva memòria.

—L’ofrena a la verge, dic. Que hem fet el que tocava i ara la verge ens ha de concedir un fill.

La noia li va pessigar un mugró.

—No riguis.

—No ric. Realment crec que ha funcionat.

Van recollir l’aigua que havien deixat refredant-se i les motxilles. Quan la Candela va dir de començar a baixar, almenys fins al lloc on havien acampat la nit anterior, L’Íker proposà quedar-se al costat del rierol:

—Tenim menjar per a un parell de dies. No tenim pressa.

—Però acampar al cementiri d’arbres… No et dóna malastrugança?

—Només són arbres, Candela. Arbres que algun graciós ha marcat. Possiblement el vell del mapa.

La Candela va deixar anar una rialleta i va treure la tenda de la bossa.

Aquella nit van sopar d’hora i van tornar a jeure a la manta, estudiant les poques estrelles que es filtraven entre les branques. Van tornar a discutir sobre llocs que volien visitar però, aquesta vegada, la conversa es desviava a llocs que poguessin compartir amb fills.

—Encara al·lucino que estiguem fent això. És molt fort, no?

—Jo tinc trenta anys i tu vas cap als trenta-dos —va dir l’Íker—. En algun moment ens hi havíem de posar.

—No. Moltes parelles que coneixem han decidit no tenir fills.

—Millor. Ells ens hauran de regalar coses i nosaltres a ells no.

Les riallades de la Candela van despertar un mussol que va ulular acompanyant-la.

Més tard, a la tenda, van tornar a fer l’amor. Aquesta vegada a poc a poc i amb els ulls i els dits entrellaçats. Es van córrer gairebé alhora, dient-se quant s’estimaven. Van aconseguir ficar-se cadascú al seu sac abans de quedar-se adormits. L’Íker va tornar a somiar…


La penombra que no era penombra tornava a il·luminar-ho tot. De nou, l’aire semblava alè gebrat, com si el bosc sencer respirés en una nit d’hivern. L’Íker caminava, nu com la nit anterior, sense sentir fred, ni por. Tots els arbres murmuraven al seu pas, donant-li les gràcies i la benvinguda al bosc. “Un nou cicle comença gràcies a la teva ofrena” deia un; “Gràcies a la teva ofrena es renova el pacte amb la deessa del bosc” deia un altre. Va anar caminant sense saber cap a on però sabent que anava en la direcció correcta. Va saltar, com la nit anterior, el tronc caigut i uns passos més enllà va veure el que buscava: un arbre sense marcar. Es va acostar al tronc i va gratar l’escorça, que es va desprendre sense cap esforç. Va anar arrencant trossos fins a deixar al descobert el que l’arbre amagava, un nom i un any: Íker, 2017. Va notar que sortia del seu cos, per un instant, es va veure dempeus, mirant amb ulls buits l’arbre amb el seu nom i l’any. Llavors va començar a sentir-se atret per l’arbre, sabia que havia de fer. L’arbre era la seva nova llar, el cos que havia habitat ja no era seu. L’esperit del bosc, el nen que la Deessa alletava, sortiria d’allà amb la Candela, per a criar al fill de la Deessa, com a pare seu.

Es va trobar cara a cara amb el seu antic cos i va saber que ja era dins de l’arbre. Li va murmurar a l’Íker que ja no era l’Íker que cuidés de la Candela i el nen.

—Per descomptat. Recorda que és tan fill meu com teu —va dir el cos mentre s’allunyava.

Sempre despert, mai conscient del tot, esperant, sempre esperant, l’Íker sentia les veus de les ànimes que els altres arbres acollien. Esperant la volta del fill del bosc.

Esperant.
Esperant…

Esperant…